 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
L'antiga capital inca nascuda, diuen, cap al 1100 d.n.e., a 3.300 metres d'alçada, i que manté bastants rastres visibles de l'arquitectura i estructura primigènies barrejades amb l'estil superposat colonial post-conquesta-genocidi, s'ha convertit en una ciutat turística on tot està enfocat al turisme. Tal com ja hem vist en altres punts i viles visitats en aquest viatge i igualment turístics, bars i restaurants i discoteques i operadors turístics i botigues de records farceixen el centre de Cusco, majoritàriament de propietat estrangera. Però cal, com sempre, fer un exercici d'abstracció i deixar-se atrapar per la màgia i el magnetisme que desprèn, que del turisme no en tenen cap culpa. Qosqo està envoltada de jaciments inques prou ben conservats, i potser Machupicchu és el més conegut de tots. Però jo em quedo també amb el complex de Pisaq, situat a la muntanya que s'aixeca sobre el poble esmentat i que està format pel que van ser tres poblets i un gran centre cerimonial al cim de la muntanya. L'ascensió, com sempre, implica un considerable esforç físic i psíquic (psíquic per no deixar-se vèncer per les ganes de tornar enrere). Anem passant restes de construccions circulars (possibles punts de vigilància) fetes amb pedres, després unes cases d'adob i palla i un primer poblet: al damunt, el centre cerimonial, amb les ruïnes de diversos temples i un acurat sistema de canalització d'aigua, tot edificat amb grans blocs de pedra tallada. Continuem fent camí, passem per un estret túnel entre el rocam i topem amb el segon poblet, envoltat de murs de pedra defensius, baixem a un petit prat i assolim el darrer conjunt habitacional, on vivien els agricultors. Davant es poden observar les terrasses esglaonades on es cultivaven els diversos productes. A l'esquena i a la paret d'una altra muntanya, el cementiri, amb milers de tombes en forma d'orificis a la roca. I sota la pluja tornem cap a Cusco. En els fonaments de molts edificis colonials es poden veure restes de murs o construccions inques, com la pedra dels 12 angles al carrer Hatun Rumiyoc, la forma d'una serp dibuixada amb els pedrots d'una de les parets en una de les cantonades del mateix carrer, o el temple del Sol emergint sota el convent de Santo Domingo, construït aprofitant les pedres i els murs d'aquest palau inca. I també es pot fer una visiteta al museu Inka, força interessant i que ajuda a apropar-se més al món de la societat inca. Salut a tothom.
23 de març del 2002
|
Machupiqcho, la ciutat sagrada dels inques Hi ha diverses maneres d'arribar al Machupiqcho-Machupicchu ('muntanya vella'). Algunes et permeten visitar-lo descansat, d'altres mig cansat... i algunes altres del tot esgotat. La via més aventurera és seguir el Camí de l'Inca, un trajecte de 4 dies i 3 nits força impressionant si no fos perquè ara obliguen a fer-lo amb guies professionals, pagant i en grup. L'opció que nosaltres vam escollir va ser arribar fins a la falda de la muntanya on se situa la ciutat i pujar pel darrere i més curt tram del camí inca, esgotador però no tant. Pels mandrosos també hi ha 'combis' que et deixen a l'entrada mateix del complex. Jo, des de petit, sempre he imaginat el Machipicchu com una cosa tan llunyana, estranya, mística, verda, tintiniana, que un cop allí, davant el meu nas, assisteixo a l'ensorrament i la caiguda al buit de tota la meva màgia i imagineria infantil. Bé, la vida és això, anar destruint ídols i els pedestals que els aguanten. I és que, des del meu humil punt de vista, potser no n'hi ha per a tant. Pisaq mateix és igual o millor, i tal vegada sí que aquest emplaçament al cim de la muntanya amb bones vistes és interessant, però... La ciutat és un conjunt de temples, palaus, places, terrasses esglaonades, pedreres d'on extreien pedres...: hi ha també l'Intiwatana o observatori astronòmic i, dalt de tot d'un pujol punxegut, el temple de la lluna, accessible pels que han pujat al Machupicchu totalment descansats... però no per nosaltres. On sí que arribem és al pont Inca, construït amb pedres sobre la paret rocosa tallada que cau verticalment. Com dimonis s'ho van fer? Inexplicable. Tornem a la ciutat machupicchuana, on observo persones assegudes en roques que miren la ciutat amb cara d'èxtasi, de plaer, de professors d'història de l'art davant d'allò que han explicat durant anys i que no havien pogut veure. Sento enveja, intento fitar de la mateixa manera, em concentro en les pedres, imagino la penya inca movent-se per la vila, però no hi ha manera, no puc sentir-ho. Passions variades, variades persones: deu ser això. |
Fins a aquest lliurament, cada etapa del periple d'en Guillem incloïa algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. Amb tot, des d'aquesta crònica en Guillem no podrà enviar més fotografies. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports i visites del Perú. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |