16.03.2007 - 06:00
Pere Rovira, a punt de fer seixanta anys, acaba de publicar la seva primera novel·la i ja n’escriu una altra. Fins ara la crítica ha celebrat els seus poemaris i les seves proses líriques. El llibre exposa una història amb trets autobiogràfics: ‘La portava a dins de tota la vida i sabia que un dia l’escriuria’, ha explicat. Els protagonistes de ‘L’amor boig’ (Proa) recorden, molts anys després, l’amor passional que van viure en l’adolescència.Pere Rovira va començar a escriure ‘L’amor boig’ deu fer uns deu anys o dotze: ‘Girava al voltant de l’amor adolescent i passional d’un noi de disset anys i d’una noia de divuit. Però em vaig encallar i la vaig deixar. Ara fa dos anys, vaig trobar aquesta trentena de pàgines en una carpeta, les vaig tornar a llegir i vaig trobar la manera de continuar la història. Els faig fugir de casa. De fet, aquesta fugida és una petita venjança, perquè quan tocava no m’hi vaig atrevir’.
Continua Rovira: ‘Volia parlar de dos amors que socialment no acaben de trobar el lloc adient: l’amor adolescent i l’amor en la vellesa. Decideixo de donar vida a dos joves que arribaran allà on voldran i ho passaran pipa. Un enamorament ple de passió a la manera de ‘Romeu i Julieta‘ . A la segona part de la novel·la retrobem els protagonistes, trenta o quaranta anys més tard, veiem què els passa i si poden tornar a ser amants. Aquesta estructura també m’ha permès de fer una mena d’ars amandi (ho dic amb tota humilitat), introduint personatges que representen maneres amatòries diferents, com el pare de la noia, que és una mena de ‘gigoló’, un poeta homosexual, un ‘voyeur’… Per això el llibre es titula ‘Amor boig’, recordant els protagonistes i tots aquells personatges que han viscut aquest amor desenfrenat’.
L’amor és un tema literari recurrent en Pere Rovira. Reconeix que és important en la seva obra, però també en la seva vida (‘no sé si per sort o per desgràcia’): ‘Si te’n surts bé, de l’amor, et deslliures de la nostàlgia. Jo, decididament, prefereixo el present més que no el passat. Però de la pròxima novel·la, que ja m’he posat a escriure, l’amor no en serà l’element principal’.
L’editor Isidor Cònsul ha explicat: ‘El llibre em va recordar a ‘La dona justa‘ de Sándor Márai. Però quan li ho vaig comentar em va dir que no l’havia llegida. Rovira utilitza una estructura similar (una mateix història explicada a partir de les versions diferents que en tenen els protagonistes), i amb una gran habilitat del narrador per a encaixar totes les peces del trencaclosques.’
La primera novel·la
Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, Tarragonès, 1947) és professor de literatura espanyola moderna a la Universitat de Lleida. Fins ara havia escrit poesia, aplegada a ‘Poesia 1979-2004’ (Proa), i l’any 2005 la mateixa editorial li va publicar les proses ‘Diari sense dies 1998-2003’, que recull el dietari que va sortir en forma d’articles al diari Avui.
‘Diari sense dies’ va ser la seva primera incursió en el camp de la prosa. ‘Ha estat una mena d’iniciació i d’aprenentatge’, ha dit Rovira, que sobre l’estil de la novel·la explica: ‘He intentat de fer una prosa neta i clara, però també he estat molt conscient que havia d’escriure una història capaç de seduir el lector. Perquè una novel·la t’ha d’enganxar. És amb aquesta intenció que he fet trampes al lector, he jugat amb la mentida, amb la combinació de realitat i de ficció dins la ficció. És com descobrir una joguina nova.’
Cònsul ha relacionat la trajectòria literària de Rovira amb dos escriptors de la mateixa generació: ‘Amb aquest pas, de la poesia a la ficció, Pere Rovira se situa en la mateixa línia de Miquel de Palol i Maria Mercè Marçal, que també van començar de poetes i després van llançar-se a la novel·la.’
L’autor diu que escriure ficció és com aprendre a conduir un altre vehicle: ‘T’has d’acostumar a escriure cada dia, i quan t’hi acostumes pots passar totes les hores del dia escrivint, cosa que tampoc no pot ser.’
‘La poesia mana: no sempre en puc escriure; he de trobar un estat d’ànim determinat, un estat d’ànim que em ve, és com estar enamorat. Per això tardo set i vuit anys entre un llibre de poesia i un altre. En canvi, a la novel·la manes tu, encara que has d’escriure cada dia. Ara m’adono que no sóc poeta, sinó escriptor. És escriure que vull’.
