30.09.2010 - 12:36
S’ha mort Joan Triadú (Ribes de Freser, Ripollès, 1921). Activista cultural i resistent antifranquista, va participar en molts projectes culturals catalans significatius del segle XX (la revista Serra d’Or, la revista Ariel, el diari Avui, Òmnium Cultural). En la vida de Triadú hi havia el pedagog (director general de la institució cultural CIC, director de l’escola Thau), i hi havia el crític literari, la seva faceta més pública: es convertí en un dels pocs crítics de referència de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, una labor per la qual segurament que serà recordat. El 2008 va publicar ‘Memòries d’un segle d’or‘ (primer capítol en pdf) i, per aquest motiu, VilaWeb el va entrevistar (vídeo).
Ha mantingut les seves crítiques literàries fins al darrer moment: encara avui es pot llegir a l’Avui la seva última crítica, dedicada al llibre ‘El somni de Farringdon Road’, la primera novel·la d’Antoni Vives.
Aquest batallador, fill de família obrera, als setze anys va obtenir el títol de professor de català i després, exigent, es va voler superar estudiant llengües clàssiques a la Universitat de Barcelona. No es va rendir quan el país va ser ocupat per la dictadura franquista, sinó que hi va plantar cara. Els anys quaranta fou cofundador de la revista Ariel, ‘que era una manera de demostrar que no acceptàvem la derrota. I la fèiem tal com s’hauria fet el 1936, abans de la guerra. Era dir: No, nosaltres no ens donem per perduts, volem qualitat, volem exigència’, explicava Triadú a VilaWeb.
Triadú era un lector fi, educat però implacable: considerava Josep Pla un autor pla i va ser dels qui va frenar que li donessin el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; però també va ser el primer a defensar la brillantor incomparable de Mercè Rodoreda (fou membre de la Fundació Rodoreda del IEC). D’ella, en destacava la frase: ‘Les coses importants són les que no ho semblen’, i deia que seria el lema de les seves memòries.
Malgrat les penúries viscudes al segle XX, Triadú en feia, a les seves memòries, un balanç positiu: ‘Al segle XX ens han fet tant de mal com han pogut, i ens en fan. I malgrat això, celebrem el centenari del IEC, el centenari del Primer Congrés de la Llengua Catalana, l’Any Rodoreda… Hem aconseguit prendre consciència que som una llengua completa, que també serveix per a la ciència. Pompeu Fabra va fer possible que aquesta llengua servís per a tot. Jo vaig aprendre el català pensant que no era una llengua de veritat. Per això dic que la visió essencial d’això que som és una visió del segle XX. A la primeria de segle era un fenomen del Principat, sobretot barceloní. Després, amb el segle, s’ha estès com una taca d’oli: a Mallorca tenim novel·la, no solament poesia; a València, que no hi havia pràcticament res, va sorgir a mitjan segle XX Joan Fuster, assagista de nivell europeu, i fins avui, amb figures com J. F. Mira; i fins i tot a la Catalunya Nord, al meu estimat Rosselló.’
Fou optimista fins al final: ‘Per això no sóc dels qui creuen que la nació es troba a les acaballes, ni de bon tros. Perquè tenim una cultura i amb una cultura i una consciència es fa difícil que ens acabin. Ara diuen que vivim un moment de perplexitat. Potser sí, i hi ha feina per estona, però ni de bon tros ens trobem al final de la nostra vida col·lectiva.’
Als vuitanta-nou anys, havia estat distingit amb pràcticament tots els honors possibless: la Creu de Sant Jordi el 1982, el Premi d’Honor Jaume I (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992), la Medalla d’Or de la Generalitat el 2001.
