16.04.2011 - 06:00
‘Em dic Maic, tinc vuit anys, visc al carrer del costat del quiosc i la mare busca el pare perfecte per mi.’ Qui parla es el protagonista de la primera novel·la de la traductora, correctora i blocaire Tina Vallès. L’escriptora ha viscut vuit anys al barri del Raval de Barcelona (fa dos dies que ja no hi viu) i tenia el Maic real a l’escala de casa seva: ‘En Maic era un nen sense estimular, amb una mare que marxava i que no sabia mai quan tornaria ni en quines condicions, i pel Maic fugir de la realitat era la millor manera de sobreviure.’ El relat, marcat per un to que bascula entre la lucidesa i la fabulació, sense una engruna de sentimentalisme i amb una bona dosi de tendresa, s’ha convertit en ‘Maic’ (Baula). (vídeo).
En Maic es passa totes les tardes sol a casa, amb el seu germà disminuït a càrrec seu. Aquesta solitud li provoca uns ‘remolins al melic’ que sembla que l’hagin de partir per la meitat. I per fer-se passar el mal, surt a l’escala i truca la porta dels veïns. ‘Era una situació dura que al final et feies teva, perquè el nen et necessitava i t’implicava en el seu problema. La nostra posició era complicada perquè no teníem prou proximitat per intervenir i això ens provocava una terrible situació d’impotència, de culpa, de necessitat de fer alguna cosa. Els veïns de l’escala vam parlar amb assistència social del barri i tot plegat, però aquesta història se’m va ficar tan a dintre que la vaig haver d’escriure.’
‘Jo escrivia contes, però la història d’en Maic era més que un conte. Vaig escriure un munt de notes en una llibreta, però no sabia com arrencar. Fins que un dia el primer capítol em va sortir a raig, vaig trobar el to i em vaig posar a escriure. Escrivia a les nits i anava construint en Maic, que primer era molt el meu veí, i que de mica en mica va ser cada vegada més un personatge. Els capítols són peces petites una mica tancades, hi ha frases que es van recollint des de l’inici i fins al final, cap personatge no té nom, només ell, i es juga amb una sèrie de repeticions molt intencionades. He construït un envoltori dolç per a una realitat amarga. Però he fugit del pamfet de denúncia i també del sentimentalisme, perquè no m’interessava fer un ‘streaptese’ emocional. Això és marca de la casa.’
Tina Vallès es va donar a conèixer com a narradora amb el bloc ‘L’aeroplà del Raval’ (2004-2007). Les seves narracions de seguida van captar l’atenció de molts lectors de la xarxa. Una selecció dels seus apunts literaris es troben recollits al llibre ‘L’aeroplà del Raval‘ (LaBreu), el seu primer llibre publicat. Temps després de tancar L’aeroplà del Raval, al 2009, l’escriptora va obrir un altre bloc que encara manté avui, ‘Ganxet sota les pedres‘. Entre un bloc i un altre, Vallès va escriure la història d’en Maic.
‘En Maic no va sortir mai en els apunt de l’Aeroplà del Raval. No encaixava en el to irònic que gastava. Sí que ha sortit en un ‘ganxet’, parlant de ‘Els adultets‘, que són aquests nens forçats a ser adults abans d’hora, assumint responsabilitats que no els hi toquen. Al Raval n’hi ha molts d’aquests nens, que tot el dia són al carrer, nens petits que cuiden als seus germans més petits… Aquesta situació es fa molt patent al barri. Només els filipins se’n desmarquen, perquè tenen nuclis familiars forts, i els nens d’aquí, diguem.’
A Tina Vallès li va costar trobar editor. Li deien que si era difícil de classificar, que si era una novel·la massa breu… Fins que va ser l’editor Josep Llussà que a va anar a buscar per publicar la història. L’ha inclosa en una col·lecció de literatura juvenil, encara que possiblement no ho és. ‘És un llibre que poden llegir nois de dotze a catorze anys i fer-ne una lectura determinada, però no sé si és un llibre de literatura juvenil. Tampoc tinc gaire clara la frontera, i quan veig els llibres que es proposa als joves (llibres de vampirs o plens de SMS), que són una mena de xuts d’acció sense cap mena de reflexió i que t’empenyen irremediablement cap al món de la imatge…’
‘La història d’en Maic em va canviar el to i amb la maternitat el to m’ha canviar gairebé del tot. Encara que de tant en tant surt la ironia, que és marca de la casa, però ja no protagonitza les històries. Vaig escriure la novel·la fa un parell d’anys, abans de tenir les nenes. Ara, amb la maternitat, seria incapaç d’escriure aquest relat. I encara sóc més conscient que la infantesa és una herència que arrossegues tota la vida, el pòsit que en queda et marca per sempre.’
