ELS DOSSIERS DE VILAWEB ONTINYENT
		El 23-F a la Vall d'Albaida
	El meu 23-F per Clara Guerola i Tormo Ens van agrupar al camp de futbol. S'havien suspés les classes i per no donar classe, n'havia de passar alguna de ben grossa. Ens van fer assajar unes danses que preparàvem com a part del programa-homenatge per la jubilació de la directora. Jo estava de baixa, però; lesionada. Així, que revolotejava entre els meus companys i el rotgle que formaven els professors. Tots ells murmurant amb les cares serioses. Amb eixa mena d'expresió que, amb els anys, he anat descobrint que posen els adults quan volen demostrar que comparteixen un mal tràngol. Amb eixa mena d'expressió afectada que adopten per fer veure als veïns que combregen d'uns mateixos sentiments en una ocasió on se suposa que tothom ha de sentir el mateix. En fi, eixa mena d'expresió diplomàtica, d'hipocresia històrica, on tothom gaudeix a posteriori de consciència històrica. En aquell rotgle cadascú parlava de no haver dormit, de no poder pegar ull, de tindre l'orella encara pegada al transistor, d'ésser ben conscients d'allò que s'avenia d'haver progresat el colp d'estat. En aquell rotgle tothom se sentia part d'un trosset d'història. Però jo era una criatura i no m'havia assabentat de res, i no havíem fet cap comentari amb els companys. Jo em sentia part de la història en la mesura que acabava d'estudiar el colp d'estat de Sanjurjo, i sentir parlar en viu d'un terme estrany que es llig als llibres de text em feia pensar en un fet important. Però, com dic, no sentia la cosa que anara amb mi. Per mi havia passat una cosa grossa ben lletja només en l'àmbit familiar. Perquè aquell 23/F ma mare estava a La Fe vetllant per la meua àvia tot just operada. I jo tornava a casa a poqueta nit en suspendre's l'entrenament esportiu. I els carrers estaven menys transitats que de costum. I, en arribar, mon pare em va galtejar i abraçar a una velocitat terminal. I em va dir que no hi havia notícies de la mare, que estava sola a València. Es corria el rumor que la ciutat havia estat pressa pels tàncs i l'exèrcit i que havien desallotjat tots els edificis públics. A l'endemà ma mare va telefonar a una veïna i ens va explicar que l'havien tirat de l'hospital. L'havien deixat al carrer. Que la recepció de l'hospital estava farcida de policies i militars, i al carrer molt poca gent i un aire de tensió. Que  les botigues s'havien atabicat de gent i les havien deixat sense aliments. Per sort va passar la nit amb uns familiars de Xirivella. Això ens va tranquilitzar. Nosaltres no teniem parents a València, ni tan sols teníem telèfon. Per no tindre, ni teníem consciència política.
				DOSSIER 23-f a la Vall d'Albaida DOCUMENT Benicadell: testimoni del 23-F a la Vall d’Albaida en 1981
				ARTICLES Fa ja 20 anys, o només fa 20 anys? per Ramon Juan Revert Nit de ràdio i telèfon per Lluís M. Segrelles 23 de febrer de 1981 en Aielo de Malferit per Joan Bravo i Maria Chapí
				El dossier de VilaWeb
			La teua opinió