 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Martha Quezada és, alhora, barri residencial de cases sumptuoses i barri humil amb construccions més aviat semiruïnoses. Ambdós extrems hi conviuen amb una certa tranquil.litat: no és estrany, doncs, veure-hi noies, vestides amb l'uniforme d'assistenta, amb les criatures endiumenjades i clenxinades, filles d'adinerats transitant entre 'sense sostre' i joves camells per carrers plens de sots que fan trontollar el cotxet de l'infant i el desvetllen de l'agradable somni de la innocència. B. es planta davant de l'hospedaje, a pocs metres de la Ticabus, l'empresa d'autobusos que viatja al Salvador, Costa Rica i el Panamà en trajectes directes. Aturat allà amb la motxilla, s'apropen quatre o cinc xavals que no passen dels 16 anys oferint, rebaixant preus, mostrant mercaderies, lluint orgullosos els tatuatges que els omplen els cossos, "marques" de pandillas (maras a Hondures, Guatemala i el Salvador), Norteños en aquest cas, penetrades en la pell i formant grans i definides lletres. La primera nit, B. se'n va amb el 'peruano' i T. a prendre algunes copes abans d'anar als billars. T. és un francès amb pinta d'indi apatxe que té una cabellera grisa i blanca que controla amb una cua, faccions dures i tenses, sense dit petit a la mà dreta i que vesteix sempre botes de pell girada amb punta, pantalons de cuir negres i camisa (la temperatura mitjana a Managua és de 35 graus). Cap a mitjanit, després de dues ampolles de rom obscur, tots tres marxen cap al Topacio, una sala amb 12 taules de billar on es poden fer apostes. T. se'n va als 10 minuts, i B. i el 'peruano' hi romanen fins a les 2 de la matinada, jugant amb una parella de joves informàtics. De primer juguen a 50 còrdoves la partida, i després l'aposta arriba als 100. I moltes partides més tard, ambdós surten del local amb uns guanys de 50 pesos nets cadascun. Són 2/4 de 3 quan el taxi els deixa en un carrer sense llum. Caminen per un corredor entre dues cases (B., no acostumat al camí, ensopega diverses vegades), fan un parell de giragonses i s'aturen davant una porta de fusta il.luminada dèbilment per una bombeta. El 'peruano' dóna un parell de copets, la porta s'entreobre, apareix un tipus, escolta la comanda i, al final, torna amb quatre pedretes de 'crack'. I, d'aquesta manera, cap a les 3, B., sempre encuriosit per les experiències desconegudes, està fumant-se el cigarret de 'crack', que el mantindrà amb els ulls ben oberts fins a les 5 de la matinada.
7 de desembre del 2001
|
Managua sota els arbres La capital de Nicaragua, devastada i reeixida en nombroses ocasions a causa de terratrèmols, incendis i huracans, se situa al costat del llac Managua, un mar de 58 quilòmetres de llarg per 25 d'ample, i sota les copes dels arbres enmig d'un gran bosc selva. El centre de la ciutat no existeix (desaparegut en el terratrèmol del 1973) i és una zona isolada i desèrtica on només alguns edificis moderns (com el teatre Rubén Darío, el palau nacional i la seu del govern) donen testimoni que allí hi ha quelcom. En alguns aspectes em recorda la zona de la plaça de la Revolución a l'Havana, també amb el teatre nacional i la gran esfinx del Che. L'antiga catedral s'alça també en aquest desert d'asfalt, ciment i males herbes, edifici que no sé de quina manera s'aguanta dempeus, suportant els murs foradats i un interior buit. Déu va marxar d'aquí foragitat i cames ajudeu-me. Baixant cap al llac s'arriba al malecón, un petit passeig amb casetes comedores, enormes torres elèctriques i les aigües brutes i mogudes del Managua. Pujant per la mateixa avinguda aixeca el braç armat, mentre que a l'altre hi té l'aixada, l'escultura al.legoria del camperol obrer revolucionari, amb frase de Sandino inclosa. I la silueta precisament de Sandino, aquella característica ombra amb el barret d'ales amples, s'eleva al cim de la Loma de Tiscapa, en uns terrenys militars, semiabandonats des que Alemán va accedir a la presidència del govern. En aquest paisatge trist i erm la imponent figura negra fita l'horitzó cercant el triomf definitiu del somni revolucionari i antiimperialista. Però l'imperi consumista té llargs tentacles, i tot just al peu de la muntanya hi ha un modern centre comercial, i tot just a l'esquena de Sandino se'n divisa un altre d'encara més gran. Tots dos allotgen cinemes, botigues de tot tipus, bancs i gairebé una planta sencera destinada a locals de fast food, nacionals i internacionals: pollastre fregit, hamburgueses, pizzes, entrepans, cuina mexicana... Una planta sencera que s'omple cada dia. I aquests centres comercials no són per a gaudi de la majoria, perquè la majoria no té, ni de bon tros, la possibilitat d'adquirir res del que s'hi exposa a preus certament prohibitius en una societat en què el sou mitjà és de 300 còrdoves al mes. En les cruïlles de les grans avingudes s'amunteguen nens i nenes, homes i dones, que venen mil productes diferents, però en aquest cas concret (aquesta és una feina de supervivència estesa a tota l'Amèrica central i Mèxic) observo un tipus que porta dues gàbies amb tucans i lloros de colors llampants, i que es passeja entre els cotxes per vendre'ls al millor pagador. Són, altra vegada, escenes d'un viatge. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Nicaragua, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Nicaragua. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |