12.07.2010 - 06:00
Entre el grup de poetes catalans que van participar en el Marché de la Poésie de París, el juny d’enguany, hi havia en Perejaume, que va llegir una selecció de poemes inèdits. Els poemes llegits formen part d’un nou llibre de poesia, ‘Pagèsiques’, que Empúries publicarà l’any vinent. Segons que ha explicat Perejaume, el títol evoca les ‘Geòrgiques‘ de Virgili, perquè també canta la cultura rural. Us oferim aquests poemes que Perejaume va llegir a París.
Des de ‘Obreda’ (Empúries, 2003) Perejaume no ha publicat cap més llibre de poemes. El que vindrà, ‘Pagèsiques’, ‘serà gros, molt gros, el doble de ‘Obreda’, encara que, potser, al final encara hi faré una estisorada’, explica Perejaume a VilaWeb. A través dels poemes mira de fer un assaig seguint un fil argumental. I de què tracta? ‘Sempre és la mateixa: el món de la cultura rural que ve del barroc, aquest renaixement de la cultura del segle XVIII i XIX, un món tan imponent que no sabem com dir-ne, perquè s’amaga en el conreu, en el poble, i alhora és també el conreu de la imaginació, de la paraula, de la pintura, de l’òptica, dels sentits… de tots els camps de l’existència disparats en tots els àmbits de la nostra vida.’
Davant del ram,
damunt els extraordinaris
materials aflorants,
davant la terra
enflorada de valls i les valls
d’esbadellar-se la terra,
per entre els marcits abismes
i els costers aponcellats,
em pregunto, a cada vall,
quines muntanyes l’han desclosa.
+++
Per mirar que la veu no fos
del tot meva, per mirar que la veu
no fos només meva, per això,
perquè, amb una gla a la boca,
el centre d’expressió fos arbre,
passés a ser arbre,
sota un cel de llavor,
davant l’obra blau cel,
llegia els llavis de l’aire,
amb una gla a la boca
d’alzina que em reclamava
aquella part de paraula
que jo li pogués ser.
+++
Amb les mans de sorra
a les mans de la sorra,
amb les mans de vall
a les mans de la vall,
amb les mans de campana
a les mans de la campana,
amb les mans d’arboç
a les mans de l’arboç,
amb les mans de farina
a les mans de la farina,
amb les mans d’ordre
a les mans de l’ordre,
amb les mans de quietud
a les mans de la quietud,
amb les mans d’embosta
a les mans de l’embosta,
amb les mans de grapat
a les mans del grapat,
amb les mans fugitives
a les mans fugitives,
amb les mans de paraula
a les mans de la paraula.
Més enllà del fer,
més enllà de les mans,
amb les mans de crueltat
a les mans de la crueltat,
amb les mans de meteor
a les mans del meteor.
+++
Els velluters, amb els velluts sempre a mig fer.
El que amassa els turons i els veu pujar com un pa.
El montsuredor que disposa uns territoris que s’estiren i s’arronsen, constantment variables, i que tan aviat són una escorça d’arbre com un rengle de serralades.
Els bobilers que tornegen pels turons les corbes de nivell.
L’avallalçador que agafa les valls i n’estira la terra amunt fins que moren en punxa.
La terra mateixa que s’alça, tan amarada amb crescuda d’arbres i rius, que s’esllavissa i romp.
L’arboç i el seu ofici.
L’enretaulat, dret en els ressalts de les motllures, el cap ratxós tot el vol, flanquejat per l’iconòfil i l’iconoclasta.
L’arbrer, que és capaç de fer arbres com els arbres.
L’arboricultor i el ventallaire que disposen els arbres en funció de l’efecte sonor que en volen obtenir.
La roca xisclanera, en dies allevantats, on els pastors antigament endevinaven les respostes.
La paraula Montllorer que és paraula soniflairant.
El Comanegre que és una muntanya amb un feix de llenya a l’esquena.
La paraula Stromboli que és paraula garbitana perquè viu a garbí.
La paraula onatge que si la podem fondejar és gràcies a la solidesa del fons marí.
Les paraules bissonants que són batudes per vents oposats.
L’emmarca-sons que diu les paraules amb un full d’or amagat sota la llengua.
L’obredador amb les eines d’obredar.
El pensamenter, amb una aurèola groga encesa a la nuca.
El capvesprer, a la ratlla del cel, amb el dia fet brasa.
L’interdisciplinarista que mou i confon les disciplines tradicionals.
L’arquer que carrega els pinzells de pintura i els tira tan lluny com pot.
Els trementinaires amb els colors untuosos als dits.
El pastor de paraules.
El creador de set.
El color que demana al pigment: fes-me petit.
+++
Per tal de fer, de l’obra de Virgili, el soroll més dens possible, convindria d’agafar tantes persones com paraules hi ha en la seva poesia completa i pronunciar-les totes alhora, a l’uníson, de cop. De manera que en l’oscil·lograma que alcéssim se’ns representés un horitzó abrupte i concís d’obra, tan breu com un mot, sinó que molt premut de veus. Més aglevada encara, més espesseïda, fóra la compactació de so virgilià si dividíem totes les paraules en síl·labes. Hauríem de disposar, aleshores de tants executors com cops de veu conté tota l’obra de Virgili però, cas que ho aconseguíssim, l’obra quedaria pronunciada densíssimament, dita de sobte en un sol monosíl·lab retronant.
+++
Una terra plena de llum.
Una terra on la llum s’hi acumulés,
encesa i sumada:
tota una heretat de llum.
Una terra amb tots els cels ajaçats,
drets tot just com turons
que s’alcen matinals
i es ponen per l’obaga.
Si podíem portar la terra a la llum!
Si la sabíem pujar dreta,
que no es marcís,
en un cultiu ardent i celeste de llum!
Perejaume
