 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
El llac Cocibolca o Nicaragua, una desmesurada extensió d'aigua dolça, amb Ometepe "illa de dos volcans", que apareix de sobte allà, amb el Concepción, 1.600 metres d'un triangle perfecte envoltat de vegetació selvàtica retallat sobre el mar. Pugem en una barcassa de fusta que fa el trajecte Granada-Ometepe en quatre hores llargues i que transporta tot tipus de mercaderies a la bodega-panxa. Em recorda la barca de Bogart a 'La reina d'Àfrica', és gairebé calcada. Toquem el diminut port d'Altagracia, sota un cel grisot que descarrega braços de pluja en la lluyania. Un anell de boira encercla el cràter del volcà que s'alça darrere i dibuixa un gran bolet. Es pot ascendir al cim, cinc hores de camí pujant i quatre hores baixant. No cal dir que la nostra excursioneta dura tot just un parell d'hores, insuficient recorregut per ni tan sols albirar l'horitzó. Però de tornada, un paio ens convida a passar a casa la seva familia, ens preparen nacatamales (pasta de blat de moro i porc), cafè i frescos (sucs de fruita amb aigua); són els pares i dotze germans i germanes dedicats al treball del camp (tenen terrenys llogats a terratinents on cultiven arròs, frijol i cafè) que tot just els dóna per menjar. Conversem una bona estona sobre països, feines, viatges, religions..., mentre el més jove de la tropa fa d'improvisat dj intercanviant Guns'n'Roses, Metallica i Nirvana. Un parell de germanes i alguna néta s'arreglen per sortir-hi. Una casa senzilla, una vida senzilla, una felicitat senzilla, sense necessitats consumistes a l'estil occidental. I per passar el cap d'any marxem cap a Balgüe, poblet situat al peu de l'altre volcà, el Madero (1.300 metres) i que, per aquestes mateixes dates, celebra les festes patronals. De camí fem una aturada a la platja de Santo Domingo per informar-nos sobre una party que ha organitzat un hotel i perguntar si necessiten gent per treballar-hi. Haurem de passar-hi a la tarda... i a la tarda hi passem, venint des de Balgüe asseguts sobre tones de plàtans carregats en un camió. Però només hi ha curro per un, i a més molt mal pagat; Balgüe ens espera. A les sis de la tarda, ja fosc, ens estem polint mitja botella de rom negre acompanyada d'una galetona mariana que ràpidament ens obre la gana i ens situa en una taula d'un dels xiringuitos instal.lats a la plaça. Hi mengem porc amb tajadas i arròs. I després, el quadre, la imatge (més valuosa que les paraules), l'escena: caminem pel carrer no asfaltat, sobre les pedres, sobre la terra i, de sobte, allà al fons, entre els arbres, l'aigua del llac il.luminada per la llum d'una lluna en quart minvant. És com irreal, com si aquella visió no tingués cabuda en aquest entorn. Però hi és: avancem fascinats (al.lucinats potser?), descendim i heus-la aquí: és una petita badia, amb dos grans arbres endinsats en l'aigua dolça desplegant les seves llargues branques sobre el mirall immòbil de la lluna. Assegut, miro les siluetes negres, el braç de terra al fons, la claror, una pintura de Caspar David Friedrich, tènue, obscura i màgica. I decideixo que, ara i aquí, per mi ja han sonat les dotze campanades, que aquest haurà estat el millor cap d'any, que no em cal res més. Són les deu del vespre, la festa ha estat completa. Bon any 2002 a tots i a totes.
31 de desembre del 2001
|
Príncipe, el terror d'Ometepe Les festes nadalenques i de cap d'any coincideixen, a Balgüe, amb la festa major, i la plaça descampat del poble esdevé el centre de tota la gresca i xerinola. Hi ha set o vuit xiringos on serveixen menjar i veure, una discoteca mòbil amb pista de ball dins un corral circular enreixat, un espai per aparcar els cavalls, i la gran atracció, un ruedo construït amb troncs gruixuts i taules de fusta on es fan les montaderas o com muntar un ternero-vaca-vaquilla (ells l'anomenen brau) sense volar per l'aire. L'edificació és força senzilla, la part inferior-barrera-gallinero per veure els animals a tocar del nas, i la part superior per observar-ho tot des de les alçades amb zones de sol i ombra incloses, i un intent de sostre a còpia de fullam sec de palmera mal col.locat. I, saps, em sento espectador d'una d'aquelles festes (que només apareixen a 'Impacto TV' o a 'Vídeos de primera') de la deep & black Spain, perquè la història és, si fa no fa, la mateixa: 10 o 12 cavalls amb els propietaris de les bèsties a sobre control.lant-ho tot des de l'arena, entrant al corral a treure la distracció del poble lligada pel coll, bevent una cervesa rere una altra i amb posats i tocats i actituds de vaquers passats de moda. Això si, cavalcant sobre uns animalls preciosos. I, doncs, van sortint les vaquillas o com les vulgueu anomenar, algun trempat hi puja, aguanta tant com pot (normalment l'animal corre de seguida cap a la porta per on ha entrat i es queda allà quiet), cau o baixa i el bitxo torna a casa. D'aquesta manera passen 9 o 10 xais petitons, muntats per 9 o 10 xavals petits i grossos amb ganes de demostrar qui sap què (algun acabarà amb la cara colpejada sobre la sorra, i el veuràs l'endemà passejant-se amb un cridaner envenat penjant d'una ferida a la galta, ulleres negres i cara de molt pocs amics), fins que, dues hores després d'haver començat l'espectacle, apareix ell, l'únic, el terror de l'illa. Les dones murmuren, els homes i no tant homes treuen pit, l'orquestrina que desafina desperta de sobte, la quitxalla s'amaga, el presentador queda afònic i jo començo a pensar de fotre el camp d'allà. I és que, rehòsties, allò és un enorme semental de quasi 2 metres d'alt amb un jep a tocar del coll i moltes ganes de brega. Però tu, un xaval hi salta des d'un cavall i el col.lega resisteix i resisteix sense caure. I la penya emocionada aplaudeix, i quan ja el paio salta rere les tanques, l'armari aquell se'n va directe a la barrera i parteix les fustes amb el cap, i la gent surt cagant llets; i després el dinosaure ens mira i s'apropa i !paaaam!, tota l'estructura tremola sota els meus peus, em cau un nen a sobre els braços, una dona histèrica em crida a l'orella, intento fer LA foto però les piles s'han acabat i el caos es fa l'amo i senyor del tendido durant alguns moments. El Príncep, altra vegada, ha deixat petja. Déu n'hi do, tu! |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Nicaragua, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Nicaragua. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |