SOS RACISME


	L'olor terrible de la por - Tu què fas, treballes o t'amagues?- li vaig demanar. - M'amago- va respondre'm ella. Jo li havia fet la pregunta per riure, perquè quedés ben clar, d'entrada, que tenia sentit de l'humor. Denota intel.ligència. Havia pensat que fóra una bona estratègia d'apropament i de seducció fer-me el graciós. M'atreia. Volia lligar. I li vaig deixar anar una pregunta que pretenia ser un joc de paraules divertit. Però pel to de la seva resposta em vaig adonar que no n'era gens, per a ella, de divertida, la pregunta. Era la seva realitat. No hi havia gaire gent en el bar. Ella es menjava un entrepà de formatge. M'agradava, però el que més m'atreia era una subtil aroma que emanava el seu cos, com un perfum fet d'essències rares i espècies exòtiques. Vaig assenyalar l'escambell del seu costat. - Puc? Em va mirar Þxament uns segons i va fer un gest vague amb el cap. Em vaig asseure i en apropar-m'hi vaig percebre més intensament l'aroma. Ella encara m'escrutava. A la Þ va iniciar un somrís que no va acabar d'eixir. - Treballo però no existeixo. En aquest país, vull dir. Fa més de dos anys. No tinc papers. No sóc legal. No sóc. Era. Jo la veia d'allò més bé. Però m'hauria agradat conÞrmar la seva existència tocant-la. Una mica. - A còpia de no existir, de vegades tinc por de desaparèixer, puff!, en l'aire. Ella també devia tenir sentit de l'humor. Vaig beure un glop del meu got i vaig pensar que potser sí que... Però llavors la seva cara es va transÞgurar. Vaig notar que la seva pell fosca empal.lidia. Em pensava que als de la seva raça no se'ls notava, quan empal.lidien. Estava equivocat. Com en tantes d'altres coses. Em vaig girar. Dos mossos d'esquadra recorrien les taules de l'establiment demanant la documentació. Hi devia haver una ràtzia pel barri. Llavors la vaig sentir. L'aroma s'havia convertit en una olor intensa, desconeguda però colpidora, roent com una brasa. Era l'olor terrible de la por. Vaig tornar a mirar-la i encara vaig ser a temps de veure com es volatilitzaven en l'aire les últimes restes visibles del seu cos magníÞc. Només me n'ha restat, encastada a la pell, l'olor terrible de la por.

L'olor terrible de la por

- Tu què fas, treballes o t'amagues?- li vaig demanar.
- M'amago- va respondre'm ella.

Jo li havia fet la pregunta per riure, perquè quedés ben clar, d'entrada, que tenia sentit de l'humor. Denota intel.ligència. Havia pensat que fóra una bona estratègia d'apropament i de seducció fer-me el graciós. M'atreia. Volia lligar. I li vaig deixar anar una pregunta que pretenia ser un joc de paraules divertit. Però pel to de la seva resposta em vaig adonar que no n'era gens, per a ella, de divertida, la pregunta. Era la seva realitat.

No hi havia gaire gent en el bar. Ella es menjava un entrepà de formatge. M'agradava, però el que més m'atreia era una subtil aroma que emanava el seu cos, com un perfum fet d'essències rares i espècies exòtiques. Vaig assenyalar l'escambell del seu costat.

- Puc?

Em va mirar Þxament uns segons i va fer un gest vague amb el cap. Em vaig asseure i en apropar-m'hi vaig percebre més intensament l'aroma. Ella encara m'escrutava. A la Þ va iniciar un somrís que no va acabar d'eixir.

- Treballo però no existeixo. En aquest país, vull dir. Fa més de dos anys. No tinc papers. No sóc legal. No sóc. Era. Jo la veia d'allò més bé. Però m'hauria agradat conÞrmar la seva existència tocant-la. Una mica.
- A còpia de no existir, de vegades tinc por de desaparèixer, puff!, en l'aire.

Ella també devia tenir sentit de l'humor. Vaig beure un glop del meu got i vaig pensar que potser sí que... Però llavors la seva cara es va transÞgurar. Vaig notar que la seva pell fosca empal.lidia. Em pensava que als de la seva raça no se'ls notava, quan empal.lidien. Estava equivocat. Com en tantes d'altres coses. Em vaig girar. Dos mossos d'esquadra recorrien les taules de l'establiment demanant la documentació. Hi devia haver una ràtzia pel barri. Llavors la vaig sentir. L'aroma s'havia convertit en una olor intensa, desconeguda però colpidora, roent com una brasa. Era l'olor terrible de la por.

Vaig tornar a mirar-la i encara vaig ser a temps de veure com es volatilitzaven en l'aire les últimes restes visibles del seu cos magníÞc. Només me n'ha restat, encastada a la pell, l'olor terrible de la por.