ALFONS CERVERA

[Josep Mª Jordan Galduf Universitat de València]

Diu Muñoz Molina que la literatura deriva, d'alguna manera, de la intensitat de la relació de l'escriptor amb el món exterior. I això és particularment cert en el cas d'Alfons Cervera, qui, en el llibre Diario de la frontera (editat per Rialla) sosté una particular relació, intensíssima, amb el seu entorn exterior. Un llibre on l'autor recull bona part dels articles publicats a LEVANTE-EMV els darrers anys, tot combinant narrativa, memòria i realitat, i fent una magnífica literatura, enllà de la ficció, sovint carregada de poesia. Des de la frontera, Alfons Cervera s'hi posiciona davant diferents fets que l'envolten. Però, quina frontera? La que ell mateix ens indica en algun moment del llibre: "ese lado de la frontera donde nos quedamos a vivir la gente que queremos un mundo distinto". És a dir, un món millor, ben allunyat, per exemple, de Tómbola o Gran hermano. És la frontera de l'ètica. De vegades, una autèntica trinxera. Primer que res, Alfons Cervera lluita contra l'oblit. Contra l'oblit de la història i els moviments socials que han impulsat un món millor. Però també a favor dels pobles, els llocs i la gent que hi viu. "El tiempo se detiene ahí, en esos sitios, y va dejando cicatrices en la gente y la tierra". Ací ocupa un lloc preferent, especial, La Serrania, la seua comarca, de la qual el cronista fa una defensa ferma i numantina davant tots els intents d'agressió al paisatge i la gent. Una gent (la més ordinària) i uns personatges (d'allò més entranyables) que li donen autèntica vida als pobles de la comarca i que ell enalteix amb tendresa i lucidesa. Però no podem ignorar l'important lloc que ocupa també la ciutat de València en les preocupacions d'Alfons Cervera. Clar que per a ell hi ha dues Valències. Una és l'oficial, la que apareix, neta i blanca, en els anuncis publicitaris. L'altra és la ciutat de la foscor i del desequilibri, la que s'oculta darrere de la parafernàlia de la falsa opulència. I Alfons Cervera denuncia aquesta dualitat, així com les coses que hi van connectades: l'especulació immobiliària, la destrucció dels barris populars i la desmemòria històrica. Ho expressa en un trist lament: "Dentro de nada Valencia será una ciudad invisible. O mejor dicho: sólo se verán la ciudad de las Ciencias y de las Artes, el Palacio de Congresos, la torre inmisericorde del campo de Mestalla, las farolas que iluminan las calles de los ricos y los puentes de Calatrava. Eso será Valencia, más el añadido de los rascacielos que ya llenan las huertas de Campanar y Beniferri". Ara bé, el Diario de la frontera d'Alfons Cervera no és només un al·legat crític contra determinades conductes privades i certes actuacions públiques. És també un cant a l'afecte, a l'amistat, a la fidelitat, a la dignitat i a l'esperança. Com confessa el propi autor: "Escribimos para que nos quieran, a lo mejor para cambiar el mundo, es posible que para no estar solos. También escribimos, a veces, para que no se mueran los sitios y la gente que queremos con locura: preservamos, así, esos sitios y a esa gente contra las peripecias injustas del olvido". Hi ha, així, un Alfons Cervera dur i àcid quan tracta de criticar certes posicions, però hi ha alhora un Alfons Cervera fervorós i càlid quan tracta de considerar altres coses. I tots dos són el mateix Alfons Cervera, si bé realment és més el segón. Un Alfons Cervera que, assegura "lo último que me gustaría perder es la memoria, la lealtad a los míos, la posibilidad de rectificar a tiempo si me equivoqué algún día". Un aplaudiment pels escrits d'aquest autor, des de la frontera.

Josep Maria Jordan

president de l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria