01.09.2011 - 06:00
Açò va passar en aquells temps antics
que hi havia dimonis ben abillats, els
quals solien visitar els camps i les viles
quan algú se’ls encomanava.
En el carrer Major de Petrer, en una casa
noble i gran com un convent, vivia tot sol un fadrinot
d’uns quaranta anys, que li deien don Pere
Mestre.
Aquell senyor tenia una bona colla d’amics
molt inclinats tots a moure tabola, organitzar soparots
i passar les nits entre saraus i festes.
Don Pere tenia també un altre vici: el de jugar-se
els diners, i, com sol esdevenir a tots el jugadors
que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les
orelles.
De primer es jugà tots els diners de les collites;
després vengué un mas per jugar-se’l. Per fi es va
quedar amb la casa del carrer Major com a única
heretat.
Ell abans tenia una vella serventa –Francisqueta–
molt fidel, molt fidel… Però la Francis-
queta morí quan ell es trobava més agoniat de diners.
Una nit, estava ell amanint-se un miserable
sopar mentre que pensava: “Ah, si jo pogués
jugar…! Segur que em rescabalaria de tot el que
he perdut”. Irritat, va bramar en veu alta:
–Però no tinc un clau! No tinc un clau i no
podré jugar ja mai més de la vida, i em podriré ací
dins, i un dia em trobaran en el meu llit, ert de
fam i de misèria.
Una idea esgarrifosa va creuar pel seu cervell.
–Si em feia ric altra volta –prometé en forta
veu–, donaria la meua ànima al dimoni.
Com a resposta, un tro va fer tremolar la casa
pairal dels Mestres fins als seus mateixos fonaments,
i don Pere, esbalaït, a la mitja claredat
que feia un llum d’oli, va distingir a la punta del
corredor un cavaller alt, ben abillat, de refinat
aspecte.
–M’heu cridat, don Pere? –va dir inclinant-se
en una lleugera reverència.
–Sí, sí, us he cridat –va respondre l’hereu tot
seré. I pensà de seguida: “Estic en presència del
dimoni”, cosa que l’alegrà–. Passeu si us plau
–pregà polidament.
I va menar el misteriós personatge al seu escriptori.
–Encara que ja us ho deveu suposar, us haig
de dir que jo sóc el dimoni i que em diuen Capralenc
el Fi –es presentà la visita.
Don Pere digué que se n’alegrava molt. I era la
veritat.
–He sentit dir que voleu ser ric.
–Sí, no hi aneu gens enganyat. ¿Podeu dir-me,
vós, dimoni muntanyenc, com puc tornar a ser
ric? Us haig d’advertir que estic dispost a tot.
–Mireu, distingit cavaller –informà Capralenc–,
us convé, per no moure una dienda en el
poble de Petrer, tornar a jugar. Sí… tornar al joc,
perquè jo us hi duc diners… i ara guanyareu
sense parar.
Capralenc el Fi tragué de davall la capa una
bossa de monedes d’or de les que s’estilaven en
aquella època, i la deixà damunt la taula escriptori.
–I açò, com m’ho doneu?
Capralenc somrigué i es retirà el serrell de cabells
que li queia una mica damunt el front, i llavors
se li van veure les puntes de les banyes. Es
dugué una mà al cor per traure’s de davall del vestit
un pergamí finament enrotllat.
–Teniu, don Pere, i llegiu.
–Sí que ho heu preparat en pocs segons –observà
el cavaller.
–No… És que en tenim ja redactats… dos o
tres models. No m’ha calgut més que posar-hi el
vostre honorable nom.
Don Pere va llegir el pergamí, que contenia les
clàusules habituals: ell es faria càrrec de la bossa
de monedes que el farien ric, i, barata això, signa-
va el document i es comprometia a donar l’ànima
al dimoni a partir del terme de deu anys.
–Us semblen prou deu anys? –preguntà Capralenc.
–Bé.
–Teniu temps de ser feliç. Us podreu casar
amb una rica hereva; podreu tenir fills i assegurar
la dinastia. Jo no vindré per la vostra ànima sinó
durant l’any onzé…
–Bé –advertí don Pere–; però us vull posar una
petita condició. Us la donaré tot volenter, a partir
dels deu anys comptats des d’avui, però no podreu
venir per ella més que quan no hi haurà garrofes
en els garrofers.
–I quin capritxo? –somrigué el diable.
–Manies de terratinent, bon collidor de garrofes…
–No hi tinc res a oposar –atorgà el dimoni. I
ho consignà com volia don Pere en el curiós pergamí.
Després tots dos signaren el contracte. I, en
aquell moment, amb una flameradeta de sofre,
discreta i curta com les seues banyes, el diable va
desaparéixer.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 5 (Tàndem edicions · Albatros)
