 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Islas de la Bahía són un conjunt d'illes (Roatán, Utila i Guanaja) situades davant la costa atlàntica d'Hondures, emplaçaments paradisíacs (què vol dir paradisíac?) amb platges de sorra blanca i fina, cocoters i aigües blau turquesa transparents. Però potser l'atracció més gran de tot plegat és la barrera de corall que envolta les illes, continuació de la de Belice (considerada la segona més important del món). En aquests apunts, permeteu-me que introdueixi un nou personatge narratiu, un gos sense nom que viu a la localitat de West... -Què vol dir un gos sense nom? Em dic Willy, i més val que la propera vegada te'n recordis. I, si m'ho permets, em presentaré jo mateix... Willy és un ca de carrer sense Déu ni amo, de color blanc i negre, llargues orelles penjant, prim i que gasta els dies passejant amunt i avall pel poble, entrant en bars i restaurants amb pas arrossegat i tranquil, o caminant per les platges mentre observa els turistes que s'inicien en els cursos de submarinisme per obtenir el certificat internacional. - Em deixes parlar una estona? Mercès, perquè em sembla que conec tot això millor que tu i en puc donar una idea més propera a la realitat. Comencem per dir que Roatán en general i West End en particular pateixen una colonització nord-americana contemporània que abasta tots els aspectes de la societat, des de la llengua (anglès) fins a les qüestions econòmiques (allotjament, restauració, locals d'oci, centres de submarinisme...) o el meu propi nom, inevitablement anglòfon per facilitar la comunicació amb els gossos ianquis. La colonització provoca que els preus siguin elevats i que els viatgers de baix pressupost hagin de fer mans i mànigues per sobreviure-hi. En aquest sentit, jo no tinc gaires problemes: per menjar em tombo als peus dels guiris que endrapen en qualsevol dels restaurants i sempre en cau alguna cosa (el truc és dominar la mirada: ara trista, ara afamada, ara contenta...). Acostumo a anar sempre a l'Alva's, perquè la dona sempre té preparades algunes restes per a mi i els companys. El seu home i propietari del tinglado (que ronda la seixantena i fa cara de molt pocs amics) és considerat el capbussador més experimentat de tota l'illa, d'altra banda qüestió que ve de família, amb l'avi servint a la marina russa, el pare a la marina alemanya i ell mateix a la marina nord-americana. A la platja de la Mitja Lluna o Half Moon hi ha diverses tendes d'artesanies i articles varis, algunes d'ateses per dones enjoiades i vestides-quasi-de-llarg, que hom assenyalaria com les consorts d'homes adinerats que els han posat l'establiment perquè no s'avorreixin massa. Platja enllà hi ha el Loafters Bar, amb billar, on els caps de setmana es munten raves i saraus fins ben entrat el matí. I la vida transcorre d'aquesta manera, submarinisme per a la majoria... -S'ha acabat l'espai del lliurament, estimat Willy. -Menteixes! Saps molt bé que ningú t'ha posat límits d'espai i que pots escriure-hi tant com vulguis! -És cert, però des del principi he volgut mantenir uns paràmetres autoimposats perquè l'estructura general seguís una mínima lògica. -Quin llenguatge, mare meva! Deixa't d'històries, si tens prou espai suficient! -Em sap greu, però ara he de tallar-te: més endavant potser tornaràs a tenir una breu aparició als apunts. Salut a tots i a totes. (PD: Molt humilment dedicat a Don Durito de la Lacandona i al Sup.)
17 de novembre del 2001
|
Flotant pels fons marins: de cursos, exàmens i certificats I doncs, com que una de les poques coses que es pot fer a West End és capbussar-se amb botelles, vaig apuntar-me a un curs de quatre dies per obtenir el certificat (internacional, diuen) que em permetrà fer submarinisme a qualsevol part del món (diuen, també). I aquest tipus d'exercicis (ja siguin a l'aire o sota l'aigua) que impliquen deixar de tocar terra ferma no em fan gaire gràcia, però miro de superar les pors i terrors enfrontant-m'hi, tot i que la idea que omple el meu cap moments abans de començar l'esmentat curs és que em quedaré sense aire en les profunditats d'un mar que, a més, no és el Mediterrani. Moriré ofegat, sentint com l'aigua salada va omplint-me els pulmons i cagant-me en aquestes teràpies-per-superar-pors-i-temors. Però no serà així, estimat amic fatalista, i finalment tot anirà perfecte. El primer dia ens empassem tres hores i escaig de vídeos explicatius que segueixen els capítols del llibre que ens han donat per estudiar: estudiar, acció que no realitzava des de feia set anys, en els temps de la universitat-presa-de-pèl. Després de la sessió televisiva i avorrida, ens endinsem per primera vegada en els vestits, col.locant-nos tot l'equip (compensador de flotació, ploms, botelles, ulleres, tub i peus d'ànec) i marxem xino-xano cap a la platja, per realitzar els primers exercicis en aigües gens profundes. I en aquest punt m'enfronto a la primera prova que esdevindrà el meu malson particular fins al final del curs: treure's les ulleres sota l'aigua i nedar sense deixar de respirar per la boca i evitant fer-ho pel nas. Terrible! En el primer intent passa exactament això: comença a entrar-me líquid pel nas i en dos segons ja estic, esveradíssim, a la superfície, amb el professor al costat preguntant-me si tot és correcte i bla bla bla... La segona jornada, la passem a tres metres de profunditat, practicant tots els exercicis i acostumant-nos a la respiració. La sensació no està gens malament, però torno a tenir problemes amb el tema ulleres i amb la manera de treure'n l'aigua de l'interior. Al tercer dia la història ja és una mica més complexa perquè descendim fins a sis metres, i aquí la situació "esverar-se" no resulta tan senzilla. Respiro a fons una, dues, tres vegades, i em trec les ulleres, controlo les fosses nasals, avanço alguns metres nedant i, en sentir un copet al braç del teacher, em torno a posar els ulls de mussol i rebo l'aplaudiment sord del paio: eureka! Després de la tongada de pràctiques, ens n'anem a fer un tomb pels voltants, mantenint la flotablitat (com en l'espai, vaja) i movent-nos mooooolt reposadament. Ah, començo a fruir de l'experiència! I a la tarda un primer examen dels coneixements adquirits: fracàs absolut. Em visiten els nervis, em sento com hores abans de la selectivitat. Demà tenim l'examen final (si no l'aproves, no hi ha certificat i 150 dòlars se'n van a pastar fang) i, per tant, el pla és rellegir-se el llibre de dalt a baix (300 pàgines, si fa no fa) i aquesta nit fer bondat. L'endemà de bon matí baixem fins a 12 metres, alguna pràctica més i passejada: peixos de mil colors, coralls impressionants, visibilitat clara, tranquil.litat i seguretat. Al migdia arriba el fatídic moment, tinc els folis davant i el cervell no em rutlla. Quan tothom ja ha acabat, jo continuo barallant-me amb els càlculs del nitrogen, del temps total de fons i altres tecnicismes, però acabo. El professor entra, corregeix i em felicita: he aprovat. Us ben prometo que és el darrer examen que faig en tota la meva vida. A la tarda, una volta a 18 metres, més coralls de formes ben curioses, peixos d'aquells de la Rambla, gaudi i cap a casa amb el certificat. Genial, no? |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. D'Hondures, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet d'Hondures. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |