 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Feia molt temps (penso que des de Teotihuacán, a Ciutat de Mèxic) que no parlàvem de vestigis arquitectònics ancestrals, construïts per civilitzacions sàvies la cultura i les tradicions de les quals romanen encara entre els indis actuals. I el complex i parc nacional de Tikal són perfectes per dedicar-hi un lliurament sencer. I com ja vaig fer amb Teotihuacán, aviso que això no serà, en principi, una entrada d'enciclopèdia amb rigorositat científica, tot i que intentaré proporcionar el màxim de dades culturals i d'altres. Sobretot descriuré impressions o sensacions. Passin, doncs, i acompanyin-me a fer un petit recorregut per la que va ser la ciutat maia més important de tots els temps. Un recoregut que, lògicament i per la magnitud de coses a veure, no serà complet, però en què apareixeran els punts més importants. L'ocupació de Tikal abasta un període de 1.500 anys, des del 600 a.n.e. fins al 900 d.n.e., temps en el qual s'insereixen dues de les tres etapes en què es divideix la història d'aquesta civilització: el preclàssic (1500 a.n.e.-200 d.n.e.) i clàssic (200 d.n.e.-925). L'extensió i la influència d'aquesta ciutat van ser enormes, i en el moment culminant (cap al 800 d.n.e.) devia tenir una superfície de 120 km2, uns 100.000 habitants i un radi d'influència de 2.500 km2. Alhora, devia mantenir llaços comercials i culturals amb tota la zona mesoamericana i arribava, fins i tot, fins a la mateixa Teotihuacán. Cap al segle X d.n.e. la ciutat decau i és abandonada, seguint el mateix camí que la civilització maia. Les raons? Bé, es diu que el poder dels sacerdots (fonamentals en el tarannà dels maies) van anar perdent força entre el poble, que observava com moltes prediccions que anunciaven la fi del món no es complien i, d'alguna manera, aquest fet, unit a altres esdeveniments, van causar una espècie de revolta o revolució que conclouria amb l'èxode dels habitants cap a altres zones com Chiapas i Yucatán. Des d'aleshores, la vegetació va anar cobrint tot l'espai fins a amagar-lo. Avui dia el complex arquitectònic ocupa uns 16 km2 i hi ha localitzades unes 4.000 construccions. Una de les curiositats de Tikal és que no hi aigua en forma de llacs o rius, i els antics pobladors van haver d'idear un sistema de cisternes i dipòsits per aprofitar l'aigua de la pluja. L'explicació sobre per què van escollir aquest emplaçament sense el valuós líquid s'ha de buscar en les primeres famílies que es van instal.lar ací i que vivien a uns 5 km de distància del centre cerimonial al costat d'una llacuna dedicats a l'agricultura i a la recol.lecció de nous. Amb el temps va anar creixent el nombre de persones i es van començar a traslladar a la muntanya, que consideraven sagrada, on s'aixequen els actuals temples. Cal dir que la majoria d'edificacions que ara es poden veure són de l'època de màxima esplendor i es troben damunt de construccions anteriors, seguint la tradició maia de sobreposar els nous temples damunt dels antics. Comencem la caminada per l'anomenat Complex Q, del 771 d.n.e., format per dues piràmides bessones situades a l'est i l'oest (sortida i posta del sol), un palau i un petit edifici amb un altar i una estela (en la qual es mostra un dels reis de Tikal -la regència va ser instaurada l'any 75 d.n.e. i va romandre durant 800 anys-) esculpits. Davant la piràmide est hi ha també 9 altars i diverses esteles i monuments que representen les deïtats de l'inframón. Hi ha 7 complexos exactament igual al Q a tota la ciutat, i es van anar construint des del 672 d.n.e. cada 20 anys (al final d'un període katún), tot i que no es coneix ben bé quina n'era la funció. Uns metres més enllà se situa el complex R, clavat a l'anterior però sense excavar. Per tant, només es poden imaginar les formes de les piràmides i edificis annexos sota les muntanyes de vegetació. Sí que s'hi pot veure un edifici oratori amb estela que permet saber la data de construcció, el 791 d.n.e. El Complex O és igual i també sense excavar. Després de caminar 20 minuts per un caminet entre la selva arribem al temple IV o de la Serp Bicèfala, que amb 70 metres d'alçada és el més elevat de la ciutat i sobresurt per damunt dels allargassats arbres. Va ser construït al 741 d.n.e., en plena etapa de ressorgiment de Tikal. Des de dalt s'obté una superba panoràmica dels altres temples. Un altre trajecte de 20 minuts i ens situem a la zona del Mundo Perdido, conjunt de tres temples, dos d'influència teotihuacana i un tercer considerat el més antic dels descoberts fins ara i que semblava desenvolupar una funció d'observatori astronòmic. La influència de Teotihuacán en dues de les piràmides (una té esculpit Quetzalcoátl a la pedra) s'explica per l'aparició d'un personatge d'aquella ciutat de l'altiplà mexicà per aquestes contrades. Com que no tenia consanguinitat amb els regents de Tikal, no podia viure al mateix lloc que ells i es va instal.lar a la zona del Mundo Perdido, pn va construir temples propis. Rere el gran temple preclàssic hi ha el Temple de les Calaveres, on presoners de guerra eren torturats i sacrificats. A l'est hi ha, excavada parcialment, la plaça dels Set Temples, on es practicava el joc de la pilota. El Temple III és el darrer edifici construït a Tikal cap al 800 d.n.e., i està parcialment cobert per la vegetació. La part alta és observable des d'altres construccions. Finalment arribem a la plaça Central, el lloc on es van celebrar les cerimònies i rituals més importants en la història de Tikal. És formada per dos temples (est-oest): el del Gran Juaguar o Temple I, i el de les Màscares o Temple II; i dues acròpolis, la Central i la del Nord. Rere el Temple II hi ha la gran plaça on s'instal.lava el mercat i s'hi feien els intercanvis comercials de la zona. Aquests són els elements més destacables del recorregut i caldrien potser un parell de dies per veure'l tot sencer. Així que aquí queda la cosa: hem recuperat una mica la qüestió més cultural dels lliuraments i hi hem posat un xic de serietat al Núvol. Potser sí que ha quedat una mica enciclopèdica la cosa; deformació professional, que en diuen... Salut a tots i a totes.
25 d'octubre del 2001
|
Flora i fauna del parc nacional de Tikal Tant o més impressionant que les restes de la ciutat maia de Tikal és la gran varietat de fauna i flora que habita en les més de 57.000 hectàrees que ocupa el parc nacional. Per aquesta raó el recorregut és sempre en dues direccions: una que guaita arquitectures i l'altra que observa el selvàtic entorn natural. Ja abans de l'entrada hi ha un dels dipòsits (on els maies recollien les aigües de la pluja) convertit en llacuna i un cartell que avisa de la presència de cocodrils. Per allà corren també tortugues i cargols. Uns metres més endavant s'eleva una immensa ceiba, arbre sagrat dels maies, que el consideraven el primer arbre de la Creació, amb les branques representant el cel i les arrels l'inframón. Aquest arbre mesura aproximadament 30 o 40 metres, i sobre les mateixes branques hi creixen plantes i líquens. Uns galls dindi despleguen els colors i avancen senyorials i altius, una família de ¿cuatís? ressegueix amb el nas el terra cercant menjar. Són famelles i les cries i els mascles els envien a pastar fang i només trien el millor d'ells en el moment d'aparellar-se per mantenir al màxim la "puresa" de l'espècie i assegurar-ne la supervivència. [Totes aquestes coses, no us penseu pas, ens les explica l'amable guia que ens acompanya i que, malgrat els 50 quetzals per persona que costa, val molt la pena per assabentar-se d'un fotimer de coses.] Deia, monos aranya saltant pels arbres utilitzant braços, cames i cua (cua també?); campen per aquí els monos aulladores, aquells que ja trobéssim a la comunitat de Roberto Barrios, a Chiapas, i que emeten uns terribles i aterridors crits. Seguim ara pel mig de la selva i ens aturem al costat d'un forat a terra, el savi-treballador-guia turístic introdueix un palet i n'apareix una taràntula absolutament descomunal, peluda, amb el cul vermell, el cos negre i potes i cap negres i blancs. El paio l'agafa amb la mà i com si fóssim quitxalla al zoològic, l'acaronem suaument. Immensos nius casa de termites, formigues gegants atacant i mossegant les cames de la penya, els udols d'un gavilán blanco que espanta la resta de l'ocellam, lianes d'aigua, chamadorreas (planta?), cedres i acàcies tempestuoses (tormentosas en l'original), l'arbre del xiclet (descriptiu, no?) amb la fusta del qual es feien els dintells esculpits de les portes dels temples, caoba, sabal (un tipus de palmeres amb les fulles de les quals es fan les teulades de les cabanes i palapes), els ramones i les seves nous que, en temps maies, s'utilitzaven per fer farina, la flor de nazareno, l'amate (per fer paper), malerio... Ara observem els tucans, amb els seus becs grocs-verds-vermellosos, i un agilucho del penacho digereix el faisà que s'acaba de cruspir, els ossos del qual són a un costat del camí encara sanguinolents i frescos. Per aquí també corren jaguars i pumes, però potser ja seria massa haver-los vist en directe. El bosc té cinc nivells de vegetació, i els arbres més antics que es coneixen de Tikal tenen uns 400 anys, però la mitjana d'edat està al voltant dels 150-200 anys. Es poden trobar fins a 320 espècies diferents d'arbres, la majoria amb una alçada propera als 20 metres, així com 1.500 espècies de plantes, 250 de lianes, 400 de molsa, líquens, tilències i orquídees, 20 tipus de serps (dues de mortals per a l'ésser humà), 289 espècies d'aus i 35 espècies de mamífers: insectes, alguns encara desconeguts, completen el panorama. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |