 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Doncs sí, ja som al Callejón de Huaylas, que discorre entre els cims nevats de la Cordillera Blanca andina, muntanyes amb alçades d'entre els 4.000 i els gairebé 7.000 metres. Rasca de la de gorra i guants, boires que baixen dels cels i pugen dels rius, més pressió sobre el cos i un paisatge del tot renovat. Carhuaz es presenta com una vila clàssica de muntanya, plujosa (amb aquelles gotes que piquen a la cara com trossets de glaç), freda i grisa. L'any 1970, tota aquesta zona va ser afectada per un terrible terratrèmol que va deixar milers de víctimes, la major part de poblacions convertides en munts de runes, i la població de Yungay amb 25.000 habitants sepultada quan una part del Huascarán (6.700 metres) es va desprendre en forma d'allau. I justament cap al nou Yungay ens dirigim per entrar al parc nacional del Huscarán i fer-hi una 'petita caminada'. La combi va pujant entre prats i durant alguns moments puc veure, a través d'un forat en la boira, la neu blanca i relluent als cims. Passem els llacs de Llanganuco (Chinancocha-Dona i Orconcocha-Home) i continuem pujant fins al punt anomenat Portachuelo, a 4.700 metres, on començarem la travessa a peu. Trobar-me a aquestes altituts és una sensació del tot nova, els moviments s'alenteixen, la respiració canvia el ritme normal, notes el cap pesant i el més lleu esforç requereix un temps de recuperació més elevat. I allà al davant, quan s'obren clarianes, apareixen les puntes arrodonides i les neus perpètues del Huascarán. Baixem muntanya a través, del pal tresc xiruquer, i un se sent veritablement així, amb la cara gelada i molla, la fumarada boirenca, els rierols, les altres muntanyes envoltant-te, ni una ànima... I penso: si ens perdéssim, i cerco lloc on aixoplugar-me, imagino la capa impermeable com a improvisat sostre, intento recordar com puc trobar fusta seca en un mullader com aquell i amb aquestes fantasies absurdes vaig fent camí. I, de sobte, ja tornem a ser als llacs, dues hores després, cansats, afeccionats muntanyencs de pa sucat amb oli. Des de Carhuaz resseguim el riu Santa fins a Huaraz, capital del departament, ciutat d'impressionants vistes sobre 24 cims de més de 5.000 metres que la vigilen, reconstruïda també després del terratrèmol abans esmentat. És un punt de sortida important per als veritables escaladors-alpinistes-caminants, amants de les sensacions elevades. No és el nostre cas, és clar. Salut a tots i a totes.
2 de març del 2002
|
La caminada a Willcawain i els banys termals de Monterrey Amic meu, aquests paratges conviden realment a moure les cames, a pujar i a baixar muntanyes-muntanyetes-muntanyasses. Així que, llevats i esmorzats a una hora prudent, agafem la carretera que surt de Huaraz, girem per un camí i anem ascendint tranquil.lament, fent una passejada (llarga) cap a Wilcawain, temple de la cultura Huari (800-1100 d.n.e.). Riu d'aigües blaves, prats verds, arbres, roques, ágaves, els pics nevats, poblets i agrupacions de cases de camperols i camperoles i, finalment, Wilcawain, el monument temple de sacrificis on vivien nens, els néts dels caracas o sacerdots. L'edifici va ser construït amb pedres tallades de granit unides amb una barreja de goma de cactus, fang i excrements d'animals. Entre les diverses estances (distribuïdes en tres nivells) destaquen l'habitació dels sacrificis de llamas oferts a la deessa de la lluna Killa, els magatzems per als queviures, les cambres dels nens, la sala dels sacrificis al déu del sol Inti al segon nivell i l'habitació, ja en el tercer nivell, dels sacrificis per a la Pachamama. Tota l'estructura és molt baixa, perquè qui hi entrés ho fes reverenciant (tant si volia com si no). La quitxalla es movia pels diferents nivells a través de túnels comunicants de ventilació, i la seva tasca era la de guardians del temple. En els murs exteriors hi ha les Cabezas Clavos, caps esculpits, i a uns quants metres del temple una Chullpa o tomba. I acabada la visita, continuem camí cap a Monterrey, creuant els camps, poblats de petites cabanetes circulars on els pagesos dormen per vigilar els conreus i foragitar les ànimes que vaguen i els fan malbé. Una parella d'avis fan la bugada en un canalet d'aigua, i ens ofereixen pachamancas (patates) cuites, que ens ajuden a recuperar una mica les forces. Més enllà, la imatge del recol.lectors de patates de Van Gogh traslladada en el temps, cinc persones d'esquena collint els tubercles i, encara més enllà, un home dirigint dues vaques que amb l'arada de fusta van solcant la terra. Fascinant. Després de cinc hores patejant arribem als banys termals de Monterrey, on les aigües calentes i ferralloses alleugen l'esgotament. |
Fins a aquest lliurament, cada etapa del periple d'en Guillem incloïa algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. Amb tot, des d'aquesta crònica en Guillem no podrà enviar més fotografies. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports i visites del Perú. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |