Tot just travessada la frontera, en demanar unes baleadas (típiques d'Hondures) en una parada de menjar, en comptes de rebre tortillas amb puré de frijoles i formatge, em trobo amb la mirada interrogativa de la dona qui, en canvi, m'ofereix gallo pinto, la variant nicaragüenca de l'arròs amb frijoles. Així, doncs, la meva primera impressió d'aquest nou país és culinària.
A San Juan de Limay, un petit poble entre muntanyes a tres hores d'Estelí, vivim en un senzill hospedaje on compartim l'espai del pati amb gallines, conills, paons i un immens porc negre que es passa el dia tombat al costat de la latrina. Lloguem uns cavalls i fem una passejada pels voltants de la vila, resseguint el riu on les dones renten la roba. El terreny passa de la sorra a les pedres envoltat d'un paisatge erm. En les aturades que fem per descansar quedo impressionada per l'habilitat del guia quan salta damunt el cavall impulsant-se amb mans i braços recolzats a la part del darrere de l'animal. A la tarda entrem al billar, un local amb les parets plenes de pòsters de dones en posicions explícites, i queda clar que jo, com a única dona present, sóc una espècie d'intrusa en un món d'homes. Cada vegada que faig una jugada a la taula sento les mirades baboses de deu iaios concentrades en el meu cos. Penso en les mateixes situacions que ja he viscut a Mèxic, Guatemala i Hondures, i és un comportament tan arrelat en aquests països que ja m'he acostumat a ignorar-lo. Marxo del billar i els deixo amb els seus pòsters... i el bany.
Després de temps sense menjar als mercats, a León recuperem aquesta tradició: les grasses cuineres exposen la teca del dia en grans olles i la serveixen embolicada en fulles de plàtan per a qui no té temps de seure. Mentrestant, la dona que ven loteria m'intenta convèncer que els meus ulls blaus em donaran sort si compro un rasca-rasca, però finalment és B. qui acaba guanyant 10 còrdoves.
En tota la ciutat es poden veure murals, proclames revolucionàries, retrats de lleonesos morts en la lluita, samarretes que llueixen orgullosament les venedores del parc..., que demostren que l'esperit sanidinista tenia i té, aquí a León, un dels feus més importants.

Dedicat a Júlia.

1 de desembre del 2001

Kurz nach der Grenze erhalte ich in unserer Pause am Imbisstand auf meine Frage nach Baleadas (typischer Imbiss in Honduras) nicht mehr die erwarteten Tortillas mit ChiliBohnen- und Käsefüllung, sondern nur noch fragende Blicke. Stattdessen bietet mir die Köchin gallo pinto an, die nicaragüensische Variante von frijoles con arroz (Chilibohnen und Reis). Der erste Eindruck von Nicaragua also ein kulinarischer....
In San Juan de Limay, einem kleinen Dorf in den Bergen, drei Stunden von Estelí entfernt, wohnen wir in einer einfachen hospedaje; deren Innenhof teilen wir mit Hühnern, Hasen, Truthähnen und einem megafetten Schwein, das den Tag grunzend neben der Latrine liegend verbringt.
Wir leihen uns Pferde aus und erkunden die Umgebung, entlang am Fluss, wo die Frauen Waesche waschen und abwechselnd auf sandigem oder steinigem Boden weiter in die öde Landschaft. In den Pausen beobachte ich beeindruckt, mit welcher Geschicklichkeit unser Begleiter von hinten auf sein Pferd aufspringt: beide Hände auf das Hinterteil aufgestützt und mit einem Riesensatz landet er sicher im Sattel.
Abends gehen wir ins Billard; dessen Wände sind voll mit vulgären Postern von Frauen in eindeutigen Posen und ich bin hier ein ganz klarer Eindringling in die Männerwelt. Bei jedem Spielzug, den ich mache, spüre ich die geifernden Blicke der 10 alten Männer auf meinen Körper geheftet. Ich denke an die vielen ähnlichen Situationen in Mexico, Guatemala und Honduras - dieses Verhalten scheint hier so fest verwurzelt, dass ich mich daran gewöhnt habe, es zu ignorieren. Ich gehe und überlasse die Alten wieder ihren Postern... und der Toilette im Billard...
Nach langer Zeit ohne Marktessen, lassen wir in León diese Tradition wieder aufleben. Die dicken Köchinnen haben ihre Waren in riesigen Töpfen vor sich ausgebreitet und verpacken das Essen fuer diejenigen, die keine Zeit haben sich hinzusetzen, in grosse Bananenblätter.
Eine Frau mit Lotterielosen, will mich überzeugen, dass mir meine blauen Augen gewiss Glück bringen, wenn ich eines ihrer Rubbellose kaufe, doch am Ende ist es B., der 10 Cordobas gewinnt.
In der ganzen Stadt beweisen Wandmalereien, Sprüche, Bilder von Revolutionshelden und die T-Shirts, die die Verkäuferinnen im Parque stolz tragen, dass León eine der Hochburgen des Sandinismus war und immer noch ist
León ist uns sympathisch...

Gewidmet Julia

"Dichoso el árbol que es apenas sensitivo,
y más la piedra dura porque ésta ya no siente,
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo,
ni mayor pesadumbre que la vida consciente"

Galería de héroes y mártires de la revolución
En una casa mig amagada hi ha, com en tants altres pobles i ciutats, aquest tribut a tots els sandinistes que van morir defensant la revolució i per enderrocar Somoza. És un homenatge del qual formen part molt activa les associacions de mares d'herois i màrtirs, com la dona, entrada en anys, que ens dóna la benvinguda i que, després, ens farà cinc cèntims sobre per què els sandinistes han perdut les eleccions (ingerència nord-americana, ingerència d'Alemán...). En una sèrie de plafons es mostren totes les fotografies en files i files interminables de cares en blanc i negre, i peces de roba que alguns d'ells i elles van utilitzar en vida, i ulleres, i quaderns de notes. Tots liquidats per tenir el pensament d'una societat millor, lliure i igualitària, esperit que Daniel Ortega, el presidenciable-home de negocis de l'FSLN sembla decidit a enterrar. Però aquí queden milers d'ulls que romandran oberts per recordar per què només poden fitar a través d'un paper enganxat en un plafó.