 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Pels voltants del Parque Central vaguen grupets de nens, nens amb potets (dels de purés per a nadons) plens de cola de sabater, nens que aspiren els efluvis tòxics d'aquesta massa ataronjada, nens que et demanen un peso amb la mirada buida, sense vida. Fins ara no m'havia topat o fixat en aquesta colpidora imatge, i és aquí, a la conservadora Granada, on l'observo per primera vegada. Quitxalla sense pares ni mares i pares, i mares sense quitxalla, persones sense casa i cases que no són cases, gent sense feina i feina inexistent, estómacs sense menjar i menjar per a estómacs sense escrúpols; potets d'un puré de fruites convertit en un puré de realitats que amaguen la gana, que amaguen la solitud, que amaguen la vida. Ciutat de grans temples, la catedral, la Merced, Guadalupe, un passeig marítim vorejant el llac Cocibolca o Nicaragua i esdevé un "complejo turístico", dos quilòmetres de bars, discoteques, restaurants, platja negra-platja bruta-platja abocador de les merdes ciutadanes, milers de mosquits i mosquetes volant entre cartells de Coca-Cola que criden a mantenir net el litoral. No hi ha papereres, no hi ha cubells d'escombraries, però l'anunci es manté net mentre els peus de fusta s'omplen de deixalles. I encara hi ha famílies que aparquen el carro sota un arbre, escombren el terra i es preparen per gaudir del pícnic, entre males herbes, pudors i decadència generalitzada de l'anomenat complejo turístico. Les vaques mengen restes d'un barril de gasolina, improvisat barril d'escombraries, les aus es mouen entre les aigües fètides i potser s'empassen peixos morts de pena i amb la pell caient-los a troços. Però hom pot caminar pel centre de la ciutat i fitar algunes mansions d'esplendorosos interiors, vigilades per rotweilers que es prenen la feina més seriosament que els seus germans policies, humans, però tallats amb el mateix patró. I al costat, les restes d'alguna casa antiga, que algú intenta reconstruir per mantenir el patrimoni cultural, però l'únic que s'hi manté dempeus és una escala, una escala cap al cel. I una matinada, un se sent profundament sol en companyia, i vessa llàgrimes llargament contingudes, i plora pensant en els uns i els altres, lluny de tothom i a prop de tots. Vessa tristeses per memòries desaparegudes i cerca alegries en la que encara queda propera. I, d'aquesta manera, un nou espai es dibuixa, tot roman tranquil, les penes es dilueixen, els amors s'estrenyen ben fort i l'esperit es renova. Són els moments d'un viatge, d'una vida, és l'enyor o el descobriment del teu lloc en el món; és tot plegat. Salut a tots i a totes.
7 de gener del 2002
|
Nicaragua en la llunyania He pogut conèixer una altra de les meves mitificacions ideològiques, Nicaragua, país de revolució i devoció als anys 80, el Frente Sandinista de Liberación Nacional, les sigles del qual encara es mantenen sobre un mocador vermell i negre que volta per casa. I, és clar, res no és el mateix. A banda dels governs corruptes de la Chamorro i l'Alemán, l'una dedicada a esborrar tot allò que els sandinistes havien creat i l'altre a alimentar encara més la seva panxota, els actuals dirigents de l'FSLN tenen més interès en els seus negocis establerts a Costa Rica que a donar un nou impuls al discurs que Sandino els va llegar. Els nicaragüencs i nicaragüenques són gent extremadament oberta, simpàtica, amb ganes de conversa, amable, propera i que no sol tenir un no per resposta. Hem passat per petits pobles i ciutats mitjanes i grans, i arreu ens hem sentit com a casa, amb un tracte exquisit per part de tothom. Aquí tampoc hem arribat en la millor estació climàtica, com ja ens va passar a Hondures, però en aquest cas a la inversa, amb una calor sufocant que et va robant les energies a poc a poc. Managua, una estranya capital per a un país de 5 milions d'habitants, ciutat desèrtica amb constants reconstruccions, molta pobresa i sense centre històric. Estelí i León, viles profundament sandinistes on el record viu de la revolució es pot veure en parets i monuments. I llegint La montaña es algo más que una inmensa estepa verde, d'Omar Cabezas, un té sensacions emotives en recórrer parts de León que l'autor descriu. Certament m'emporto una molt agradable impressió d'aquest país de l'Amèrica central, el darrer que visito abans de saltar a la propera etapa d'aquest llarg viatge: l' Amèrica del sud. És la història: es sempre pot saber on comença, però no on continua. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Nicaragua, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Nicaragua. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |