L'autor creu haver visitat la Torre del Virrei, a l'Eliana.
EL VIRREI

Per al foraster, el nom enganya i confon involuntari si s'acosta des de Benissanó: la Torre del Virrei. Cap insígnia foral ornà aquestes pedres, cap monarca d'inicial miniada i daurada assenyalà lloc per a delegat. Aquest càrrec, aquest nom, fou d'un aristòcrata de cognom castellà, darrer virrei del Mèxic colonial -la Nueva España d'Hernán Cortés- finida confusament durant el regnat de Ferran VIIè.

L'obra apunta a un mas, no excessivament sòlid si hom ateny els millors exemplars de la comarca, d'una silueta vaga i tan difícilment definible com l'època en la qual fou bastit. Potser la torre modesta que presideix el conjunt, els amplis patis, algunes arcades de poca ambició, marquen una ruralitat que s'esqueia perfectament amb la suavitat de llomes onejades de garrofers i oliveres de tints bíblics que l'emmarcaren primitivament.

El Virrei, expulsat del món irreal i fantasiós, excessiu i golut, de la Nueva España, es debatria entre les agonies pobletanes d'absolutistes i liberals des de, potser, l'enyor d'aquell encant ultramarí, despòtic i perdut. El Virrei! En les llargues sales de sostres fondos, evocaria amb fruïció enverinada el sol exasperat de Mèxic, les fustes oloroses, els cossos tan fàcils i bruns, els colors brillants del tròpic o dels deserts calcinats, envistes un panorama d'eixuta civilització, tan romana, tan islàmica.

L'últim, l'últim Virrei de Mèxic, que perdé la colònia. O no fou ell? Quina responsabilitat l'encalçaria en els darrers moments? Olor d'espart en ser batut i de vi cel·lístic a la tardor, per a un Virrei exiliat alternativament segons la mutació forçada del poder polític a l'escassísima València, car, què podia comparar-se amb l'urbs asteca? Ja doblement exiliat, del Nou Món i del Seu Món, romandria ert i volàtil sota les vesprades allargades del secà, pur espectre de pèrdua irremeiable, en un secall tan mandrós com infinit rere les finestres de la Torre..

© Alexandre Navarro, de Nàquera