L'itinerari que proposem tracta de reconéixer i reconstruir els espais de la Llíria medieval. Espais públics i privats, civils i religiosos, que conformen la vila des del període musulmà fins a l'assentament cristià durant el segle XIII i el seu control del territori. Aquest progressiu domini del medi per part dels nouvinguts donarà lloc a un nou traçat urbà, amb espais nous per a cobrir noves necessitats. No obstant això, els senyals i l'herència de la llarga presència islàmica -de més de quatre segles- hi seran inevitables.

L'espai urbà de la Llíria medieval s'organitza al voltant de una sèrie d'estructures o edificis, alguns dels quals són presents tant en l'època musulmana com en la cristiana:

1. Estructures militars, de defensa i control: alcàsser, castell, muralles… Fortificacions que delimitaven l'espai i permetien el joc del poder i el control social pels dirigents.
2. Edificis de caràcter religiós: mesquita, església, sinagoga, hospital, confraries… Espais de religiositat però també llocs de sociabilitat, manifestacions de l'associacionisme medieval. Centres que faciliten l'adscripció a la comunitat, el sentiment de pertànyer a un poble: mesquita i església són llocs de reunió del consell local on es prenen decisions que afecten la comunitat.
3. Edificis civils: palau, casal de la vila, forns, alfòndec, banys… manifestacions del ritme econòmic, del naixement del poder municipal. També els habitatges, espais de la privacitat i de la vida familiar.

En un intent de millorar la seua efectivitat, totes aquestes estructures s'adapten a un nou medi: la recerca d'un lloc privilegiat defensiu originà l'assentament musulmà en la part més alta de l'actual vila, tot abandonant l'espai de la ciutat romana.

El traçat de la Llíria musulmana estava centralitzat per l'alcàsser i la mesquita. El primer era un ampli recinte fortificat -envoltat quasi totalment per la muralla- que servia com a refugi d'una guarnició militar i com a palau del cadí -jutge i funcionari més important de la comunitat islàmica. Recordem que, fins al segle XIII, Llíria era cap d'un ampli districte, sobre el qual el nostre cadí tenia jurisdicció. Aquest alcàsser estaria situat en les actuals places Major Antiga i Trinquet Vell.

Pel que fa a la mesquita, centre de la vida religiosa però també lloc d'activitats culturals, educatives i judicials, la seua ubicació correspondria a l'actual església de la Sang. La mesquita ocupava el punt central del plànol de la Llíria islàmica, punt de convergència dels carrers i de les conduccions d'aigua -amb el seu propi aljub. En les seues parets s'instal·laven diàriament artesans i venedors de productes no contaminants (ho manava l'Alcorà) com textils, joies, fusta, i productes agrícoles.

Més enllà, les cases, amuntegades sense ordre, formaven estrets carrers de traça irregular, moltes vegades sense eixida (els famosos atzucacs), com encara podem veure a l'actual carrer Capellà Roca. Irregularitat només trencada per la muralla (vegeu el plànol).

Els nous pobladors estaven obligats inicialment -per la feblesa del seu nombre- a la utilització (o millor dit, reutilització) dels espais islàmics: convertiren el seu alcàsser en castell, convertiren els seus horts i les seues cases en habitatges cristians, es tancaren en la seua muralla i, sobretot, convertiren la mesquita en església. Més que qualsevol victòria militar sobre els musulmans o que l'apropiació de qualsevol territori, la reconversió de la mesquita en església era la manifestació més enèrgica de la victòria, del domini dels nouvinguts, i allò que, potser, més indignava els vencedors.

La nova vila, concedida ja el 1238 a Ferran, infant d'Aragó, abans fins i tot de la seua conquesta (així era la supèrbia cristiana), passà deu anys després -i definitivament- a domini reial. L'afluència progressiva de pobladors, atrets per les últimes terres d'horta de l'interior del País, i el mateix creixement natural de la vila, desbordaren el recinte emmurallat islàmic. Molt prompte -l'últim terç del segle XIII- es feu necessària una primera ampliació de la muralla. Aquesta es localitza pel costat SE, tot seguint els carrers de Viriat, Torre de la Reina i de la Verge (vegeu plànol). A aquesta primera ampliació correspon el llenç millor conservat al carrer de Viriat, al costat d'una de les seues portes.

Al mateix temps, la població jueva i mudèjar, tot i la seua reducció per la fugida arran de la conquesta, és marginada més enllà del nou recinte emmurallat, però sota control i vigilància de les autoritats municipals. Els seus barris es localitzen al mateix costat SE.

El creixement demogràfic de la vila, que continuarà durant les primeres dècades del segle XIV, interromput de sobte per les onades de pesta, obligarà a una segona ampliació de la muralla. Ara pel costat N, seguint el carrer de Sant Joan de Mata. D'aquest tram encara conservem l'anomenat "Portal de la Traïció", visible des del carrer Joan d'Àustria.

S'ha conformat així un nou espai, més enllà de l'original musulmà, espai que ha estat "domesticat", amb la construcció de nous recintes civils (cambra dels jurats) i religiosos (Hospital-Confraria de Jesucrist en l'actual església del Bon Pastor, Confraria de la Verge Maria en l'església de la Mare de Déu).

Aquest espai és també un espai viscut, de relacions, de diferents mons en contacte: el cristià, el musulmà i el jueu. Les tres comunitats simplement sobreviuen, però parlem de relacions que no seran mai igualitàries. El domini cristià, poc solidari amb els d'altres religions, obligarà a la reorganització social del territori, tot creant nous barris per a les minories més enllà de l'espai protector de les muralles, tot i el seu creixement constant.

El traçat definitiu de l'espai urbà quedarà configurat en època moderna: l'ampliació de la ciutat no es produirà cap al N (la rendibilitat de l'horta ho impedirà, fins i tot hui en dia) sinó cap al SW, seguint la direcció de l'antic "Portal de la Presó". Les muralles són de nou insuficients però també han perdut la seua operativitat, els avenços de l'artilleria deixen sense utilitat els antics sistemes defensius. Amb la creació de nous carrers (València, Major, Alfòndec…) i la nova plaça Major (dignificada amb la construcció del nou Ajuntament, s. XVI, i l'església de l'Assumpció, s. XVII) naix el que els llirians anomenaran "raval d'avall", per distingir el nou barri de la vila vella.

Antoni Llibrer Escrig

Al costat de la llengua i el paisatge -el natural i, més encara, el paisatge treballat-, l'art d'un poble representa un signe d'identitat i de cohesió, tot creant una imatge arrelada per generacions al nostres ulls. La silueta de l'església de la Sang que vigila i protegeix tota la vila vella; la seua nau gòtica al costat dels restes de l'antic castell musulmà; els carrers de clara traçada medieval; les torres i muralles -encara conservades al carrer de Viriat o al Pont del Vidre- que protegien del perill extern i controlaven els de dins; un senzill forn de coure pa -l'anomenat "de la vila"- que encara ens parla de la vida quotidiana de les primeres generacions dels repobladors, de la nostra vida quotidiana de fa només uns pocs anys; els rostres, hòmens i dones, que presideixen l'entrada a la Sang i ens parlen dels pecats; les imatges gòtiques de la Passió de l'artista del Bon Pastor -potser un altre "mestre de Llíria" encara no reconegut…

Vistes que formen part del nostre imaginari col·lectiu, imatges i formes del nostre paisatge urbà que tenen origen als segles medievals. És raonable pensar en la conquesta cristiana de Jaume I com l'inici de totes aquestes manifestacions. Més que en la conquesta -absent quasi totalment d'enfrontaments bèl·lics-, en la repoblació, en l'arribada massiva de cristians d'altres indrets. Prompte, molt prompte (el 1238, dos anys abans de la seua conquesta), la vila de Llíria es donada a la vila de Calataiud; però, vint dies després, a Ferran, infant d'Aragó. No obstant això, serà el 1248 quan arriben els primers pobladors a la vila que ja és de propietat reial. Les seues cases, les terres, els molins, les vinyes… són repartides entre els nouvinguts de Catalunya, Navarra i Aragó. Bertomeu de Pina, Domènec Pasqual, Pere Ferran, Pere Navarro, Martí de Miralles… són alguns dels noms d'aquests primers "llirians cristians", els -per què no dir-ho així- nostres pares, els llinatges que encara hui són presents a la nostra vila. També els Alamà, Aparici, Botella, Comes, Ferrer, Jordà, Rodilla, Valero, Vicent, Yago… Els qui començaren la transformació de la ciutat musulmana en una nova comunitat que és la nostra: els carrers, les cases, els treballs, els cultius, les festes, els costums, la llengua, les esglésies, els sants…

Una nova comunitat que és cristiana. Efectivament, en el centre de totes les activitats i estructures dels repobladors hi havia la religió cristiana. Comunitat religiosa que es materialitzava, que es feia visible, en la parròquia. Possiblement, la primera gran empresa comuna que desenvolupen els repobladors serà l'enderroc de la mesquita i la construcció de l'església -de la parròquia- de Santa Maria. Ja en el mateix segle XIII, durant la dècada dels 60, els impostos de les primícies i el delme que pagaven els llirians (pels treballs i les collites) es destinaven a la nova construcció. A més a més, els testaments de l'època són plens de donacions voluntàries per contribuir-hi…

La parròquia era l'ànima dels nous pobles. En la parròquia experimentaven el món d'imatge i so que els cohesionava; els valors, l'art, els costums, les famílies, les festes, les esperances i la pròpia identitat hi estaven presents. Encara hui l'església de la Sang sembla presidir, des del punt més alt, tota la vila.

Però, més enllà d'edificis i construccions, el seu art és viscut, és viu, encara hui, en les seues devocions, en la seua llengua, en els seus cognoms, en els seus sants… que són els nostres.

Josep Antoni Llibrer i Escrig

EL MONESTIR DE SANT MIQUEL DE LLÍRIA orígens medievals d'una devoció

Tens cireres en juny,

en setembre magranes

i a Llíria tens

Sant Miquel Arcàngel…

Els versos de Vicent Andrés Estellés ens recorden que pocs llocs al nostre País han estat tan emblemàtics com l'antic Beateri de Sant Miquel de Llíria -beateri se'n deia abans perquè en curaven beguines-. Als inicis de la tardor, la multitud arribada de totes les comarques veïnes segueix el zig-zag que puja cap al monestir, resa davant el sant, i es recrea després amb les generoses vistes de l'Horta i de la mar.

Efectivament, tot i la progressiva secularització de la societat contemporània, el 29 de setembre continua sent una data assenyalada en el calendari festiu del País Valencià. Però, on són les arrels d'aquesta festa i devoció?

El monestir va ser fundat el 1326 com un típic beateri medieval pel rei Jaume II. Estava al càrrec d'unes dones devotes que vivien pobrament, les beguines. Grup espiritual i reformista que sorgí en plena crisi religiosa de la baixa Edat Mitjana. Encara que l'eremitori va estar subjecte de principi al clero de la vila de Llíria, amb la reforma de Martí l'Humà (que atorgà el 1406 nous estatus al beateri), la comunitat passà a dependre de l'administració dels jurats de la vila, que controlaven, des d'aleshores, l'entrada de noves beates i, fins i tot, l'elecció de la superiora.

Per altra banda, la devoció a Sant Miquel també arrelà molt prompte a les nostres terres: ja des dels primers anys de la conquesta apareix a moltes capelles, altars o parròquies del nou País. L'anomenat príncep dels àngels i missatger de Déu, és representat a Llíria amb túnica, llança i escut, tot lluitant amb el drac. El seu nom en grec significa "qui com Déu", inscripció que apareix sovint a les parets del nostre monestir. La identificació de Sant Miquel com a defensor del poble no es féu esperar. Des del tossal beneix els veïns, els treballs i les collites. Així, pràcticament des del segle XIV fins avui, la imatge i la devoció a Sant Miquel s'ha instaurat en la mentalitat col·lectiva com a símbol de la nostra identitat.

A més a més, la institució -mitjançant privilegi concedit per Joan II el 1446- d'una fira comercial a les mateixes dates de setembre, ha contribuït a refermar la seua popularitat. Amb açò, les autoritats municipals, a principis del nostre segle, oficialitzaren els actes religiosos i profans convertint-los en festes patronals.

Tot i el seu origen medieval, l'edifici actual és fruit d'una nova construcció al segle XVIII. L'església, d'estil neoclàssic, és d'una sola nau i laterals, profusament decorades. En el conjunt, darrere el presbiteri, destaca el camarí, tant per la seua volada arquitectònica com per les pintures de Manuel Camarón i Melià, de finals del XVIII, on narra les aparicions de Sant Miquel.

Finals de setembre, la tardor és generosa, una bona ocasió per trobar de nou les nostres arrels.

I també se n'anaren

a Sant Miquel de Llíria…