 |
APUNTS
DES DEL... BARRI MARTHA QUEZADA, MANAGUA, DEPARTAMENT HOMÒNIM, NICARAGUA (2) |
Mentre passen els dies, B. va coneixent una mica més la vida de T., el francès indi sense dit petit a la mà dreta, dedicat durant anys a l'art de la substracció (art, dit sigui de passada, que li va costar el dit ja esmentat), visitant ocasional de presons a Bèlgica, Alemanya i França i, actualment, dedicat a petites tasques de manobre i al tràfic en petita escala d'il.lusions i somnis per a gaudi d'altres. Autoanomenat alcohòlic, cocaïnoman, fumador de marihuana i haixix, escriptor circumstancial, motorista i pare de tres filles del mateix nombre de mares. És un tipus que fascina B., potser per la manera de viure i d'encarar la vida, potser perquè a B. també li agradaria haver portat o portar aquest tipus de vida, potser perquè B., en realitat, és simplement un voyeur observador a qui agrada la companyia de persones que viuen al marge... potser.
L'hostal s'ha convertit en una galeria de personatges. Alguns, si més no, curiosos. Deixant de banda T. i l'encarregat, una nit B. observa com un home que es deu acostar a la cinquantena entra a l'habitació acompanyat d'una noia d'uns 16 anys. Mitja hora més tard, la mare i el germà de la xicota són a l'entrada, cridant i exigint que surti, i maleint el tipus que és amb ella. L'amenacen de trucar a la policia. L'encarregada que es queda vigilant les nits de cap de setmana truca a la porta del paio i li prega que surtin ràpidament. De primer apareix ella amb el cap cot: se'n va a la sortida i marxa entre els crits de sa mare i les hòsties de son germà. L'home surt 10 minuts després, fumant una cigarreta. L'endemà, quan B. es lleva, ja no hi és.
Un altre dia, qui ocupa la mateixa cambra és un home gras, molt gras, amb barba de Neró i, segons diu, dedicat a la parapsicologia, curació amb les mans i neteges. Esmenta a B. algunes publicacions d'aquest tipus de temes, que B. recorda haver vist en quiscos de Barcelona (Año Cero?). Hi ha també una parella, potser asturians, però espanyols per damunt de tot, que en sentir com el Peruano presenta B. com a català, fan una ganyota i ni el saluden, sense saber res encara de la seva persona. És la seva tolerància, pensa B. I, finalment, apareix el personatge més animal, primer passejant amb nocturnitat i traïdoria per explorar la quadra i, després, a ple dia, eixint d'un forat a la dutxa i instal.lant-se sobre el mur que separa el lavabo del llit: una rata negra i peluda, un pam de llarg, que mira B. entre espantada i encuriosida. B. se la queda mirant als ulls, i pensa que la mirada és tendra, i que la rata és bona perquè no sembla tenir males intencions. I deixa que se'n torni pel mateix forat: al cap i a la fi, en aquell allotjament, pensa B., no hi sobra ningú i hi sobrem tots. Salut.
14 de desembre del 2001
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
Concert de nadales en una central nuclear anomenada catedral metropolitana
El perquè jo era a punt d'assistir al concert de nadales organitzat a la catedral metropolitana té força a veure amb la manca de coses a fer a Managua. Així vam acabar en aquest concert, que també ens va servir per contemplar aquest edifici contemporani erigit al 1993. La catedral podria tenir, des del meu punt de vista, dues o tres funcions millors que la de Casa del Senyor: seria una impressionant discoteca o una central nuclear, o fins i tot la sala de comandament de la nau Enterprise. I per què? Bé, aquí en teniu una petita descripció: exteriorment sembla una sobreposició de grans amb petites fístules sobresortint de cada mitja esfera; aquesta seria la coberta, que a alguns els recorda la forma de les mesquites. L'entrada, d'un color rosat, dóna pas a un interior de forma quasi quadrada amb quatre columnes en forma de creu i un àbside postmodern amb seients de caçabombarders en ciment i un parell de taules de disseny per a despatx a banda i banda. Tota la discoteca està construïda en grans blocs de formigó i el sostre són els interiors buits dels grans abans esmentats. Només tres colors donen vida a la sala: el gris (majoritari), el groc i el vermellós. A l'extrem dret hi ha una capella (que podria ser perfectament el chill out) de color lila. Resseguint el mur topem amb els confessionaris, cel.les diminutes amb banques de pell de plàstic (vermell!) a manera de privées. Just al davant, la joia de la corona, la capella reial, un habitacle circular en forma de mitja cubeta d'assaig amb una construcció idèntica de cristall al centre, on s'allotja la gran creu amb l'home clavat. Una sala molt il.luminada a través dels llums instal.lats en centenars de foradets (grans inversos) a les parets. Aquí podríem situar-hi una pista de ball d'aquelles que donen voltes, o una barra de bar o un altre chill out hipermístic. Total, que aquesta és la descripció física de l'indret, realment molt contemporània.
El concert..., doncs això, 18 nadales (Campana sobre campana inclosa) interpretades per una orquestra, un cor de cambra i una solista, que al cap de mitja hora et provoca discrets badalls i, als 45 minuts, t'obliga a caminar al voltant del temple interessant-te per l'arquitectura divina. Vaja, res de l'altre món,. Només se'n pot destacar el Jingle Bells amb la penya dreta i seguint el ritme amb les mans, i jo com si ja estigués veient la megasuperpartydischotèque allà mateix. Buf, quina nit!
|
