 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Deixo enrere les calors sufocants de Panamà per retrobar-me amb les alçades i la fresca a Quito, primera aturada de la travessia per una part de Sud-amèrica, la dels Andes, que promet nous grans descobriments... tot i la manca de temps. Amb el taxi que ens porta des de l'aeroport passem la ciutat moderna i topem amb els indicis de la realitat del país al carrer que entra a la part vella, carrer que roman tallat amb les restes d'una batalla segurament desigual que omplen el paviment i l'olor desagradable dels gasos lacrimògens que entra per la finestra. El taxista ens explica la situació: els estudiants dels instituts i universitats es manifesten contra les pujades dels preus dels carburants i del transport públic i, després, la història de sempre; pedres lluitant contra bales de goma, gasos, porres, cascos, botes, escuts... David contra Goliat. La capital equatoriana, situada a quasi 2.900 metres d'altitud en plena serralada dels Andes, és una urb immensa (amb 2 milions d'habitants), amb un centre colonial (places, carrers i esglésies) i una part nova on s'eleven alguns edificis (amb pretensions de gratacels) al voltant dels parcs d'El Ejido i La Alameda. Una basílica de clares reminiscències 'nôtredâmianes' aixecada al segle XX al cim d'un turonet permet obtenir una bona panoràmica sobre ambdues ciutats. Baixant pels costeruts carrers s'arriba a la plaça de la Independència, amb la catedral, l'ajuntament i el palau de govern, rere els quals la muntanya verda sobresurt fotogènicament. Aturada en una cantonada, una tanqueta negra de la policia ens recorda qui és Goliat. Persones de cultures ancestrals i històries d'opressió i marginació caminen per Guayaquil i Sucre amb els ponxos i barrets i vestits, com a petita mostra, vestimental en aquest cas, d'una societat viva que fa 500 anys que lluita i resisteix silenciosa, també. Per la mateixa Guayaquil s'arriba a la plaça del Teatre, on es barregen una filera de neteja sabates amb una sèrie de venedors ambulants de remeis miraculosos per a una activitat sexual fora d'òrbita que congreguen un bon nombre de curiosos que escolten, realment interessats, les explicacions (acompanyades de plafons explicatius i fotografies) del tipus. Passat el parc de La Alameda, el d'El Ejido, més gran, reuneix diversos camps per jugar a una mena de voleibol: una estreta xarxa situada a tres metres d'alçada entre dos pals i tres jugadors per banda passant-se amb les mans una pilota de futbol. I d'espectadors, no n'hi manquen... Davant el Museu Nacional, al mateix parc una petita bilbioteca pública amb pupitres de ciment a l'exterior (perfecte per escriure i reposar), i alguns metres enllà, un petit centre cultural on s'imparteixen cursos de pintura i escultura. Una ciutat agradable, tranquil.la i calmosa, amb una intensa vida cultural (grups de teatre, de música i de malabars, cursos per escriure i de poesia...) i inquietuts polítiques al carrer. Salut a tots i a totes.
21 de gener del 2002
|
El Museo Nacional Instal.lat en un modern edifici de vidre i miralls davant el parc d'El Ejido i compartint espai amb altres museus i la Casa de la Cultura, el Museo Nacional és un d'aquells espais que, a mi, d'entrada em fan mandra. Quatre pisos d'art que, ho sé, em faran acabar amb mal de cames i el cap en ebullició. Però m'hi endinso decidit després d'observar els sofàs, còmodes, situats estratègicament per descansar. La primera sala, a la planta baixa, és la dedicada als primers poblaments i pobladors del país, entre 15.000 i 25.000 anys enrere quan, aprofitant la disminució de la selva tropical a causa dels cicles glacials, travessen la barrera de Darien (actual frontera entre Panamà i Colòmbia): en vitrines perfectament ordenades i amb perfecta il.luminació es mostren troballes arqueològiques dels diversos períodes i de les diferents comunitats, des de les més petites unitats familiars fins a les grans societats preincaiques i incaiques. La sala següent és espectacular, si més no per la brillantor que desprenen les peces d'or que s'hi exposen. Un metall molt abundant abans i durant la conquesta-genocidi, i que era treballat amb una precisió i mestria impressionants. És l'or arqueològic, peces ornamentals, pectorals, bastons de comandament, joies de tot tipus... Una primera asseguda a les flonges cadires de repòs i cap al segon pis, amb l'exposició de l'art colonial, religiós com no podia ser d'una altra manera, amb un fil musical suau de sacres melodies per ambientar mentre s'observen talles de sants i verges, quadres de sants, mares de Déu i crucifixions, creus, minicapelles... el de sempre, vaja. Al tercer pis, quan ja les cames han adquirit un ritme, diguem-ne, accelerat, es mostra l'Arte Republicano, el de la independència del país. Bàsicament són teles i teles de Bolívars, Sucres i companyia, i al replà una sèrie de mobles d'època colonial (bé, sembla que hi havia alguna cosa més a part la religió). I, és clar, s'arriba al quart nivell quasi corrents, però ep!, aquí hi ha l'art contemporani equatorià, un repàs de les diverses avantguardes (abstracció, puntillisme, cubisme, naïf...), amb algunes pintures de clara influència riverana i mexicana en general, muralista, escultures i mòbils (d'aquells que pengen del sostre), que em desacceleren ràpidament la marxa. És realment molt interessant i m'hi recreo una estona llarga. Cal destacar-ne un artista que utilitza ninotets i ninotetes de roba per crear grans quadres que versen sobre la solitud en la societat i l'angoixa que causen les masses. Saps, és per això que finalment acabo entrant als museus, perquè alguns cosa m'atraurà i omplirà la meva ment encuriosida. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De l'Equador, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de l'Equador. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |