Amb Alfons Roig iniciem una pàgina-homenatge a aquelles persones del Camp de Túria que han aportat una riquesa particular a la vida de la comarca. Dintre o fora, són persones humanes que s'han significat per un estil de vida que bé mereix el nostre reconeixement.


ALFONS ROIG

"El motiu dels meus escrits i de la meua vida han estat l'exposició i defensa d'allò que considere que és l'art viu: l'art que naix amb l'Impressionisme francés, que passa especialment per Picasso, Matisse, Kandinskij i Paul Klee i s'ha establert actualment a Nova York. És a dir, tot el contrari de l'academicisme, de la còpia, de tota mena de kistsch i d'historicisme artístic."

Alfons Roig va nàixer a Bétera l'any 1903, i va ser un enamorat de l'Impressionisme de Van Gogh i Matisse, de l'art de Picasso i Kandinskij, en els temps difícils de la dictadura i l'opressió franquista.
"Aleshores anomenar Picasso era un delicte, i parlar de la resta, de pintors, d'artistes, d'escriptors, desconeixença i ignorància, oblit en definitiva". Això explicava el desembre de 1983 a la Biblioteca Pública de Bétera, davant trenta joves que intentàvem oferir-li, per primera vegada, una benvinguda com calia, un petit homenatge.
Llavors encara preguntà si es podia parlar obertament, dir la veritat, o encara li espiaven les paraules, si podia afirmar que a l'Escola de Belles Arts es prostituïa l'art...
Alfons Roig Izquierdo, sempre en contra de les normes establertes, de la hipocresia del poder. Una gosadia que massa vegades hagué de pagar amb el rebuig i el menyspreu de les autoritats repressores d'aleshores: l'església i el govern.
Grassonet i rodanxó, humil i sol massa vegades, es concentrà a ensenyar, descobrir i fer conéixer l'art modern i les corrents artístiques d'arreu d'Europa, que ací, malauradament, eren prohibides i ocultades.
Obrir els ulls als artistes joves, aqueixa fou la seua tasca, a força d'exilis interiors.
Kandinskij, Picasso, Manessier, Poliakoff, Pagava, Vano, Richter, Juli Gonzàlez, Sempere, Ferrant, Le Corbusier, Alfaro, Heras, Boix, Gerhr, Rocher, Edo, Bayarri, Marc, Kahana, Mortensen, Valdés, Vaserely, Soldevila, Magnelli, Schoffer, Reichel, Millares, Armengol, Genovés, Gukba, MiróŠ Aleixandre, D'Ors, Maria Zambrano, Aranguren, E. Prados, Gil-Albert, Bergamín, Sanchis Guarner, Joan Fuster i tants d'altres són noms de pintors, escultors, escriptors, d'arreu del món que el van considerar mestre "el Mestre", l'amic que ell, l'Alfons, volia ser de l'art. Aquest sigué sens dubte l'homenatge més gran que va rebre, ell que sempre es negà a rebre'n cap: ser l'amic dels màxims protagonistes de l'art modern del segle XX.

FESTA FINAL
Jo n'estic segur! Vindrà un jorn en què aquest
veïnat humà i fantàstic, bocabadat davant
el "castell i les carcasses" que serveixen de
cloenda a les grans festes, prendrà el vol de la
realitat desitjada i esdevindrà espectador i
protagonista de la seua aventura.
Assistirem a l'alegria de la celebració entre
amics, tot saludant la majoria d'edat, la
independència resolta en llibertat.
Ells, tot trencant el cerclat, obriran la gàbia i
faran niu més enllà del que podem veure, en altres
camps, altres països, altres mons. Per què no?
El seu ball, les seues ànsies portaran sarau a
tot arreu i eternitzaran la plàcida conversa i el joc
arriscat i els dons que ens ofereixen.
Perpetuant-se en mans del vent, arrelaran a les
ciutats que estimen la pau i la justícia i dansaran
com cíclops vigilants amb la ferma arquitectura
dels pobles del futur.
Potser al seu viatge sideral veuran les ciutats
que somiaren Plató, Tomàs Moro i Campanella i,
corifeus de la utopia, cediran gentilesa i amabilitat,
bellesa nova i llenguatge nou, fruits naturals de la
seua presència.
Si tot això vol dir que l'ermita quedarà òrfena,
sense arbres, com orfes han restat les muntanyes
amb llur absència, avisarem des d'ara que res no
podran aconseguir les mans assassines que els
ataquen amb foc, ni el dany gratuït, ni el pas del
temps, perque són eterns.
Al capdavall, si algun dia no miren de reüll el
rellotge de sol, hi seran on es mengen les coquetes
amb mel, a l'Olimp dels Déus, aconseguida per fi
la llibertat total.
Escolte una música xiulant al seu brancatge i
endevine més música i més música encara.
És una sort tenir un bon veïnat.


Cronologia
1903. Nàix a Bétera, el 4 de juliol.
1910. Viu a Agres, formant part de l'Escolania del convent de Franciscans.
1920. Estudis eclesiàstics a Astorga (Lleó). Professa en l'ordre dels Pares Redemptoristes.
1926. És ordenat sacerdot. Deixa l'ordre religiosa i treballa a la diòcesi de València.
1928. Coadjutor de la parròquia de Pinet, prop de Llutxent.
1932. Coadjutor de la parròquia de Sant Joan de Ribera, a València. Es preocupa de Litúrgia i Art Sagrat. Contactes amb l'Abadia de Montserrat. Primers contactes amb Eugeni D'Ors.
1939. És nomenat professor de "Cultura cristiana i Litúrgia" a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles (València).
1942. Rector de la parroquia de Sant Joan de Ribera. Diversos viatges a Madrid, Vitòria i Portugal.
1946. Estudis a Roma: Arqueologia Cristiana. Creix la seua preocupació per l'art modern.
1948. En tornar de Roma és nomenat professor d'Arqueologia Cristiana. Història de l'Art i Estètica al Seminari de Montcada. Preocupació per la poesia contemporània: E. Prados, Vicente Aleixandre, A. Machado, Miguel Hernández.
1949. És nomenat capellà de l'Associació Protectora de Xiquets. És nomenat ecònom de la parròquia de Massarrojos.
1953. Primer viatge a París.
1955. Viatge a París on l'estudiós de l'art Jacques Lassaigne li facilitarà el contacte amb artistes (Poliakoff, Manessier, Vano i Vera, Arp, Larionov i Gontxarova, entre altres). Relació amb la revista L'Art Sacré.
1956. Beca del govern francés per a estudiar l'arquitectura religiosa moderna a França. Visita la capella de Ronchamp, de Le Corbusier. Diversos viatges a França, Suïssa i Itàlia.
1958. Concessió de les "Palmes Acadèmiques" del govern francés.
1960. Visites a Taizé, preocupat per l'ecumenisme. Beca del govern alemany per a estudiar l'arquitectura religiosa moderna a Alemanya.
1969. Alfons Roig hereta l'ermita de Llutxent, on viurà fins la seua mort.
1974. Deixa l'ensenyament. Restauració de l'ermita amb l'ajut de la Diputació de València.
1981. Instauració dels premis d'art "Alfons Roig".
1983. Conferència a la Biblioteca de Bétera.
1985. Donació de la seua biblioteca i col·lecció d'obres d'art a la Diputació de València.
1986. És condecorat pel govern francés com a "Oficial de les Palmes Acadèmiques".
1987. Mor a Gandia el dia 11 de maig.


VICENT E. PERTEGAZ

«LA MEMÒRIA D'UN SEGLE DIFÍCIL»
Vicent Partal [agost de 1986]
[Entrevista publicada a El Temps, l'any 1986]


-Jo era mestre renegat...
-Mestre renegat, per què?
-Perquè jo sabia que tenia per obligació dues coses: ensenyar religió i ser un dependent del cacic i del rector en el poble on estigués. Per això em vaig decidir, els últims anys de la monarquia, a no ser mestre. Però quan arribà la República vaig entendre que allò era una altra cosa i em vaig posar a exercir amb un entusiasme indescriptible -jo i tota la gent de la meua generació.
Fixa't si canviaren les coses que el primer que va passar és que em feren alcalde del Forcall, que és on jo treballava. Vaig ser alcalde als 22 anys i vàrem fer una bona revolució al Forcall.
Vicent Pertegaz riu divertit quan recorda que la consigna de la revolta forcallenca era "foc al clero i plantar vinya". Al petit poble del Maestrat, en aquells anys, hagué de parlar més d'una vegada de la Unió Soviètica revolucionària d'aquells anys. Un record que el perseguí durant dècades a Rússia: "Jo aleshores no sabia a penes res de l'URSS. Ara sí que en parlaria bé, ara."
-I com va ser el canvi de mestre a militar ?
-D'això tota la culpa la tingué Franco. Jo treballava al cos de professors espanyols a l'estranger. Estava a Carcassona i pensava quedar-me uns anys més. Però quan torne per a fer les vacances l'any 1936 es produeix la rebel·lió de Franco, que a mi em pilla a Madrid. Em vaig adreçar a la FETE, el sindicat de l'ensenyament que ja controlàvem els comunistes, i organitzàrem milícies per anar a la guerra. Però és una història molt llarga. -Conte almenys com arribà a ser un alt càrrec de l'exèrcit...
-El primer càrrec va ser votat: em feren caporal perque era l'únic que sabia usar un màuser. Així començà la meua carrera militar.
-I com acabà?
-Com a cap d'una de les divisions, la novena, que defensaven Madrid. M'he preguntat sovint perquè perdérem la guerra.
-I quina és la resposta?
-Ells començaren amb un exèrcit organitzat i nosaltres en canvi jugàrem el paper que ells volien. Férem la seua guerra i no estàvem preparats. En els últims moments, a més, va haver la traïció dels socialistes, Miaja, Casado i tots aquells...
-I d'una guerra a una altra. De la del 36 a la mundial.
-Set anys seguits de guerra!
-Molta, no ?
-Massa. N'acabes fart. Però jo en la segona guerra mundial no vaig poder participar com volia. Quan esclatà treballava al Komintern i a la Ràdio Pirenaica. Dolores Ibarruri i Dimítrov no em deixaren enrolar-me a l'Exèrcit Roig i vaig fer la guerra des de la ràdio.
-Quant de temps treballà a la Pirenaica ?
-Dos anys. Fins que la ràdio es traslladà a Romania i es dissolgué el Komintern. Jo em vaig quedar a Moscou per treballar a la VOKS, una societat d'intercanvis culturals, i més tard al cinema.
-Què fèia vosté en el cinema soviètic ?
-Organitzava les versions a l'espanyol de les pel·lícules russes, unes dues-centes per any...
-Quants anys ?
-Entre el 48 i el 79. M'he fet practicament tot el cinema soviètic.
-És tan difícil viure a l'URSS com se'ns diu a occident ?
-En quin sentit, material?
-Per exemple...
-Home no hi ha l'abundància que n'hi ha ací però en canvi hi ha una gran tranquil·litat davant les coses bàsiques. la gent no viu inquieta pel seu futur personal.
-Vostè, a pesar dels molts anys que visqué a Moscou sempre ha estat prop del nostre país. A Bétera diuen que se n'anà a viure a Geòrgia buscant un clima paregut al d'ací. Diu que llegí allà a Joan Fuster?
-Sí. Jo vaig entendre el que érem els valencians i tot això del català a través de Fuster. Ara, comparat amb la República, s'ha avançat molt i me n'alegre, però jo ja he fet tard a això. Si parle més fàcil en rus que en castellà...!
-Vosté representa la memòria d'un segle difícil. ¿Com creu que acabaran aquests cent anys?
-El món acabarà siguent socialista. No sé de quina manera, de quina classe, ni quant tardarà. Però no pot ser d'una altra manera. Socialdemòcrata, autogestionari, segurament no a l'estil soviètic. Però el capitalisme no pot sobreviure.
-Vostè encara se sent comunista, després de tants anys ?
-Ara més que mai.

CRONOLOGIA
1909 Nàix, el dia 1 de novembre.
1922 Deixa l'escola per a posar-se a treballar al camp.
1925 Mentre segueix treballant s'apunta a l'escola de mestres de València.
1930 Acaba la carrera. Inicia estudis d'enologia a la Federació de Cooperatives.
1931 Servei militar a l'Àfrica.
1932 Mestre interí al Forcall. És escollit alcalde del poble.
1933 Plaça definitiva a Sant Antoni de Requena. Només s'hi està mig any perque entra a la Facultat de Pedagogia a Madrid. Li toca ser mestre a un poble de Sòria. President del congrès estatal de la FETE-UGT, aliat ja amb els comunistes.
1934 Ajuda, des de Madrid, a la revolució d'Astúries. És enviat com a professor d'espanyol a l'Escola Normal de Carcassona.
1935 Es casa amb Maria Buendia, amb qui té una filla l'any següent. 1936 Recent incorporat al Partit Comunista, entra a l'exèrcit republicà dies després de la sublevació franquista. El van ferir tres voltes i participà en els fronts de Madrid, Albacete, València i Alacant. A l'acabar la guerra era el cap de la 9 Divisió de l'exèrcit de la República, amb seu a Aranjuez. En 1938 naix el seu fill Vicent.
1939 Escapa amb una avioneta, des de Múrcia a Orà el mateix dia que Franco entra a Madrid. És internat al camp de concentració de Bogari (Sàhara). En maig del 39 arriba a Leningrad, ja en llibertat, després que les autoritats soviètiques s'interessaren pel seu cas. Comença a treballar com a professor d'espanyol a l'Institut d'Idiomes de Moscou, on estarà fins 1941.
1941 Entra a treballar com a funcionari de la Internacional Comunista (Komintern).
1943 Es dissol el Komintern i es transforma en l'Institut 101. Durant els anys de la II Guerra Mundial treballa en diferents emissores estrangeres.
També treballa per a la mítica Ràdio Pirenaica. Quan la ràdio es dissol entra a treballar a la VOKS (societat soviètica de relacions amb l'estranger).
1949 Comença a treballar per al cinema soviètic on es fa càrrec de doblar pel·lícules a l'espanyol. Tradueix milers de pel·lícules i documentals.
Participa en un paper menor a la pel·lícula "Eixe instant", del director moldau Emile Lotianu.
1982 Es jubila i es trasllada a viure a Sujumi (Abkhàsia), a la república soviètica de Geòrgia. Continua treballant com a traductor, ara per a l'editorial Progreso. Tradueix una vintena de llibres a l'espanyol.
1984 Torna a València i es dedica a escriure. A Moscou ja havia escrit els llibres (inèdits) "El camí just" i "Els meus amics de Posiego". Ací escriu "La guerra absurda".


EL XIQUET DE BÉTERA
Joan Casanoves i Cases

em doneu a triar, val més sentir un alè
del Xiquet de Bétera que escoltar cantar tots els altres
Naiet de Bétera



Va nàixer l'any 1893, al carrer Travessera de Salavert, ara Daniel Gozalvo.
De ben petit va traure l'afició al cant valencià, perquè ja cantava amb el pare de Gori i el pare de Pepe Verderol.
Considerat membre de la Tercera Generació de cantadors d'estil, aquella que va impressionar amb el seu cant durant el primer terç de segle.
Als 18 anys començà a semiprofessionalitzar-se, cantant a la festes dels pobles del voltant, juntament amb Evaristet, Mujero de Burjassot, la Xata de Godella, Coixet de Paterna, Torrentí (els cantadors més famosos abans de la República).
Dels trenta als quaranta cantaria al costat de Conxeta la del Mercat i el Xiquet de Mislata.
Malgrat que va rebre diferents premis, el reconeixement artístic (tenia el dels companys de cant que arribaren a considerar-lo el millor de tots els temps) li arribà ben tard, quan la seua veu ja no podia ser tan ufanosa.
Fou convidat d'honor a l'exposició mundial de Barcelona, on aprofitaria per enregistrar alguns discos.
Va morir el 1983. Poc temps abans, s'havia inaugurat un carrer perifèric amb el seu nom. L'us del malnom artístic de Xiquet de Bétera (una barreja toponímica del poble d'origen amb el diminutiu al davant), reflexa la poca edat que tenia quan va començar a cantar.


Començant per l'esquerra: Xiquet de Bétera,Xiquet de Mislata,
Marieta la del Túria i Xiquet de Manises. 1930.