 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Trujillo va ser fundada pels conqueridors genocides espanyols al 1525, quan es va convertir en la capital de la província colonial d'Hondures fins al 1537. D'aquella i d'èpoques posteriors, només en queden les restes de la fortificació de Santa Bárbara, memòria pètria defensiva de temps dels pirates que intentaven assaltar la vila. Un dels darrers a intentar-ho al segle XIX, William Walker, nord-americà que somniava de convertir l'Amèrica central en un territori d'esclaus a la manera dels estats del sud al seu propi país, acabaria el seu periple aquí, afusellat per les autoritats hondurenques. La seva tomba encara es pot visitar al cementiri vell de la ciutat. Però el meu vertader interès per visitar Trujillo era el Barrio Cristales i els garífunes que l'habiten, enamorat ja d'aquesta cultura "tranquil.la i suau" de gents amables i obertes que semblen (i potser estan) sempre de bon humor, que t'expliquen història rere història i que et fan sentir realment com a casa. I la música: la música ressona tot el dia des de les discoteques tancades, lletres de masclisme i violència que nois i noies canten de memòria, i Benicio t'explica com li va etzibar tres trets a un latino que prèviament l'havia atacat amb un matxet, i l'any que va haver de passar en una presó, i com ara aconsellava els més joves perquè no s'emmerdessin com ell, i un el mira fixament i no sap si realment tot allò és cert, però en tot cas resulta un conversador agradable i un narrador fantàstic. També el paio, de cabells blancs i sense dents davanteres, que es passa el dia a la terrassa del Cristina allibera interessants monòlegs metàfora sobre qualsevol qüestió, mentre es veu el seu matiner octau de rom blanc. Després, d'una manera molt discreta, educada i, hom diria, amb certa vergonya, et demana cinc lempires per poder continuar abeurant records. Torno a degustar cuina garífuna, el tapado, el peix fresc, i les tajades (bananos fregits) i el guifidi, i passen els moments i els dies, i l'ambient de temps aturat de Trujillo m'empapa, entre arquitectures de fusta, carrers sense asfaltar polsegosos i grans dones tocades amb barrets del passat. És una curiosa sensació. Després de 9 hores de viatge arribem a Tegucigalpa (Tegus per als mandrosos), capital d'Hondures situada entre muntanyes a 1.000 metres d'altitud. De fet, la major part del país és muntanyosa, però jo m'he limitat a resseguir la costa atlàntica (a nivell de mar) i tal vegada tinc una visió esbiaixada del territori. Bé, doncs, la ciutat es prepara per a les festes de Nadal. No és que dels carrers pengin llums de colors, però la música de la ràdio, la decoració de les tendes i, fins i tot, una fira on es venen tota classe de productes decoratius-religiosos-il.luminatius (em recorda, per cert i salvant les enormes distàncies, la fira de Santa Llúcia barcelonina) fan pensar que, efectivament, arriba Nadal (però jo no torno a casa...). Tegucigalpa em transmet una impressió ja recollida en altres capitals visitades en aquest viatge, i és que la pobresa es fa molt més visible i sentida. Nens del carrer, adolescents del carrer, adults del carrer, avis del carrer, aquí i allà demanant alguns cèntims de justícia social, tirats en racons amagats sense esperar res de res, expulsats del món global?, coses malanomenades cases amuntegades a les rodalies aixecades en precari equilibri sobre els vessants fangosos i inestables dels turons... I és que el pensaments se'm fixen en aquestes imatges, però també és possible fer un tomb pels carrers del voltants del parc central i contemplar altres qüestions, si es vol. Jo em quedo amb la visió descrita i amb la fredor de les nits. Salut a tots i a totes.
24 de novembre del 2001
|
Hondures en la llunyania Tinc la impressió d'haver "passat" per Hondures sense haver-me pogut endinsar en un coneixement mínimament proper de la societat o la geografia del país. I això és degut a diversos factors, potser el més important dels quals seria el poc temps que hi he estat (un mes i pocs dies). D'altra banda, pràcticament no m'he mogut de la costa atlàntica i dels pobles o barris garífunes, cultura que podríem considerar independent del país on habiten, ja que té poc o res a veure amb els paràmetres culturals o socials d'Hondures, en aquest cas, o de Guatemala en el cas de Livingston; l'illa de Roatán tampoc em serveix com a mirall d'Hondures per l'elevat grau de colonialisme nord-americà en què es troba immersa (l'anglès, a més de ser oficial, és la llengua majoritària). Ara bé, en el tema de la política si que he pogut treure algunes informacions sobre el funcionament, perquè durant aquest mes d'estada s'han desenvolupat la campanya i les eleccions per escollir el nou president del govern. Dos partits grans (nacionalista i liberal) i quatre de petits (democratacristians, d'unificació...) es presentaven en una lluita força igualada cap amunt (segons les sempre de malfiar enquestes), i els temes centrals de discussió eren la seguretat i la manera de posar fre a la corrupció generalitzada. Mentre Maduro, el candidat nacionalista format universitàriament als Estats Units i el fill del qual va morir alguns anys enrere a mans de persones que al seu torn van ser mortes per la policia, prometia la "tolerància zero" i situava el model policial de la ciutat de Nova York com a exemple a seguir, mentre utilitzava un grup de nens i nenes en falques publicitàries de ràdio i televisió per demanar el vot ("con Maduro, seguro"); Pineda Ponce, l'avi candidat liberal, advocava (amb descarada demagògia) per l'educació familiar, escolar i universitària per posar fi a la inseguretat. Mentrestant, els Estats Units, a través de l'ambaixador a Tegucigalpa, aplaudia tot el procés, desitjava que la col.laboració entre ambdós països, fos qui fos el guanyador (qualsevol dels dos els anava bé), continués essent tan bona, feia un cant a la "democràcia" (la seva, suposem) i no estalviava elogis cap al govern d'un país "amic i no gamberro" (d'altra banda, aliat tradicional). Alhora, i a pocs quilòmetres, en un país anomenat Nicaragua, el govern nord-americà intervenia decisivament en un altre procés electoral per impedir, de qualsevol manera (anunciant la tornada d'una guerra que ells van alimentar durant molts anys i que va acabar fa també uns quants anys, amenaçant a través del president Arnoldo Alemán de declarar l'estat d'emergència a tot el país, amb l'ambaixador ianqui entrant i sortint dels locals on es comptabilitzaven els vots mentre es produïen "estranys" talls de llum...) la victòria del Frente Sandinista de Liberación Nacional, un partit no amic i gamberro. I, després, l'únic i omnipotent, fa l'orni quan li toca beure els seus propis beuratges, amb l'assentiment i la complaença dels aliats, i de la hipocresia i complicitat dels grans mitjans de comunicació i d'una part important de la pseudointel.lectualitat, que canvia de camisa segons bufin els vents. Per pixar-se de riure si... no fos perquè el tema no fa gens de gràcia. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. D'Hondures, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet d'Hondures. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |