Enric Valor: ‘El xiquet que va nàixer de peus’ (I)

A la Foia de Castalla hi havia fa molts
anys, moltíssims anys, vora les muntanyes
del port de Biar, una casa de camp
molt pobreta, que li deien el Maset. Allí
vivien un matrimoni que no tenia fills.

Però vet ací que un matí de desembre que nevarsejava,
van recollir una gitana que el masover
s’havia trobat gelada de fred pel camp.

La masovera li va fer una bona tassa de brou,
i, vora al foc, en un bell en sec me la van retornar.

–I per què va tota soleta pel món en un dia
com avui? –li preguntava la dona.
–Ai, perquè no tinc ningú que m’acompanye.
–Si vol es pot quedar amb nosaltres –li oferí
aleshores el masover.
–No puc, no puc. Déu em té manat de caminar
–respongué tota misteriosa la gitana.

L’endemà feia també un fred que raïa. Tanmateix,
després d’esmorzar, la gitana va dir-los:

–Me n’haig d’anar ara mateix, ploga o neve.

No li ho pogueren llevar del cap, i així, menja-
da i vestida amb unes peces de roba abrigades
que li havia donat la masovera, l’estranya dona
s’acomiadà del matrimoni i tirà cap a Biar.

L’home, encuriosit, la va seguir un tros de
camí unes quantes passes darrere, fins que la gitana
es va girar i li cridà:

–¡Jordi, la teua dona tindrà un fill el dia de la
Mare de Déu d’Agost! ¡I el tal xiquet naixerà de
peus i es casarà amb la fillastra del rei!

Jordi es va quedar sense paraula, i la gitana va
seguir el seu camí.

Al mes d’agost, dia per dia, com va pronosticar
la gitana, la masovera infantà un xic ros i polit.
L’infant va nàixer de peus, i com que tots els que
van assistir al naixement estaven borrats i confusos,
Jordi no va poder deixar de contar allò que li
havia dit la gitana.

Les veïnes ho van xarrar als homes i altres veïnes,
i una blanca molt parladora que ho van sentir
tot, ho va escampar per tota la rodalia.

–Joooòc! Joooòc! –feia la xafardera–. ¡El xiquet
de Jordi ha nascut de peus! I es casarà amb
la fillastra del rei.

La notícia va córrer lluny lluny i, pel seu
temps, arribà a cal rei. I aquest, que era un reiot
gros i destralejador, es va enfadar que feia por de
sentir-lo.

–Casar-se amb la fillastra del rei! Casar-se amb
la meua fillastra!

Quan es tranquil·litzà, va fer comparéixer da-
vant sa reial presència Xampeina, el guerrer més
feréstec de la seua guàrdia, acompanyat del capità,
que li deien el Tort, perquè ho era d’un ull.

El rei els va manar amb una veuota grossa
com un barranc:

–Agafeu els cavalls, aneu a la Foia de Castalla,
agafeu el xiquet que va nàixer de peus i li talleu el
cap.

Quan devien ser les dotze de la nit, després de
quatre dies de camí arribaren, enmig d’una fosca
com una gola de llop, al maset de Jordi.

Tot el que s’hi va esdevenir fou molt ràpid i
molt esborronador. El Tort i Xampeina semblava
que volien tombar la porta. Toc toc!

Jordi va eixir a obrir. I ells, a l’acte que el
veren, me’l passaren amb les espases de part a
part. La dona sent el crit de mort, ix corrents i mor
també a mans d’aquella parella de criminals. Tot
seguit entren dins la casa i van directes al bressol
on dormia el xiquet. Xampeina me l’amanolla dels
peus i anava ja a clavar-li la ganivetada, quan
heus ací que el capità sent que el cor li fa un bot
dins el pit.

–Alto! –crida tan fort com pot–. Espera’t, espera’t.
Vull veure jo aquest xiquet abans de matar-lo!

El guerrer, tot sostenint-lo dels peus, li’l mostra,
tan ros, tan grosset… I al capità el cor li feia
bots sense parar. I és que al Tort, l’any anterior, se
li havia mort el fill petit i ara sentia un entendriment
que no se li estava bé.

–Et mane que no mates el xiquet que ha nascut
de peus!
–És que el rei… –comença a dir el borinot de
Xampeina.
–Ni rei ni roc! –escridassà el capità–. El ficarem
dins una caixa i l’amollarem riu avall, i que
Déu el porte per on vulga.

Així és va fer. El capità Tort en persona ajudà
el guerrer a amanir un vell caixó de fusta que van
trobar; hi ficaren el xiquet sobre un petit jaç de
palla, i damunt li posaren un tros de flassada per
tal que navegàs abrigat. El caixó el dipositaren en
el mateix naixement del riu de Castalla.

Allà, bastant lluny del port de Biar, vora el
pantà de Tibi, hi havia en aquells temps un molí
de farina molt famós que es deia el Molí Nou.
Els moliners hi treballaven nit i dia i no donaven
abast a tanta de comanda com els portaven de
tota la contornada.

I heus ací que allà a les vuit del matí de l’endemà
dels fets que hem referit, en aquell molí es
va parar la mola misteriosament.

Bernat –que així deien al moliner– va descobrir
que la roda no rodava perquè, entre roda i parets
de la cacau, hi havia empalancada una caixeta
de fusta. I dins la caixeta es sentia el plor d’un
xiquet!

Bernat es va quedar que veia llumenetes.

–Gerarda, Geraaardaa! Puja, puja!

La dona va pujar-hi. Entre tots dos, amb for-
ces i gemecs, van aconseguir traure la caixeta de
la cacau, i, a l’acte, la roda es va posar una altra
vegada en moviment.

Al poc, alçaren les posts de la tapadora, llevaren
el bocí de flassada i van poder tots dos contemplar
temorosos i esbalaïts d’admiració, el xiquet
que havia nascut de peus.

–Reina Santíssima! –es va aclamar Gerarda.
–És un xic la cosa fina del món –va reconéixer
l’home.

Bernat i Gerarda se’l van afillar i li posaren
Bernadet.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 7 (Tàndem edicions · Albatros)