 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Per arribar a Pucallpa cal que ens aturem a Lima. Poques hores, però que ens permeten fer una ràpida ullada al centre històric: després, una estona més a la terminal de l'empresa d'autobusos, més semblant a un escenari musical d'algun concert a mig muntar (torretes metàl.liques, llums que hi pengen) que no pas la sala d'espera d'una terminal. El bus que ens portarà a la selva es convertirà, si més no els seients que ens corresponen, en un modest allotjament durant les 26 hores de viatge. En aquest punt m'agradaria fer una referència a l'extensió geogràfica del Perú, que quadriplica i quintuplica les extensions dels països de l'Amèrica central visitats, la qual cosa obliga a passar-se moltíssimes hores en els autobusos, i el cansament físic i mental suposa una nova càrrega que s'afegeix a la de la motxilla. El trajecte, llarg com ja hem dit, traspassa una àmplia gamma de paisatges: tornem a creuar la muntanyosa i glaçada Cordillera Blanca, ens pelem de fred, després travessem la Cordillera Negra, d'alçades també considerables però amb un clima molt més tropical, i descendim al costat del riu Aguaytía, observant les nombroses caigudes d'aigua que baixen per les parets rocalloses. Després d'un parell d'aturades per arreglar aspectes mecànics de l'autobús (certament, el camí de fang i pedres és una prova dura per a aquests catxarros), s'obren camps (amb arbres ací i allà) i ranxos de ramaderia que embelleixen les vistes, com a preàmbul positiu a la negativa i lletja visió que ens ofereix Pucallpa. A banda la calor humida pròpia d'aquesta zona i d'aquesta ciutat que s'aixeca al costat del gran riu Ucayali, potser el que més destacaria són els centenars, milers, centenars i milers, repeteixo, de gallinazos sobrevolant el ciment, unes aus molt semblants als voltors i que, com ells, s'alimenten de les deixalles més putrefactes. La imatge és imponent, amb els núvols negres de pluja apropant-se i els ocellots reunint-se a l'aire fins on la mirada pot abastar, absolutament hitchcockiana. Quan començaran a atacar?, em pregunto... Diguem que Pucallpa és un punt neuràlgic per enllaçar (després d'un viatge fluvial de tres dies per l'Ucayali) amb el riu Amazones a Iquitos, i també per visitar algunes de les nombroses comunitats índies que viuen al llarg del riu i en les diverses llacunes i canals. En una d'aquestes, la de Yarinacocha, se situa San Francisco, on viuen un miler d'indis shipibo-coniba. Aquesta ètnia té disperses 85 comunitats al llarg de tot Ucayali, des d'Atalaya fins a Contamana, i parlen el shipibo, una de les 44 llengües que hi ha al Perú (englobades en 18 famílies lingüístiques). El trajecte fins aquí és un meravellós espectacle per a aquests ulls sobrealimentats de documentals i reportatges televisius. Asseguts en una peke-peke (uns bots llargaruts i estrets moguts per un petit motor amb una hèlix que neda sobre la superficie d'aquesta poc profunda llacuna) avancem prop d'una de les ribes (mig quilòmetre entre l'una i l'altra), damunt les tranquil.líssimes aigües on reposen plantes aquàtiques diverses. Aguantades sobre llargs troncs que s'endinsen ben endins sota l'aigua, construccions de fusta i palmera aïllades pràcticament de terra; ocells de tots colors volen o descansen sobre canyes, o cerquen tal vegada alguna piranya desviada de l'Ucayali. Després entrem per un canalet més petit (carrer aquàtic?) i toquem el moll que tot just s'està acabant de construir. Per això hem de fer nombrosos equilibris per poder pujar-hi. Caminem els 30 metres de taulons, ascendim una mica i apareix San Francisco: cases i cabanes i palapes rodones i fusta i fulles de palmera, i dones amb les faldilles pròpies dels shipibo, amb motius geomètrics i fons negre o blanc. I, vaja, tot plegat, tu, em trobava agermanant imaginació i realitat. Salut a tothom.
16 de març del 2002
|
San Francisco blues amb 'ayahuasca' El títol simplement sonava bé, i malgrat que en gran part té relació amb el text, no en feu cas. Fetes les precisions, ens trobàvem envoltats de cabanes i cases de fusta i palmera, en una de les quals ens allotgem. És la de l'home que ens introduirà en el consum i ingestió de l'ayahuasca, una barreja de diverses plantes (Banisteriosis caapi, Psichotria viridis...) que ha estat utilitzada de sempre per aquest poble amb finalitats curatives i d'observació d'altres realitats (que, al comú, se'ns escapen). Caminem per la vila observant les famílies fent artesanies dins o fora de casa, un grup de persones ceramistes pintant i assecant al sol tot tipus de peces decorades amb motius geomètrics extrets de les visiones ayahuasquines, l'herbosrista o raomi exposa els seus preparats i beuratges en un petit cobert, preparats de 7 i 12 plantes diferents que guareixen reumes, dolors d'ossos, impotència..., i en la improvisada plaça algunes dones venen els teixits fet a mà, també amb colors i geometries del món ayahuasquí. Ens aturem davant la casa del xamà, intercanviem algunes paraules i la mestressa que ens allotja li explica la nostra intenció de prendre l'ayahuasca: a la nit vindrà amb el líquid ja preparat. Val a dir que aquestes sessions d'iniciació en l'ayahuasca no són gratuïtes. Cal pagar, però hi estic disposat atès que serà una història en petit comitè i amb un guia i un xamà. La primera nit estem asseguts a la palapa del pati de la casa, el mestre entona una sèrie de càntics abans d'oferir-nos els primers gotets d'ayahuasca. Té un gust amarg i fort bastant desagradable. El guia i propietari de la casa també en pren, igual que el xamà: després de mitja hora llarga, ens empassem la segona dosi. Ells comencen ja a percebre els efectes, vomiten, canten en xiuxiuejos i parlen en shipibo. Nosaltres no sentim res. Després de la tercera ingestió, i veient que encara no hem pogut 'traspassar' la porta, el xamà decideix finalitzar la sessió i tornar-ho a provar l'endemà. Marxem a dormir deixant-los tombats sobre l'entarimat de fusta i escoltant els sons musicals que entonen. La segona nit, amb els mateixos protagonistes, ho tornem a intentar. El gust de l'ayahuasca és cada vegada més desagradable, i a la tercera ingestió heu-me a la vora del camí buidant totes les impureses estomacals. A partir d'aquest moment, les arcades són constants, però encara no 'he travessat' la porta. El xamà decideix donar-me una quarta dosi (al matí següent m'assabentaré que en vaig ingerir en excés, diríem...) i aquí, ja, de sobte, m'introdueixo en una altra realitat, els càntics adquireixen sentit, relaxen, et transporten als ancestres, observo-imagino-sento aquella reunió de savis shipibos en un temps indefinit de la negra nit de la història, emetent sons incomprensibles que entenc, i caic, i caic, i m'aixeco. El xamà escup perfum que m'entra per les fosses nasals i va cap al cervell a relaxar les neurones, tot es tranquil.litza. Les nàusees m'indiquen ara el moment de les noves ascensions de l'ayahuasca, que penetra per tots els racons del meu cos i de la meva ànima, i pujo i baixo enmig d'un caos d'imatges, pensaments, buit, negritud i gaudi. I no en pots sortir, cal pensar a fruir-ho i no tenir por: tot té un final, sempre. |
Fins a aquest lliurament, cada etapa del periple d'en Guillem incloïa algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. Amb tot, des d'aquesta crònica en Guillem no podrà enviar més fotografies. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports i visites del Perú. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |