Des de l'europeïtzada i màgica Argentina em poso a escriure aquestes darreres línies i potser m'adono d'una forma més clara que el viatge s'està acabant, una vida de 365 dies que arriba a la fi.
Vaig començar la història sol, amb moltes pors i nervis, inseguretat i preguntes (per què?, com?, i ara què?): bé, tampoc m'he dedicat a cercar una resposta a les qüestions, simplement he intentat viure intensament i deixar-me endur (per sensacions, sentiments, intints...), sense futur ni passat, només amb el present, l'ara, el moment que ja no és, el carpe diem horacià.
Ha estat una llarga travessa, tant en l'aspecte espaial com en l'aspecte interior i emocional que, amb més precisions o menys, he compartit amb tots vosaltres. I és potser el fet d'haver-ho escrit el que m'ha permès, d'alguna manera, expressar-me lliurement, sense les cadenes de la timidesa i l'introvertiment característics de la meva persona. Aquest any fora de casa ha estat, en realitat, molts anys, perquè tot el viscut ha resultat tan divers (i allunyat de la rutina i els ensopiments propis de la vida sedentària), que ha multiplicat la sensació del pas del temps. Per això, en recordar aquells primers temps a Mèxic, em sembla com si fes 3 o 4 anys d'aquell maig de 2001. I és que, en 365 dies, he descobert, he rigut, he plorat, he escoltat, he vist, he parlat, he estimat, he conegut i he acomiadat. En definitiva, he sentit tantes i tantes coses que forçosament he de creure que ha passat una vida.
Tots els països m'han enganxat i entusiasmat, i no tinc preferència per cap. Tots tenien la seva vida pròpia i la seva gent, i en cap no m'he sentit malament ni rebutjat, ans al contrari. He pogut seguir la realitat d'aquestes nacions a través de les persones amb qui he conversat, dels diaris, la ràdio i la televisió, i el panorama político-econòmic-social és desencoratjador. La corrupció dels governs és generalitzada, governs en mans dels Estats Units i dels FMI de torn, governs dirigits per titelles en mans de les oligarquies locals i el capital estranger, governs dirigits també i en molts casos pels mateixos que els 70, 80 i 90 del segle passat van omplir de sang i extermini les terres d'aquests països, ara reconvertits en "demòcrates" (encara vol dir alguna cosa aquesta paraula?). La pobresa en què viu la gent és d'una duresa impresentable, abandonats a la seva sort i sense cap mena d'esperança, lluitant cada hora del dia per poder menjar un plat de frijoles o arròs o blat de moro, treballant una terra d'altres, explotats i humiliats. I els nens i les nenes, la quitxalla, currant també per viure, als carrers venent qualsevol cosa, netejant sabates, al camp traginant o collint, als autobusos cobrant o cridant (els anomenen voceros) des de la porta per atraure usuaris). Xiquets i xiquetes descalços, amb trossos de roba cobrint-los el cos, amb fred o massa calor, adormits en cantonades perdudes de les grans capitals o de les petites viles, enganxats a les coles per oblidar la vida de merda que els han assignat. I sembla planar una certa resignació en totes les persones, com si el fet de viure en l'extrema pobresa fos l'únic camí possible de les seves vides. I els polítics dictadors se n'aprofiten, i compren els vots a canvi d'un tros de pa podrit. Així es guanyen les eleccions.
Hi ha també la part positiva. Aquesta mateixa gent que comparteix amb tu el poc que té, aquests nins i nines que s'apropen per conèixer-te i jugar uns quants minuts o parlar o somriure, els paisatges únics i encisadors, els vestigis de les cultures ancestrals, l'Atlàntic i el Pacífic, les alçades, els volcans, els altiplans, la selva, els llacs, els rius i les aigües termals, totes les obres de la pachamama. He travessat part de l'Amèrica llatina amb autobús, amb pick-ups, amb tràilers, amb vaixell i amb barquetes, amb cavall, amb tren, amb avió, a peu, d'incògnit, amb mula, amb bicicleta, per carreteres i camins de tota mena, i dormint en tot tipus d'espais; he llegit i he escoltat noves músiques i he fet amistats d'uns dies que duraran molts viatges.
Tota aquesta travessia pirada és per a tots ells i elles, viatgers i viatgeres, homes i dones de cada lloc, nens i nenes de cada univers, ancians i ancianes de cada història... tots ells m'han ajudat a conèixer-me una mica més i a entendre moltes coses, entre les quals hi ha la solidaritat. Una molt forta abraçada, doncs.
I a vosaltres que heu seguit aquest periple, tal vegada cansats de llegir en una cosa tan incòmoda com la pantalla d'un ordinador, que m'heu escrit missatges que s'han convertit en energia per continuar: gràcies també.
I al Martí i tot l'equip de VilaWeb, que han permès i donat forma a tota aquesta bogeria i ho han tirat endavant durant un any: un sincer i emotiu agraïment.
He estat i encara sóc molt lluny de casa, lluny en tots els sentits. Però toca tornar-hi, recuperar les amistats i la família, veure la mare i readaptar-me a aquella vida anterior, amb canvis, lògicament, i nous coneixements.
Així acabem. Fins aviat.
Salut a tots i a totes, amics i amigues.