 |
APUNTS
DES DE... SAN JOSÉ DEL PACÍFICO, OAXACA |
San José del Pacífico és un poblet colgat a 2.700 metres d'altitud i amb 145 anys d'història, des que tres famílies zapoteques del sud s'hi van instal.lar. El poblament ara arriba a les 700 persones, i pren el nom del fet que és l'únic lloc de la serra des del qual, en dies clars, es pot observar l'oceà Pacífic en la llunyania. Entre les raons que van impulsar aquesta gent a viure aquí hi ha l'existència del teonanacátl o bolet diví màgic, sagrat per les cultures indígenes de Mèxic i que, en aquestes muntanyes, creix de la terra en unes condicions idònies.
Després d'un nou periple per la carretera 175, Al. i jo arribem a la vila i de seguida fem coneixença amb J., nascut al DF, però amb les arrels i la familia aquí. Amb ell l'activitat serà incessant, i tot el repòs fet a Zipolite-Shambhala, adquirirà sentit.
Al dia següent de l'arribada, de bon matí, amb J. i un noi del poble que ens farà de guia, ascendim la muntanya o cerro de La Postema, que s'alça rere San José. Envoltats d'un paisatge dominat per l'ocote (pí), pugem metres i més metres i, de sobte, topem amb les restes d'una avioneta estimbada fa 30 anys i que encara romanen entre la vegetació com a record luctuós (el guia ens explica que els cossos es van recollir a trossets en un radi de 300 metres). Dues hores més tard arribem a un petit pla (devem ser a 3.200 metres) ple de rocs i terra remoguda on hi ha enterrades ceràmiques i altres objectes probablement prehispànics (la llegenda explica que aquí vivien éssers que mesuraven més de dos metres i mig) o de sacerdots que pujaven fins aquí a fer les cerimònis i rituals durant l'època de la colonització. I, efectivament, apartant una mica de terra, humida i fangosa, apareixen bocins trencats de color vermellós que semblen pertànyer a utensilis diversos (plats, olles...). No és un lloc conegut ni investigat oficialment, però per la quantitat de sots existents és clar que l'expoliació de qui sigui ha estat present al llarg dels anys. Després d'una bona estona fent d'arqueòlegs afeccionats, i de contemplar la fauna que viu sota les pedres (una taràntula, per exemple, que ens va fer saltar a tots), comencem el descens al poble.
I en arribar a les primeres cases observem un grup de dones atrafegades netejant pollastres, mentre uns homes intenten muntar una espècie d'envelat groc i vermell. Quan els preguntem què fan, ens expliquen que estan preparant la festa dels 15 anys de V. (celebració molt estesa a Mèxic), que serà l'endemà i a la qual estem convidats.
La festa dels 15 anys de V. és tot un esdeveniment al poble i és clar que els pares han hagut de fer un gran esforç econòmic per preparar la celebració. L'envelat s'aixeca davant la senzilla casa familiar, i està decorada amb filigranes de paper en forma de cors que convergeixen al centre del sostre en un gran pastís, també de paper, que porta el nom de V. Ella hi apareix radiant, mudada talment com si anés a casar-se, amb un vestit color crema, guants del mateix to i un espectacular pentinat que li recull la cabellera negra en una cua que, en si mateixa, ja és una petita obra d'art. Tots els habitants de San José són allà, asseguts en cadires al voltant de la improvisada pista de ball, i un grup musical (de nefasta qualitat) amenitza la vetllada. Quan hi arribem, la noia comença a ballar (al ritme d'un intent de vals) amb una llista innacabable de familiars i amics (que el mestre de cerimònies va cridant, paper en mà), alhora que les altres nenes giren al voltant seu formant una rotllana. Quan acaba l'etern vals és el moment de llançar el ram a les noies (com en les bodes), moment que no aixeca, diguem-ne, gaire expectació ni emoció entre elles. Però bé, és la tradició. V. sembla més aviat avorrida i aclaparada, i els únics que s'ho passen pipa són els nens, que es barallen per arreplegar la màxima quantitat de caramels que dues dones van llançant a tort i a dret. I aleshores apareix un immens pastís de quatre pisos, coronat amb una figureta que representa V., i que a ella correspon l'honor de fer el primer tall. A la taula que presideix la festa es van acumulant els regals que els vilatans porten a la nena, al costat de les caixes de cervesa i les ampolles de mezcal que, a poc a poc, es van buidant. Després que el suposat cantant del grup musical pregunti diverses vegades què és el que han de fer, comença el ball oficial, i la gent envaeix la pista (una curiositat: la gent, aquí, balla igual que a Roaguía Albarradas, a Hierve el Agua. Vegeu l'entrega de Hierve el Agua). I nosaltres comencem a passar, tot i que la festa s'allargarà fins ben entrada la matinada i la "música" ens acompanyarà en els somnis. Felicitats, V.
I la darrera activitat que J. ens proposa és una excursió a una cabana d'un avi seu, a hora i mitja de camí, i on ens quedarem Al., un canadenc i jo per prendre els derrumbes, el bolet màgic diví al.lucinogen sobrecollidor. Però això ja forma part d'una altra realitat, d'una altra percepció, d'un altre món. Salut.
6 de juny del 2001
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
El temascal
El temasacal és una cerimònia ritual ancestral que promou la purificació del cos i la ment mitjançant el vapor que desprenen les pedres de riu roentes en contacte amb aigua freda, amb una sèrie de plantes medicinals que pengen del sostre de la construcció anomenada temascal. Aquesta, feta amb adob, té una forma de mitja esfera, amb un diàmetre prou gran per encabir-hi entre 18 i 20 persones, amb una petita obertura d'entrada i un forat al centre per col.locar-hi les pedres. Al. i jo som convidats a provar-ho amb uns familiars de J., doctors en herbes i plantes curatives de l'ètnia dels zapoteques del sud, que posseeixen un terreny al costat de San José del Pacífico amb un temascal i unes cabanes adjacents, i on acostumen a rebre grups arribats de tot el món expressament per fer la cerimònia. En el nostre cas podrem compartir l'experiència amb persones de la comunitat zapoteca i amb quatre de foranes com nosaltres.
Ens reunim tots al temasacal, i M., el doctor, reclama la nostra col.laboració: primer cal pujar les pedres (que són a peu de carretera i que només s'utilitzen una vegada), cosa que fem en una perfecta cadena humana; després s'han d'anar a buscar dues de les plantes que es faran servir en el ritual: el chamizo i la barredera, que creixen abundatment pels voltants. Abans, però, farem ofrena amb tabac (una planta sagrada pels indígenes) per poder tallar les herbes i mostra-los el nostre respecte. Quan cadascú de nosaltres en té un bon feix, les ajuntem amb la resta de plantes curatives (fonoll, mirta, romaní, pilú, ruda, poliol, àrnica i jestapiate), mentre G., la doctora i dona de M., ens en fa cinc cèntims de les propietats. Passem aleshores a fer dos tipus de rams: els que penjaran del sostre de l'habitacle (i que desprendran les essències en contacte amb el vapor), d'una banda, i els que seran d'ús personal (una barreja de les anomenades plantes fredes i calentes, i de les quals posteriorment descobrirem la utilitat) de l'altra. El següent pas és la construcció d'una pira darrere del temsacal, feta amb un llit de troncs gruixuts sobre el qual es dipositaran les pedres de riu i un embolcall de llenya i palla. A l'hora de col.locar els troncs fem també una ofrena: quatre de nosaltres agafem un tronc cadascú i, dirigint-nos cap als quatre punts cardinals, els oferim als nens (est), als joves (sud), als adults (oest) i als avis (nord), i aquest mateix procés que simbolitza el naixement, el creixemente, la maduresa i la mort se segueix amb les pedres. Quan la pira ja està llesta, la persona més petita del grup, una jove, una adulta i la més vella, l'encenen amb un tros d'ocote (pi), mantenint la referència dels punts cardinals i iniciant així la cerimònia del foc.
Mentre va cremant, fem un petit cercle de flors amb una creu a dins davant l'entrada del temascal com a símbol dels punts cardinals; M. hi dibuixa unes línies blanques que formen un passadís pel qual haurem de passar, només, en el moment d'entrar.
Ja és tot a punt, ens treiem la roba (a 2.700 metres i plovent) i amb els rams d'ús personal anem entrant en fila índia cap a l'interior de la mitja esfera. M. Ens explica aleshores com es desenvoluparà el ritual: ell és el Guia del Temsacal, G. és el Guardià de la Porta, i O., el seu fill, el Guardià del Foc (que taparà l'entrada amb cobertes de plàstic i anirà portant les pedres des del foc). Hi ha quatre portes o fases, dedicades igualment als nens, als joves, als adults i als ancians, durant les quals s'aniran introduint les pedres de riu i cadascuna de les persones podrà dir o expressar una oració, un propòsit o un sentiment. Un cop fet això, es cantaran quatre cançons (qualsevol) o una de conjunta i M. vessarà l'aigua freda sobre els rocs, amb la qual cosa els vapors començaran a omplir la construcció. Al final de cada porta o fase es crida al Guardià del Foc perquè porti més pedres.
I així va anar la cosa. A la primera porta hi havia unes set pedres i l'efecte era suau i feia fins i tot fresca. A la segona ja n'hi havia quinze, i aquí l'efecte va ser brutal, amarats de suor, cridant per foragitar l'escalfor i la cremor i utilitzant els rams personals a manera de màscara (i era realment refrescant i et permetia respirar entre els vapors, per això la història de les plantes fredes i calentes). A la tercera porta eren unes 20 pedres les que s'amuntegaven en el sot, i a la quarta i darrera unes 28. Quan vam acabar de dir els nostres pensaments, oracions o idees al final d'aquesta quarta fase, era ja impossible continuar allà (i érem des de feia quasi tres hores), la pell et cremava i la sensació era sufocant, i vam sortir-ne, també en fila índia i ajupits, i cames ajudeu-me (cosa força complicada en aquells moments) ens vam dirigir a la petita alberca, i sota la pluja, escaldats, vam tirar-nos l'aigua glaçada pel cos, enmig de crits causats pel contrast tan fort, però amb un gran plaer per l'alleugeriment.
Després de remullar-nos una bona estona, i recuperant a poc a poc l'equilibri i les constants normals (tot aquell temps havíem estat assaguts amb les cames plegades), vam anar a una de les cabanes a eixugar-nos, vestir-nos, abeurar-nos i menjar tamales i quesadillas, mentre parlàvem sobre l'experiència única que acabàvem de viure.
El cert és que et quedes renovat físicament i mentalment, amb noves energies i la sensació d'haver expulsat totes les toxines i mals pensaments... i d'estar, certament, "purificat".
|
