 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Del Cerro Rico (4.500 m d'alçada), la muntanya vermella que domina tot Potosí, va sortir l'argent que permetria néixer, créixer i desenvolupar-se a la burgesia europea després del fosc període de l'edat mitjana. El gran renaixement d'Europa es fonamenta en aquestes impressionants mines de Potosí i en el treball de milers i milers d'esclaus... el destí dels quals era morir entre els túnels profunds de la Gran Muntanya. No és difícil imaginar-se les condicions de vida d'aquesta gent, sobretot si es pren la decisió de pagar a alguna de les agències turístiques per fer un tomb per les mines, el 'tour' de la vergonya, on es pot contemplar (així t'ho venen els operadors, mostrant-te fotografies per si no n'estàs gaire convençut) en directe el treball d'aquests homes malvestits (tu portaràs, és clar, una roba especial amb llum inclòs), el treball d'aquests nens (el tipus de l'agència somriu quan et mostra una imatge del xaval, que mira la càmera des de l'interior del seu infern particular, i et promet que el podràs veure en viu), el treball amb mitjans i tècniques que sobreviuen des de l'època de la conquesta-genocidi (com també destaca en el seu discurs el guia turístic). En fi, es pot gaudir, com qui va al zoològic, d'un tomb per la vida explotada, d'un sistema mortífer dels que res no tenen. Podràs fotografiar-los remenant entre les roques amb les mans pelades i nues, mastegant la fulla de coca (l'únic que els permet traballar allà baix, com el malalt a qui injecten morfina per alleugerir el dolor), veuràs el nen jugant amb pics i martells, transportant perdres amunt i avall, potser pensant que la infantesa és justament això, un joc mimètic al dels pares. Pagaràs 30 dòlars per veure la mort. Que tinguis sort! Jo no vaig gosar. És Potosí, i la resta, les sumptuoses esglésies, els edificis colonials..., són les arquitectures sorgides de la sang dels que reposen en l'immens cementiri del poble i en les entranyes d'aquests Cerro sanguinolent. Sucre és la capital constitucional de Bolívia, petita ciutat blanca en algun temps, no gaire llunyà, i potser encara avui, pròspera i rica. Als marges del petit riu que discorre als afores s'aixequen fastuoses mansions i palauets d'estils italianitzants, i passejant pels carrers, els temples i les cases d'herència colonial. També la plaça major, arbrada i fresca, o el mercat central, sempre atapeït de gent, o el cafè Tertuliano, potser per escoltar-hi una mica de jazz o observar-hi algun assidu amb pinta d'escriptor pensador vestit a la manera clàssica.
Són i han estat, ara i en les anteriors ocasions, escenes-imatges-sensacions-impressions d'un viatge. I és que, amics i amigues, aquest és el darrer lliurament de la travessia pròpiament dita. Ho deixem aquí, a Bolívia... per cert, el darrer somni del gran Che Guevara. Em queden 12 dies per creuar mig Argentina i tornar cap a casa, i guardaré per a mi (si m'ho permeteu) el que encara hi pugui viure i descobrir.
6 d'abril del 2002
|
El Salar de Uyuni Uyuni és una petita població d'aquelles fantasmagòriques, on la pols de la terra àrida s'aixeca entre els amples carrers isolats. De fet, el turisme que visita el Salar (un enorme desert de sal) és la principal font d'ingressos de la vila i de les 20 agències de turisme que hi operen. I doncs, com que l'única cosa a fer és visitar l'esmentat Salar o anar una mica més lluny i contemplar llacunes verdes i arbres de pedra (en un 'tour' de 4 dies), fem la pertinent visita (la curta, eh?) a aquest mar blanc que de vegades desapareix confós amb el cel igualment blanc. Dalt d'un 4 x 4, fem una primera aturada als hotels construïts totalment amb sal, tancats, però visitables després de pagar (és una curiositat). Estan situats al començament d'aquest llac de sal, de 12.000 km2 i que, 90 milions d'anys enrere, formava part de l'oceà. Llisquen les rodes sobre l'"assal", crema la mirada, el sol multiplica la seva força, arribem a una de les 32 illes del Salar, l'illa del Pescado, aparició enmig del desert blanc, de roca coralina fossilitzada on només uns altíssims i gruixuts cactus hi sobreviuen. Les vistes són flipants, com també ho és escoltar el silenci assegut sobre el terra de sal fred uns centenars de metres mar endins. Després, camí de tornada passant pels ulls-forats sobre la planúria, amb aigua i, dessota (com els forats al gel), pedres de formes kriptòniques elaborades amb els cristalls naturals d'aigua i sal. I el carro avança sol, amb el conductor endormiscat al seient, seguint una línia recta eterna. I així posem punt final als petits reportatges d'aquest viatge. I és que això s'acaba, gent. |
Fins a aquest lliurament, cada etapa del periple d'en Guillem incloïa algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. Amb tot, des d'aquesta crònica en Guillem no podrà enviar més fotografies. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports i visites de Bolívia. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |