 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
El foc i el mar eren dos elements que durant hores i hores podien hipnotitzar la vista i la ment de B.; l'un, primer, amb les flames ben altes i el petar de les fustes cremades, i, més tard, quan tan sols quedava una catifa de brases vermelloses que dibuixava escenes i formes imaginàries. L'altre és el que tenia ara mateix davant seu, encrespat i empès per cops de vent huracanat que aixecaven ones i acompanyaven l'aigua fins a les terrasses dels locals de la platja, locals que romanien tancats, isolats, finalitzada ja la temporada alta del turisme i després de dos dies sense electricitat i cinc jornades seguides de temps gris i plujós que anunciaven un desastre que no acabava d'arribar. La sorra era plena de branques de palmeres, de troncs, de cocos, d'estructures metàl.liques tombades, i el mar lluitava per fer-la desaparèixer del tot, penetrar fins a les primeres cases habitades, pertorbar la que, abans, era la tranquil.la i assolellada Omoa, a la costa atlàntica d'Hondures. Protegit amb una capa negra impermeable, B. observava el panorama desolador asssegut damunt la barra rovellada d'un bar abandonat. Cortines d'aigua dolça i salada li picaven la cara mentre fitava un veler groc que, ancorat a un centenar de metres, s'havia convertit en la petita joguina d'un entremaliat oceà que ara la feia pujar i ara la feia baixar. No semblava haver-hi ningú a dins, les veles estaven ben plegades i aixoplugades, i les portes ben tancades. Però si el temps empitjorava, pensava B., la carcassa no aguantaria i s'acabaria convertint en una deixalla més de les que omplien el litoral. I així va transcórrer la primera setmana de B. a Hondures, tancat en un hostal sense llum ni aigua i assabentant-se a través dels diaris de les inundacions que afectaven tota la costa del Carib hondurès, a partir justament d'Omoa fins al departament de La Mosquitia, a tocar de Nicaragua: comunitats negades i aïllades, manca d'aliments, resposta governamental nul.la, danys superiors als que va causar el Mitch fa tres anys, milers de persones sense sostre... el desastre. Dos dies després de deixar Omoa, B. mirarà des de la finestra de l'autobús que el porta a Tela, les improvisades tendes (construïdes amb pals i plàstics) que allotgen els habitants del poble de La Lima (a pocs quilòmetres de San Pedro Sula) i que ocupen un dels dos sentits de la carretera durant més de 2.000 metres. El bus passa per sobre d'un pont que travessa el riu provocador de la devastació i que baixa tèrbol i ample a un metre escàs de l'elevada estructura. La resta del trajecte és una successió d'imatges semblants, amb petits rierols convertits en grans rieres que engoleixen tot el que troben en el seu camí, passen per damunt l'asfalt i creuen imparables. Tela saluda amb les darreres embranzides del temporal, carrers farcits de bassals, les cases de fusta cruixint humides i una extensió de platja en les mateixes condicions que la d'Omoa. És un poble mitjà envoltat de petites aldeas garífunes (La Ensenada, Tornabé, San Juan, Triunfo de la Cruz...), amb una avinguda principal on una sala de billar comparteix vorera amb comedores, tendes de roba americana i un parc central en una de les cantonades del qual un quiosc rodant ofereix la premsa diària. En un sports bar B. seguirà en directe el Madrid-Barça en una gegantina pantalla de televisió i marxarà pensant que el millor havia estat la deliciosa sopa de verdures i arròs amb tiretes de pollastre i bolets. I el pa casolà, és clar. B. ha entrat a Hondures en mala època, i sembla que el mal temps constant el perseguirà bona part del camí. No lluirà el Sol els 365 dies d'un viatge sense rumb, i aquesta és també la gràcia de tot plegat. Salutti a tutti.
10 de novembre del 2001
|
Triunfo de la Cruz En el camí que travessa el poble de punta a punta, i passada l'escola, hi ha els billars i merendero Cacho. Aquí juguen una variant del pool desconeguda fins ara per mi: situen les boles en ordre numèric al voltant de la taula (6 a cada banda llarga, 2 a la curta i 1 al centre -on col.locaríem la negra si juguéssim amb triangle) i cal introduir-les als forats seguint el mateix ordre. Les errades es comptabilitzen amb unes fitxes que pengen horitzontals d'un fil al sostre, i se sumen tants punts dolents com el valor de la bola amb la qual s'ha comès l'errada. M'hi vaig passar una tarda sencera aprenent dels experimentats jugadors allí reunits, joves i adults garífunes que veuen guifidi (variant Triunfo de la Cruz), vesteixen roba ampla i moderna, i llueixen pentinats afro. El local té un porxo al davant i un altre al darrere, i a la sala palapa que els separa, dues taules de billar i la petita barra del bar. La platja de Meruwa també ressegueix el poble; comedores, terrasses palapa tancades i les cabanes per als viatgers (no gaires, ara mateix): temporada baixa, mal temps, mar rebregat i brut. Malgrat tot, algun dia surt el sol, puc remullar-me a les aigües (fresques) del Carib, tombar-me a l'hamaca escoltant Led Zeppelin, mentre harmonitzo imatges i música, i amb la companyia d'un pelicà que també fita el mar des de la sorra. De bon matí vaig a prendre un cafè a ca la Bocho, una de tantes cases on serveixen menjars a preus relativament populars. M'assec sota el petit cobert al costat de la llar de foc i forn de pedra, i el meu cos allunya les humitats d'una nit plujosa. El 25 de novembre hi ha eleccions a la presidència del govern d'Hondures, i un dels dos presidenciables es presenta a Triunfo de la Cruz acompanyat d'una munió de pick-ups i autobusos que transporten els seguidors (reals o pagats) perquè potser intueixen que la gent de la vila no omplirà el local. Aquella mateixa tarda un grup de dones discutia entre rialles a favor d'un candidat o un altre. El tipus en qüestió ha aterrat en helicòpter al camp de fubtol, mentre al diari llegeixo que el govern no pot enviar ajuda aèria a les zones afectades per les inundacions a La Mosquitia perquè precisament no té helicòpters en condicions. Curiós, no? Panchi, la dona que lloga les cabanes, prepara una machuca (plat garífuna) amb bananos matxucats amb un pal de dos extrems amples en un recipient de fusta i que queden convertits en una massa groguenca que s'acompanya d'una sopa de llet de coco i peix. La paraula que més s'escolta als billars quan algú erra una jugada fàcil és fuck, pronunciada de forma contundent i allargant la f: fffuck! Sembla el so de moda entre els habitants del pool. Els divendres o dissabtes, quan ja tanquen els billars, la tropa se'n va a l'única discoteca del poble a ballar i escoltar música garífuna. Tenen una manera de ballar sensualment i sexualment explícita, i bàsicament concentren els moviments a la cintura, els malucs i el cul. Els dies i les hores desapareixen a Triunfo i ningú sembla adonar-se'n ni donar-hi cap importància. Jo, és clar, no en sóc l'excepció. Una altra vegada l'espai i el temps queden aturats i esperen a la vora de la carretera: més endavant els recupararé per continuar la travessia. I molts horitzonts blaus enllà, Barcelona. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. D'Hondures, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet d'Hondures. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |