29.06.2009 - 20:00
La primera vegada que es va plantar una foguera de Sant Joan a la petita illa de Tabarca, situada a vuit quiòmetres de Santa Pola i a una vintena d’Alacant (d’on depèn), va ser el 1965. Han hagut de passar quaranta-quatre anys per plantar-ne una altra, obra de l’artista Pascual Domínguez per encàrrec de la Federació de Fogueres Especials, que es cremarà a la plaça Gran avui en ocasió de la diada de Sant Pere (festa major de l’illa). El monument s’inspira en el que va aixecar el 1965 (foto) el fuster tabarquí Eduardo Marchori, que no es va arribar a encendre per manca de bombers a l’illa, però que va entrar al concurs de premis de l’Ajuntament d’Alacant. I la bellesa presentada per Tabarca aquell any, Vicentina Parodi Ruso, va ser dama d’honor de la Bellesa del Foc. Els cognoms del constructor i de la bellesa de fa quatre dècades indiquen l’origen forà dels habitants de Tabarca, una petita illa que va ser durant molt temps refugi i base de corsaris berberiscos que atacaven les costes alacantines. A mitjan segle XVIII, el rei espanyol Carles III (1757-1788) va fer-hi aixecar unes muralles i va esperonar el poblament permanent de l’illa Plana (fotos). Els nous pobladors no van ser gent del país, sinó genovesos provinents d’un illot a tocar de la costa de Tunísia, de nom Tabarka.Aquest illot era des del segle XVI un nucli genovès (la població provenia principalment del municipi lígur de Pegli) dedicat a la pesca del corall. Però cap a mitjan segle XVIII van ser presos pels tunisians, primer, i pels algerians, després, fins que Carles III en va negociar l’alliberament i el 1768 va portar una setantena de famílies i una trentena d’individus (cens de 1769 en pdf) a l’illa Plana, coneguda també des d’aleshores per Nova Tabarca (o, simplement, Tabarca).
Aquella primera població va dur a l’illa Plana la parla lígur (o genovès), que s’hi va mantenir fins a la primeria del segle XX. Actualment, molts habitants encara conserven cognoms que n’indiquen la procedència lígur, com Chacopino, Luchoro, Manzanaro, Salieto, Parodi, Pianello i Russo. El lígur de Tabarka sí que es conserva entre els descendents d’un altre grup de genovesos que va haver de deixar Tunísia el segle XVIII i que, en comptes d’anar cap a l’illa Plana, va emigrar a Sardenya, on va establir-se a les illes meridionals de San Pietro i Sant’ Antioco (mapa de la diàspora tabarquina). Actualment, unes deu mil persones mantenen el tabarquí (gramàtica) a les localitats de Carloforte i Calasetta (mapa del lígur tabarquí a Sardenya). I gràcies a la llei de llengües sarda de 1997, el tabarquí té estatut de llengua minoritària reconeguda a l’illa de Sardenya.
Totes les comunitats tabarquines han recuperat, ja fa anys, els lligams històrics. A Tabarca, per exemple, hi ha la plaça de Carloforte i el carrer de Gènova. I també s’han fet agermanaments i viatges en grup a les tres illes on es van establir els tabarquins des del segle XVIII.
Martí Crespo
Enllaços
Webs relacionades a Nosaltres.cat: Tabarca.
Google Maps: localització de l’illa de Tabarca.
