 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Huancabamba, poble i terra de bruixots, mestres de cerimònies, guaridors, tiradors de cartes i aigües curatives (vegeu 'El petit reportatge'): personalment no sóc un devot creient de tot aquest temari, embrutit massa vegades per falsos i falses personatges, però... I és que l'eterna contradicció que regeix el meu pensament capricornià no pot evitar el temor, la por, la inseguretat d'enfrontar-se a allò que, precisament i en el suposat cas que accedís a participar en qualsevol d'aquests, diguem-ne, rituals, no esperaves-desitjaves-volies escoltar perquè no és massa bo o satisfactori per al teu futur (inexistent, d'altra banda). És a dir, si el que et diuen és positiu, aleshores la incredulitat guanya, però si és negatiu, un cert malestar s'instal.la en el meu estimat cervellet. El poble, a uns 2.500 metres d'alçada, és tranquil, d'aires purs, de construccions amb maons d'adob, un cementiri amb tombes proveïdes d'improvisats sostres amb dues aigües perquè les creus, majoritàriament de fusta, no es podreixin amb la pluja, un petit mercat i la plaça amb monument-font-escultura central identificador dels vestits tradicionals de la zona. De seguida la mirada queda fixada en una muntanya que s'alça a un costat de la vila, el Wiligan, al cim de la qual es pot observar una gran creu i des del qual, penso, s'han de poder obtenir magnífiques vistes dels voltants i, més encara, una impressionant sortida del sol. Dit i fet, prèvia mentalització imprescindible, ens llevem a les quatre de la matinada i carregats amb un tros de formatge i pa, comencem l'ascensió a l'esmentat cim per un caminet que va fent esses i en el qual hi ha marcats (amb monòlits crucifixs), els deu passos que, es diu, Jesús va fer fins a la creu, i que a mi em serveixen per mesurar l'espai que resta per arribar a dalt. I a dalt hi arribem just per veure com el sol surt, l'hòstia reconsagrada, rere una muntanya més alta que ens impedeix fitar-lo. Però, si més no, l'acoloriment que dóna al cel paga la pena i el paisatge que, ja a plena llum, se'ns apareix al davant, també. Després de la matinera excursioneta, al llit a descansar una bona estona. Un matí, a la plaça estant, se'ns apropa un autoanomenat mestre de cerimònies o de mesa, que ens explica de què va tota aquesta història, els preus (desorbitats) i les aigües-líquids-perfums que cal comprar (a preus no populars) per al ritual. Ens ensenya una llista amb els noms dels gurus dels voltants i, finalment, s'ofereix ell mateix a fer-nos una mesa a un preu menys-sorpresiu-però-igualment-sorpresiu que, amablement, rebutgem. He de dir que un dels components utilitzats en aquests ceremonials, i el qual és el que a mi em feia gràcia i em temptava, és prendre el San Pedro, un beuratge extret d'aquest cactus d'efectes al.lucinògens. Però la meva intenció, o el que m'imaginava, era poder-lo prendre o independentment o amb un xamà mestre que em guiés. Però la cosa no anava per aquí, i si volia tastar-lo, havia de participar en una mesa en grup, cara, i que no em venia gaire de gust. Així, doncs, aquesta vegada vaig abstenir-me de degustar noves experiències, però, amagat en algun racó de la motxilla, n'hi ha una que espera dins d'una petita ampolla, l'ayahuasca: ja b/veurem. Salut a tots i a totes.
11 de febrer del 2002
|
Un viatge a Las Huaringas dalt d'una mula Com ja ha quedat dit no vam participar en cap ritual cerimònia, però sí que vam voler fer el recorregut fins a Las Huaringas, una sèrie de llacunes situades entre els 3.000 i els 4.000 metres on, amb un bany a les gèlides aigües, acaben totes les purificacions. Així doncs, una nova matinada, comencem la travessia amb una furgoneta que ens trasllada, en dues hores, fins a San Antonio, un grup de cases on habita el guaridor major del regne i el més visitat. Asseguts entre persones que han passat la nit allà fent la cerimònia, esperem (congelats) que arribin les mules amb les quals pujarem a les muntanyes: ens acompanya un peruà vingut expressament des de Lima per remullar-s'hi. Una bona estona després apareixen dues mules i un cavall, les dones que porten els animals i que ens guiaran a peu ens diuen que hi muntem, carreguen bidons (per omplir-los d'aigua miraculosa) i arrenquem la marxa. Ens dirigim a la llacuna més propera (és un dir), la Shimba, a 3 hores de camí. Bé, camí potser no seria la paraula correcta, en diríem espai d'entre 1 i 2 metres fet de pedres-pedrotes-pedrasses, fang, pujades entre roques i baixades marejants que les mules afrontaran segures i sense vacil.lacions (sortosament). Perquè, hi insisteixo, allò era literalment un camí de cabres. Anem avançant lentament, entre aturades dels animals per menjar herbes, i a les dues hores el cul ja no troba posicions còmodes, les natges adolorides, la dura cadira de muntar, el fred, les gotetes de pluja damunt la cara, les orelles glaçades... i no es pot fer altra cosa sinó posar-se a cantar: 'Velles xiruques', 'Vols d'home ocell', 'Eempordà' i altres himnes que, qui sap de quina manera ni per què, apareixen de sobte i omplen, desafinadament, l'aire. Però ajuda i distreu. I, finalment, distingim el llac, entre la boira i sota un muntanyot que hi cau tallat a sobre. Deixem a les mules descansant i ens hi apropem a peu. El peruà es prepara per endinsar-se en les aigües, treu les ofrenes líquides (Agua de Akanga, Florecimiento, Cariño...) que ha d'escopir i s'hi fot a dins: fa tanta rasca que tremolo només de veure aquesta imatge glacial. Les ribes del llac són plenes de calces, calçotets, sostenidors, vestits de bany, faixes, fotografies, ampolletes buides... La roba interior abandonada allí, m'expliquen, serveix per atraure la persona estimada, per enfortir relacions, i les fotografies per al benestar dels fotografiats. Fa llàstima veure, en aquell indret tan apartat de tot i natural, tanta deixalla omplint-ne els voltants. Però, ves, manen els miracles, sembla. Tornem: amb tres hores més de baixada, el peruà no fa gaire bona cara, però aguanta el tipus. Finalment, ni les cançons poden alleugerir el dolor, estès a cames i culs. És un infern, però acabo estimant aquella mula sense nom i de pell dura que m'ha transportat per aquests caminets endimoniats. |
Fins a aquest lliurament, cada etapa del periple d'en Guillem incloïa algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. Amb tot, des d'aquesta crònica en Guillem no podrà enviar més fotografies. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports i visites del Perú. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |