 |
APUNTS
DES DE... HIERVE EL AGUA, OAXACA |
Al migdia, el grup de 5 persones que formem els argentins, les poloneses i un servidor marxem cap a Mitla amb un autobús atrotinadot que va recollint gent pel camí fins que està ple a vessar amb la gent dempeus al passadís. Un cop a Mitla (on es pot visitar un jaciment arqueològic), comprem quatre coses (i una ampolla de mezcal, ja que som en ple centre productiu d'aquesta beguda) i pugem en una camioneta que ens traslladarà fins a Hierve el Agua, a més de 2.000 metres d'alçada. Una dona índia amb els fills pugen a meitat de camí i, ja arribant al punt de destinació, ens informa que són les festes de Sant Isidre, el patró de Roaguía Albarradas, una diminuta població a tocar del complex de Hierve el Agua. Una bona casualitat perquè podrem descobrir les celebracions que es fan en un petit poble mexicà perdut a les alçades. Abans, però, ens instal.lem a la cabana, fem un bany a la piscina i recol.lectem llenya per fer un bon foc a la nit.
El poble té una plaça principal que és també pista de bàsquet, i tres casetes enganxades serveixen de local per a la policia, el secretari del poble i els lavabos públics; després hi ha una sèrie de cabanes fetes amb troncs, fulles de palmera seques i argila disperses pels voltants, i la petita església de Sant Isidre. La poca gent que hi ha a aquella hora de la tarda està acabant d'enllestir els preparatius per a la festa, muntant improvisades veles de plàstic sota les quals se situen els 'bars' amb taules i cadires metàl.liques.
Seiem en un d'aquests tendals a beure cervesa mentre esperem que comenci la calenda, la passejada musical que la banda municipal de Roaguía (una dotzena de persones que toquen trombons, saxos, clarinets, timbals i altres instruments, i que ara estan assajant sota els arcs de l'únic edifici de la plaça) fa per tot el poble i que, en principi, havia de començar a les 9 del vespre, però que després ens assabentem que es posa en marxa a mitjanit. Asseguts, observem com els menuts juguen en dos futbolins pujats allà especialment per a l'ocasió, i ens hi apuntem per jugar unes quantes partides. Després disparem (amb fusells de balins units amb cinta aïllant) a la barraca de fira (construïda també amb plàstic i cordes) i aconseguim una capseta de xiclets com a premi. Les poques dones que s'hi veuen estan servint rere les barres, i no es veu cap nena jugant amb els companys. Unes quantes cerveses més tard decidim tornar a la cabana a fer el foc i a encetar la botella de mezcal.
Ma., Al. i jo seiem al voltant del foc (les noies han anat a dormir) i ens quedem una bona estona hipnotitzats amb les flames i les brases, i parlem sobre el fet de viatjar sols (ells es van conèixer al DF). N'extreiem unes quantes conclusions interessants: per exemple, que el fet d'anar a voltar sol és, en certa manera, una manera d'allunyar-te de l'àmbit social on vius (i on tohom que et coneix té una idea i un esquema format de tu que moltes vegades t'obliga, inconscientment, a complir aquest paper que tens assignat) per retrobar-te a tu mateix en estat pur, en una situació on ningú et coneix, ni tampoc n'espera un cert comportament ni una manera de ser. En realitat, no deixa de ser una teràpia (això si, gratuïta). I així ens trobem, fins que un parell d'hores més tard decidim anar a veure la famosa calenda.
Trobem tots els vilatans concentrats davant l'ermita, ballant al ritme de la música que interpreta la banda i a punt per començar el recorregut: els homes porten barrets típics mexicans (no els que venen a la Rambla barcelonina, per exemple, sinó més semblants als dels vaquers, fets amb fibres vegetals entrellaçades), botes camperes i texans, i les quatre dones que hi ha vesteixen robes senzilles i algunes es tapen el cap amb unes enormes peces de tela. La processó musical avança i, de sobte, ens sentim com si fóssim en una pel.lícula de Kusturica, perquè fins i tot la música és molt semblant. I heus aquí tres estrangers participant en les tradicions d'aquest poble, absolutament fascinats i al.lucinats pel que estem vivint. A mig camí decidim anar a fer un mos en unes cabanes on serveixen menjar i beure, i a dos quarts de tres de la matinada una dama índia ens està preparant unes quesadillas en un forn de pedra rústic. La dona ens diu que el poble té uns 400 habitants, la majoria dels quals continuen dansant a fora, sobre el camí polsós i ple de pedres que envolta Roaguía. La història acabarà més enllà de les quatre de la matinada, però nosaltres, cansats i mig endormiscats, decidim fer cap al llit i veure la continuació de la festa l'endemà.
I l'endemà, després de recórrer Hierve el Agua (vegeu El petit reportatge), tornem a la plaça, ja amb les motxilles preparades per marxar. A les 4 de la tarda s'ha de celebrar el jaripeo, un tipus de rodeo que es fa en un cercat de tronc d'arbre i on els muntadors de braus intenten mantenir-s'hi damunt el màxim de temps possible. I, a la nit, hi haurà el gran ball, amb una discoteca ambulant que tot just arriba carregada sobre un camió. Avui hi ha força més gent que la nit anterior, sebretot d'altres pobles, i totes les parades funciones a ple rendiment. Amb el sol que pica de mala manera, tothom s'arrecera sota els plàstics i es remulla amb cervesa fresca esperant que comenci l'espectacle. Però nosaltres ja no hi serem, la nostra camioneta és a punt de sorti. Però ha estat una experiència única, i marxem cap a Oaxaca cantant i amb un somriure als llavis.
Salut i cháu.
17 de maig del 2001
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
Hierve el Agua
Hierve el Agua són uns pous o foses d'aigües carbòniques que formen unes petites piscines o plataformes (en les quals et pots banyar) i que semblen naturals, tot i que jo no hi descartaria la participació de la mà humana. El que sí que és cert és que hi ha tota una sèrie de canalitzacions (que es remunten als temps prehispànics) que dirigien l'aigua cap als camps que hi ha al peu de la muntanya. També hi ha unes cascades petrificades que mostren capritxoses formes esculpides per l'aigua durant segles i segles.
El recorregut comença als anomenats Ojos de Agua, dipòsits piscina des dels quals s'obté una excel.lent panoràmica sobre la vall i els cerros que l'envonten (Nueve Puntas, Vegillache i San Bartolo), i on també es poden observar dos brolladors on l'aigua surt de l'interior de la roca fent bombolles com si bullís (el nom prové d'aquí, tot i que l'aigua sigui realment freda).
Des d'aquí es va seguint un caminet fins a les Cascadas Petrificadas, a la part alta de les quals hi torna a haver un brollador natural: donant-hi la volta es pot arribar als peus d'aquesta llengua pètria i es poden contemplar els efectes que l'aigua ha anat produint a la pedra fins a donar-li aquest aspecte de cabellera allargassada. A l'Al. i a mi ens va picar per intentar escalar-la, però a mig camí vam desistir de la idea, asfixiats, acalorats i maleint el dia que vam començar a fumar. Ens vam remullar als petits bassals creats amb l'aigua que regalima per les parets i que cau també des del cim com una petita dutxa de gotes.
Al costat de les foses o piscines hi ha una zona de picnic que s'omple de nens i pares, on fan petits focs i cuinen les viandes mentre alguns juguen dins les aigües (que, diuen, són beneficioses per a la salut). Un dels vigilants ens comenta que la primera vegada que ell va arribar aquí cap als anys 70, ningú no ho coneixia i no hi havia aquest anar i venir de gent que hi ha ara. Malauradament és el que passa amb tots els paratges amb encant del món, i nosaltres mateixos formem part (a desgrat nostre) d'aquests visitants que omplen els indrets màgics. A Hierve el Agua, malgrat els cartells, es pot trobar tota mena de brosses pels camins i, fins i tot, s'han dedicat a deixar les petjades en forma d'escrits fets amb objectes punxants sobre la roca petrificada. En tot cas, tenir una certa cura i mantenir net i condicionat l'entorn és el mínim que podem fer tots plegats.
[Hierve el Agua]
|
