 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Entrem al Perú pel pas fronterer de Macará, després d'un impressionant recorregut per la serralada andina equatoriana: muntanyes i muntanyes fins on es perd la vista, una barrera superable a través d'una d'aquelles carreteres pedregoses i plenes de pols que transitaven per Guatemala. I aleshores un descens brusc i una petita plana travessada per un riu que divideix ambdós països. Passem de la frescor de les alçades a la xafogor enganxifosa d'un clima sec com la terra, pelada, assedegada, ni el curs d'aigua serveix de remei alleujador. Pugem dalt d'un taxi (únic mitjà de transport en aquell indret) per arribar a la primera població mitjana, la insípida-grisa-avorrida Sullana. Pel camí (una carretera llarga, una línia recta infinita), una gallina picoteja sobre la ratlla contínua, a uns 200 metres: tots l'observem, el conductor també, que situa el carro damunt la mitjana i, podent esquivar-la, li passa pel damunt, l'atropella intencionadament (pel retrovisor veig les plomes volant pels aires, l'animal partit en dos). Mentre el tipus recrimina a qui sigui el fet de deixar al pollastre lliure per allà (suposem que recriminaria igual a qui deixés un nadó o xiquet voltant lliure per allà, després d'haver-lo atropellat, igualment, és clar), i mentre un mig somriure es dibuixa a la seva boca de l'humà sàdic, alguna família no precisament benestant s'ha quedat sense ous i aliment. Com dèiem, Sullana esdevé simplement un lloc de pas on es pot pernoctar i conèixer alguns detalls o curiositats que després anirem trobant a la resta del país. Per exemple les mototaxis, motocicletes amb tres rodes, la davantera i les dues del darrere aguantant una mena de remolc perfectament acoblat amb un seient sofà doble i cobert amb una estructura plàstica protectora. Còmodes, ràpides i barates. Piura es converteix en una llançadora cap a Huancabamba (vegeu el proper lliurament) i cap a Chiclayo, i ni tan sols ens cal passar-hi la nit. Però sí que podem trepitjar-hi la plaça i seure sota els arbres que regalen ombres enmig de l'aire calent que anuncia la proximitat del desert de Sechura. L'autobús deixa Piura enrere i, de seguida, l'esmentat desert de Sechura envaeix ambdues bandes de la via. En els primers quilòmetres es poden veure petits barris i poblats, amb les cases extremadament baixes (quasi confonent-se amb la sorra) fabricades amb maons d'adob, canyes i sostre de planxa o estora de carrizo, i corrals per al poc bestiar (vaca, ovella o cabra) enganxats en algun dels costats. Gossos tombats o caminant cansadament sota un sol de justícia, no s'hi veu gairebé cap persona i, les poques que hi ha, es tapen el cap amb les samarretes o les camises. Més endavant desapareixen els habitacles i queda només el desert, amb copes d'arbres sobresortint sobre l'arena que cobreix el tronc. Vistos de lluny són com grans verdosos eixint de l'epidermis terrenal. Cap altre signe de vegetació visible, dunes diverses, torres d'electricitat i, finalment, la brasa esfèrica incandescent que s'amaga a l'horitzó. I, d'aquesta manera, ja som a Chiclayo, ciutat amb un gegantí mercat on es pot trobar de tot, molt soroll, una interessant plaça d'armes i als voltants molts punts arqueològics. També, a uns quants quilòmetres, hi ha les platges del Pacífic. De moment, companys i companyes, moltíssima calor. Salut.
4 de febrer del 2002
|
El Senyor de Sipán A pocs quilòmetres de la ciutat de Chiclayo i envoltat d'un paisatge desèrtic (amb unes quantes hectàrees de conreus) s'aixeca el complex arqueològic de Huaca Rajada, on es troben diverses tombes (descobertes intactes) de personatges de la cultura moche o mochica. La més important és la de l'anomenat Senyor de Sipán, en un dels enterraments més grans i fastuosos d'aquella societat, present entre els segles II a.n.e. i VIII d.n.e. a la vall de Moche (Trujillo) i també a la vall de Lambayeque (com ho demostra, precisament, la troballa de Sipán i d'altres). El recorregut comença amb l'anomenada cambra funerària núm. 8, on hi ha les restes d'un membre important de la reialesa mochica (enterrat cap al segle II d.n.e.) amb l'ossamenta d'un guerrer més jove a l'oest. La cambra té 3 metres de profunditat per 6 i escaig d'ample, i s'hi pot distingir el taüt de canya i els ornaments i emblemes que l'identifiquen (porres de dos metres de llarg, corones en forma de semilluna, narigueras de coure i coure daurat, màscares i escuts, com també ceràmiques que representen personatges asseguts). Al costat, la cambra núm. 7, amb les restes de dos adolescents (home i dona), també en taüts de canya i que probablement eren el guardià i l'acompanyant del tipus de la tomba 8. S'hi poden veure escuts, corones i ceràmiques variades. I arribem a la cambra funerària del Senyor de Sipán, de 5 metres per 5 metres, amb un sostre fet de bigues de fusta de garrofer, un taüt amb teules de la mateixa fusta de 2,20 m x 1,25 m x 0,66 m, amb el cos del monarca, l'aixovar funerari i el cap del difunt orientat cap al sud. Seguint els punts cardinals trobem, a l'est, un taüt de canya amb un guerrer que té el peu esquerre amputat (tallaven les extremitats per garantir l'eterna immobilitat i l'eterna vigilància de la tomba) i el cap adreçat cap al sud, a l'oest un personatge civil que porta un estendard amb un gos als peus i el cap al nord; al sud, una dona d'entre 16 i 22 anys, amb el peu esquerre igualment amputat i el cap a l'est; al nord, una altra dona de la mateixa edat aproximada que descansa sobre el seu costat dret mirant al Senyor; al sud-oest, un nen d'entre 9 i 11 anys, i a la paret sud un home jove en un nínxol que sembla vigilar la cambra. Diu la teoria que tots els acompanyants van ser enverinats. Dels objectes presents, els d'or estan orientats a l'est (entrada del sol) i els de plata, a l'oest (sortida del sol), en una mostra de la dualitat que regia el món andí. Al complex també es poden observar o, millor dit, intuir dues grans piràmides amagades sota les formes de dues muntanyetes de sorra. La cultura mochica va desenvolupar sistemes d'irrigació artificial mitjançant canals, la qual cosa els va permetre viure de l'agricultura enmig del desert. Treballaven la ceràmica i la metal.lúrgia (sobretot l'or, la plata i el coure) i els sacrificis hi eren comuns. El Senyor de Sipán era el governant ètnic de la vall de Lambayeque entre els segles II i III d.n.e., i tenia una triple autoritat: militar, religiosa i civil. |
Fins a aquest lliurament, cada etapa del periple d'en Guillem incloïa algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. Amb tot, des d'aquesta crònica en Guillem no podrà enviar més fotografies. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports i visites del Perú. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |