08.08.2011 - 06:00
Això va anar i era un matrimoni que vivien
a l’enlairada vila de Banyeres, en la
serra de Mariola. Tenien tres filles. A
l’home, li deien Jaumet de la Barcella i
era un comerciant de teixits. Havia anat a més a
força d’estretors i estalvis, i també de feina: ara
tenia tartaneta per a anar a Alcoi i Ontinyent a
comprar faixes i roba, i a voltes més lluny, llunyíssim…
a València.
La dona de Jaumet, Roseta, s’havia casat amb
ell quan era viuda i amb dues filles, Girgolaina i
Murgulina. Ells n’havien tinguda una altra, Abella,
rossa de cabells i nacrada de pell.
Les germanastres no eren, ni de bon tros, tan
boniquetes com Abella, i conforme anaven creixent
li agafaren una gran gelosia.
Una vegada, quan ja Abella havia complit els
quinze anys, a Jaumet li va eixir dins la mateixa
vila de Banyeres un competidor fort, que installà
una botiga de robes davant mateix del seu comerç.
Un matí, la Roseta va entrar tota astorada a
casa seua i va dir a l’home:
–Jaumet, ix i veges pels teus propis ulls la tela
que Genís ha posat penjada com a mostra a la
porta de la botiga. És meravellosa i ací no tenim
més que antigors…
Jaumet va eixir i comprovà que Roseta tenia
raó.
Aquella mateixa nit varen decidir que s’havia
d’anar a València a comprar teles de seda i de vellut.
De bon matí, després d’haver-ho preparat tot,
Jaumet es va acomiadar de la filla i les fillastres:
–Filles meues, digueu-me què voleu que us porte
de València.
–A mi, una capa de pells ben blanques i sedoses
–digué Girgolaina.
–A mi, un vestit de brocat de llentilletes d’or
–va demanar Murgulina.
Abella, trista per la marxa de son pare, abaixava
els ulls i no deia res.
–No tinc més remei que anar-me’n, Abelleta.
Digues: tu també has de demanar un record de
València.
Quan l’home, ja dalt la tartana, anava a dir
arri, va sonar la veueta d’Abella:
–Pare, a mi porte’m una rosa.
Jaumet, tric-trac, va anar fent camí cap a la
capital del regne.
–A València, qui no va no ho pensa –repetia ell
el vell refrany de les muntanyes amb el cor ple de
goig.
Per les seues jornades, Jaumet va fer cap a la
ciutat un matí de maig i se n’anà dret a l’Hostal de
Sant Vicent, on va deixar tartana i haca i va encomanar
un dinarot principesc.
A la vesprada, se’n va anar per les botigues del
Trenc i la Bosseria a cercar teles rares i precioses.
Hi va trobar sedes tan transparents que diríeu que
les neus de la Mariola, els sols d’Elx i les llunes de
València havien servit per a teixir-les.
Jaumet de la Barcella n’estava satisfet.
–Ara –es va dir– descansaré un dia sencer, després
compraré les comandes de les filles i, tot seguit,
cap a Banyeres…
I dit i fet: en la mateixa tenda on es servien les
dames principals del palau del rei va comprar la
capa de Girgolaina i el vestit de Murgulina, i al dir
els noms de les filles el mestre de taulell que l’atenia
va comentar:
–Girgolaina… Murgulina…! Noms de princeses
tenen aqueixes dames.
¡No sabia l’ignorant ciutadà que gírgoles i múrgules
són uns bolets gustosos que es crien per les
ombres dels pinars!
L’endemà, a l’alba va eixir de la ciutat. Camí de
Catarroja, de sobte, el va esglaiar un record.
–Abelleta! He oblidat la teua rosa! Xo, haca!
Aturà la tartana i en davallà.
–Escolte, bon germà –digué a un home en sa-
ragüells que cavava una horteta–, sap on podria
trobar una rosa de pètals ben vermells?
–Una rosa? Ah sí, mire –i amb el braç li mostrava
un casalici de caire misteriós–. Al Palau de
Ningú-em-veu trobarà molts rosers de roses blanques
i vermelles.
Jaumet lligà l’haca en una soca de morera i, al
girar-se a donar les gràcies al llaurador, aquest
havia desaparegut.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 3 (Tàndem edicions · Albatros)
