Vilamarxant
Vicent Esteve i Doménech
Situació Geogràfica
Vilamarxant compta amb una població de 5.592 habitants, pertany a la Comarca del Camp de Túria, amb una superfície de 71,7 km2. És el límit geogràfic i lingüístic pel SW del Camp de Túria amb les comarques de parla castellana de la Foia de Bunyol-Xiva i els Serrans. L'altitud sobre el nivell del mar és de 160 m.
Orografia
El terme s'extén en la seua major superfície a la dreta del riu Túria, un terme accidentat pel sud amb una sèrie de turons (menuts anticlinals mesozoics) denominats Les Rodanes (Rodana Gran, 345 m; Rodana del Pic, 312 m i Rodana Parda, 237 m), mentre l'horta de Vilamarxant està formada per al·luvions quaternaris. Ací apreciem que el terme està en una zona de transició entre la lloma i la planura.
Hidrografia
El llit del riu Túria travessa el terme pel nord, amb direcció NW-SE i possibilita el regadiu. Així, a la partida de la Pea trobem l'assut de la sèquia Major, amb un traçat d'uns 10 km, que al llarg del trajecte es subdivideix en altres més petites, radicant en importància la Fillola; 5 motors possibiliten el reg arreu del terme.
També tenen importància les aigües subterrànies, les quals abasteixen d'aigua no solament els camps sinó també el poble i les diferents urbanitzacions instal·lades arreu el terme, com ara els 5 pous d'Horquera, St. Sever, Santa Teresa, Sant Bernad, de la Ferradura, entre d'altres. I per últim destaquem les nombroses fonts d'aigua natural, on la tradició popular atribueix diferents característiques medicinals a cadascuna.
Clima
Es caracteritza per la manca de pluges al llarg de l'any; només a la tardor es dóna la major intensitat de pluges, amb precipitacions mensuals que arriben al 25 per cent del total anual: uns 410 m3 anuals. És, per tant, un clima de tipus Mediterrani moderat, amb mínimes de 10 graus centígrads a l'hivern i 25 graus a l'estiu.
Economia
Fins la segona meitat dels anys 70, l'agricultura era el sector econòmic més important, amb conreus de secà (vinya, olivera i garrofera) i de regadiu (hortalisses de tot tipus, ceba i cítrics). Des d'aquests anys van crear-se fàbriques i tallers petits, donant-se l'expansió de la indústria ceràmica (sobretot als 80), construcció, prefabricats de formigó, que originà el creixement del sector serveis, el qual es presumible cresca de forma considerable arran la situació geoestratègica que ocupa Vilamarxant, un poble ubicat enmig de dues vies de comunicació econòmicament importants, com ara l'autovia de Llíria (C-234) i la N-III, ambdues comunicades per la C-3322 (Llíria-Vilamarxant-Xest-Xiva-Tavernes de la Valldigna).
També destaquem la carretera VP-6116, que va permetre el desenvolupament de la indústria ceràmica cap a l'interior mitjançant el denominat "eix ceràmic" (Manises-Riba-roja-Vilamarxant-Pedralba, avui en decadència, però una via de comunicació de connexió directa amb València i llur àrea metropolitana.
Història
El primer document escrit en el qual es fa referència a Vilamarxant data dels anys 1125-29, a l'Arxiu de Saragossa, foli 56,r en el qual apreciem "Donavit rex ad episcopo de Zaragoza in terra ultra balentina duos castellos que dicitur (dicuntur) Lilia et vila margen...", és per aquest motiu que Vilamarxant rep el sobrenom de Poble Castell.
Un
poble habitat majoritàriament per moriscos, els quals, amb l'expulsió de
1609, deixaren quasi despoblada la vila de Vilamarxant, perquè el 1615 nomès
es comptabilitzaven 130 cases ( uns 585 habitants), o el que és el mateix, Vilamarxant
va perdre més d'un 50 per cent dels seus habitants arran l'expulsió dels
moriscos. Un retrocés que continuarà al llarg del segle XVII, perquè al Veïnat
de 1646 a la Vila només es comptabilitzen 53 cases.La tendència demogràfica continuarà essent la mateixa al llarg del segle XVIII, però a la segona meïtat la demografia local experimentarà un creixement per l'arribada de nous colons provinents d'altres territoris de la ja extingida Corona d'Aragó. Un repoblament que estarà molt ralentit pels conflictes entre els nous pobladors i els senyors propietaris de les terres i la Vila.
Entre els propietaris del domini de Vilamarxant trobem a Pere Cornell, qui rep una alqueria al mateix moment de la Reconquesta de mans de Jaume I. D'altres Senyors propietaris van estar Lluis de Santàngel, els Comtes de Vilallonga o els Ducs de Gandia. Al llarg del segle XVII la vila pertanyia als Comtes de Vilallonga, el 1612 passa a ser Poble de Reialenc, fins el 1621, data en la qual Felip III atorga la baronia de Vilamarxant al Duc de Gandia.
Al segle XIX la vila va patir les incursions carlines pròpies del front de guerra, perquè van cremar els arxius parroquial i municipal. A darreries del segle XIX es construí la nova església, la qual va estar restaurada en 1990.
Arqueologia
Les restes arqueològiques de les quals tenim constància daten de l'època Neolítica i del Bronze Valencià, com són les restes d'un poblat a l'Alt dels Castellets, al qual encara avuí apreciem marges i recollim restes de ceràmica. També tenim la Cova del Llentiscle, on van trobar-se restes d'un cavall fossilitzat; restes prehistòriques als turons del "Gargao" i del Parallamps.
Hi ha restes de tombes fenícies, ibèriques i romanes. Destaquem les restes de l'aqüeducte romà, que iniciava el seu trajecte a la partida de la Pea i arribava fins el Pla de Quart. També, de forma casual, ha estat trobades làpides romanes quan es preparaven els camps per plantar vinyes o restes de construccions romanes a les partides de Villalba i a l'actual carretera del Mas de "Teulà".
Gastronomia
Els plats típics de la vila són els derivats de l'arròs, on destaquem la paella, l'arròs al forn, amb fessols i naps, el caldós; també l'olla i la sopa coberta en són dels més típics.
Però la rebosteria també té el seu pes, destacant tot tipus de pastissos (pastisset de moniato, el besqüit i la reganyà de nous i panses, simptoma de la importància que van tindre a l'economia local aquest tipus de productes en el passat històric de la vila.
Festes
Les Festes patronals se celebren a la segona quinzena del mes d'agost, dedicades a Santa Caterina i el Crist de la Salut des de l'any 1967 (abans tenien lloc al mes de novembre, coincidint amb les festes de Santa Cecília) . També destaquen les festes falleres al mes de març, la setmana Cultural d'Octubre i les festes Nadalenques, amb cants i balls populars locals, on destaquem "La Jota de Vilamarxant" i "La Dansa dels Llenyataires".
Al llarg del mes de Febrer tenim les Festes de Sant Blai (antic patrò del poble, però que amb les epidèmies del còlera de darreries del segle XIX, els poders fàctics de la vila canviaren el sant patró pel Crist de la Salut).
Fins fa poc, mitjans dels 80, se celebraven les festes de Santa Cecília (Patrona de la Música) a finals del mes de novembre, fent-les coincidir amb les festes patronals (Santa Caterina i el Crist de la Salut).
Visions literàries