25.01.2007 - 20:19
‘He descobert que la novel·la negra permet parlar d’un mateix i també he descobert el potencial literari que tenen les manies’. Pau Vidal (Barcelona, 1967) publica la seva primera novel·la, ‘Aigua bruta’ (Empúries), que ha estat Premi de Literatura Científica 2006. Una història de lladres i serenos al voltant de la contaminació aqüífera, protagonitzada per Miquel Camiller (‘jo li dic Camil’, diu Vidal), un filòleg fervent seguidor de Coromines, que s’assembla molt al seu autor.’He trobat que la gràcia de la novel·la negra és que més enllà del misteri, que per a mi és l’anècdota, hi ha la construcció dels personatges, la construcció d’un protagonista amb el qual el lector s’hi pot identificar, i la construcció d’un ambient. Aquesta descoberta la vaig fer amb les novel·les d’Andrea Camilleri’.
Pau Vidal és filòleg (com el protagonista), té una moto que fa molta patxoca (com el protagonista) i és un maniàtic (com el protagonista). També és el traductor d’algunes de les novel·les d’Andrea Camilleri, el creador del comissari Montalbano, del qual la novel·la n’és molt deutora.
Diu Vidal, parlant de les manies del personatge principal: ‘Les manies lluny de reprimir-les s’han de potenciar. Saps per què m’agrada tan l’Imma Monsó? Ho he descobert amb el seu últim llibre, ‘Un home de paraula’, és perquè de les manies quotidianes en fa virtuts literàries, i això la singularitza’.
En el llibre, la llengua hi té un paper fonamental: ‘Els meus personatges no tenen cara, no tenen trets físics. És el llenguatge el que els defineix i els dóna la força narrativa. Que això també ho fa el Camilleri, l’únic que ho fa. El protagonista és un filòleg amb mala consciència. Vol dir barbarismes, però no li surten, però també fuig del llenguatge de l’Institut d’Estudis Catalans (no pronuncia pas les eles geminades), parla un català popular, el català que parlaríem la gent si fóssim un país normal. La seva vocació i el seu projecte secret és actualitzar el ‘Diccionari etimològic’ de Joan Coromines. Això ja dóna pistes de com en Camil viu fora del món, encara que al llarg de la novel·la es va adonant que el Coromines no té futur i ell menys, per voler actualitzar el diccionari’.
Miquel Camiller (Camil) s’autoanomena caçador de mots. Li agrada agafar la moto i plantar-se un diumenge a les quatre de la tarda a la plaça d’un poble petit, parant l’orella a les converses dels vells, i anotant paraules i expressions. Però un dia troba la seva moto cremada, i ha de descobrir qui ho ha fet perquè l’assegurança li pagui el sinistre. I el Camil es posa a investigar… Així comença la història de ‘Aigua bruta’ .
Pau Vidal és categòric: ‘En la novel·la hi ha una reivindicació de l’ofici de lingüista. El llibre ha aconseguit el Premi de Literatura Científica per la temàtica que tracta, la contaminació de les aigües pels abocaments de les indústries farmacèutiques, però en realitat la ciència que hi ha en el llibre és la lingüística. És l’única ciència sobre la qual tothom s’atreveix a opinar. T’imagines que jo qüestionés algun tema cardiovascular al doctor Valentí Fuster? En canvi sobre la llengua tothom hi diu la seva, sense tenir en compte que s’ha de tenir uns coneixements que no tothom té. Està molt devaluada. I en Camil reivindica això, la figura del lingüista com a científic. Ell no és un lingüista del IEC, però analitza la llengua deixant de banda la ideologia. És una manera de dir als consellers que deixin de parlar de llengua, que callin.
Vidal no és gens optimista pel que fa al català: ‘El català és mort i enterrat. No és que tingui futur, és que ja és mort. L’actitud dels filòlegs és combativa, però al català li estem cantant les exèquies. Ara, això no vol dir que ens hi conformem. A tots ens fa partir’.
La utilització de la llengua com a vehicle argumental, però també com a eina al servei de l’humor, per retratar els personatges, els ambients, buscant la riquesa dialectal i reproduint l’empobriment del català tal com raja, però sobretot fent que el protagonista utilitzi un parlar popular, fa que Pau Vidal tingui un tracte desacomplexat amb la llengua.
Un dels personatges més aconseguits de la novel·la és l’àvia (la padrina) del protagonista, una senyora molt vella nascuda a Mallorca, que viu amb ell, i que té passió per les novel·les de lladres i serenos. De fet, a ‘Aigua bruta’ Pau Vidal fa un homenatge implícit al gènere negre i en especial a l’escriptor Andrea Camilleri. Sense anar més lluny, el nom del protagonista és Miquel Camiller, un homenatge a Camilleri, com Camilleri va fer amb Vázquez Montalbán.
I per acabar, Vidal desvetlla que el detectiu pot tenir una carrera llarga: ‘La principal virtut de la novel·la és que m’hagi vingut molta escriguera, que em vingui de gust continuar amb aquest personatge i amb més aventures. De fet, ja tinc ben definida al cap la nova història d’en Camil. I, és que, el destí dels detectius és tenir llarga vida’.
