 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Obviaré ja les explicacions i els detalls referits als recorreguts per pista forestal (la major part) i esmentaré només els casos sorprenents en què l'asfalt permeti una comoditat de transport que, a poc a poc, estic oblidant. Del cas que ens ocupa, cal dir únicament que van ser quatre hores de camí cap amunt i cap avall, forestal evidentment. Lanquín i Semuc Champey, un dels seus grans atractius naturals (vegeu El petit reportatge), han resultat ser una d'aquelles visites realitzades a partir del boca a boca entre viatgers (valencians, en aquest cas) que esdevenen una molt agradable troballa. Potser la petita població no té gaire interès, però és l'entorn en el qual es troba el que la fa especial, i permet retrobar una calma i un relaxament que havien quedat enrere. També influeix en aquest estat-de-confluències-d'astres l'allotjament on estava instal.lat, una sèrie de cabanes de fusta elevades de terra enmig d'un prat verd, amb el riu Lanquín alguns metres per sota i fantàstiques vistes sobre les muntanyes i els vessants, en un ambient granjívol (de granja, permeteu-me la llicència) amb gallines, paons, vaques i altres animals. Ix, i què toca fer, doncs? La resposta és clara. Cal seure al petit porxo de la caseta, escoltar els diferents sons que emergeixen de les ràpides aigües del riu i cercar-hi les respostes a la vida, que passa també de pressa de pressa, i desemboca/mor a l'oceà (reminiscències del Siddhartha de Hesse...). Observar allà davant les reses (vaques) "índies" (blanques, primes, amb una gran papada, petites cornamentes i un gep) menjant-se el verd, amb un mascle que busca brega amb el primer amb qui topi, però cap no té ganes de deixar l'estat levitatiu endrapador i l'animal finalment resta sol. I algun ocell reposa també damunt la seva esquena... però quin tipus d'au és? Ni idea, sóc ignorant en la matèria i no tinc cap amic amant de l'ornitologia a l'abast per donar-me un cop de mà. I d'aquesta manera van passant les hores, entre remullades i lliscaments al riu. Al final, la bola de foc solar desapareix rere els cingles i pinta de color el cel, mentre els grills i els gripaus comencen la vesprada musical. Fins i tot una curta tempesta salvatge de vent i pluja es tranforma en un bonic toc de geni de la naturalesa, tot i els moviments que causa en la construcció de fusta. Espelmes, un xurro per somniar i absoluta concentació en allò que t'està explicant el Lanquín. I aleshores s'entra en un son plàcid i suau... L'altre gran atractiu de la població, a més de l'esmentat al principi de l'entrega, són les coves i grutes naturals on neix el riu homònim, i que estan situades a uns 500 metres de la vila. Són unes grans cavitats de capritxoses formes que pengen del sostre o que emergeixen de terra, decobertes el 1840 i que s'endinsen cap a l'interior alguns centenars de metres. Unes rudimentàries escales al costat d'una gran pedra roca (calcària?) anomenada 'El fémur' et situen a l'entrada, i amb la llum d'unes quantes bombetes comences a guaitar les formes i els talls de les escultures. Algunes tenen un cartell en què s'indica el nom de la figura amb la qual s'identifica (alguns vegades clarament, i d'altres no tant). Hi ha sales de mides diferents, on es vas trobant 'La señora', 'El sapo', 'El tigre', 'La Virgen' (que no hi falti!), 'El mono', 'El altar del sacrificio', l'altra Verge (la del Rosari), 'La oveja', 'El rey' (cert, aquí és on haurien de ser tots, convertits en inofensives pedres...), 'El águila', 'Las cortinas', 'El enano', 'El elefante', 'El tecolote' (una espècie de mussol) i 'La torre'. Després s'arriba al final oficial del recorregut, on ja no hi ha il.luminació i cadascú pot decidir si continua o torna enrere. Nosaltres vam continuar una mica més, just fins a un petit tallant que n'impedia la marxa. Ens vam dedicar a fer d'improvisats i nefastos escaladors (imatge: l'un, amb les cames obertes de bat a bat, amb un peu en un sortint, i l'altre aguantant-se en un petit forat, les mans i els braços estirats sobre el cap i aferrant-se a qualsevol cosa, i la frase 'ajudeu-me, perquè no em puc moure'; situació ridícula i riallera), a omplir-nos de fang, a suar i, a la fi, bruts i llefiscosos, vam fer via cap a l'entrada. El naixement del riu en aquest indret permet fer el camí de tornada surant sobre les aigües i deixant-se endur pel corrent. Uns de més decidits no s'ho van pensar gaire i van recórrer els dos quilòmetres fins a les cabanes en tranport fluvial (i mai millor dit). Dissabte al matí les noies de la petita cafeteria on esmorzo estan contentes i xerraires. Una d'elles pregunta si aquesta nit aniré a la discoteca (jo no tenia gaire clar haver vist un local d'aquest tipus per ací), però resulta que es tracta d'una discoteca mòbil. Això és, un camió carregat amb els trastos que apareix algun dissabte per organitzar la marxa de Lanquín. I ara entenc l'alegria, perquè aquí no hi ha possibilitats de diversió nocturna, com tampoc a les comunitats del voltant, i quan arriba la festa dins un camió, a les 7 de la vesprada tot és tancat. I davant l'ajuntament (municipalidad) es concentra tota la penya sota quatre llums de colors a escoltar els darrers èxits (bé, no tant darrers) i acompanyar-los de moviments dansaires corporals. Jo continuo cercant la resposta al riu. Salut a tots i a totes.
19 d'octubre del 2001
|
Semuc Champey Dalt d'una pick-up marxem cap a aquesta meravella situada a 10 quilòmetres de Lanquín, per camins d'aquells i sota un sol de justícia. Semuc Champey són unes quantes piscines (aquí en diuen pozas) naturals que formen un pont de diversos nivells sota el qual, en un recorregut subterrani, passa el riu Cahabón, i que finalitzen en una cascada. Carregats amb les motxilles (hi ha la opció d'acampar-hi) fem via cap a les dues grans palapes que ens aixoplugaran, a tocar les pozas i envoltades de naturalesa en les més diverses expressions. És diumenge i l'afluència de públic és notable. Els uns es banyen mentre els altres preparen el foc per a la teca. Un maleït helicòpter (amb maleïdes persones a dins) gosa trencar el silenci i el repòs animal i vegetal. Resta quiet a pocs metres de l'aigua, aixecant-la amb el moviment de les hèlixs i causant la immediata reacció dels guardes forestals, que l'obliguen a fotre el camp d'allà: sacrílegs voladors. Després torna la calma, es menja i es fa la migdiada i els humans-que-van-de-diumenge tornen a les respectives llars. Quedem sols, amb la pluja picant sobre les verdes i marronoses aigües, i el concert nocturn faunístic torna a interpretar les melodies. Amb el foc, el sempre hipnotitzador foc (no calen paraules), estem tots encisats observant les brases fixament. Crema copal: tombat a l'hamaca escolto la nit. Un centenar de metres enllà de les palapes hi ha l'atracció més espectacular i perillosa del tema, i és l'entrada del riu Cahabón (que baixa ple per un estret espai entre roques que m'omple de força i caos) al camí subterrani (que no se sap quina distància té ni quines giragonces fa) sota el pont natural de les piscines. Et quedes allà embadalit, sense poder aixecar els ulls de l'obertura a la roca, i de quina manera una massa líquida, brumosa i descontrolada s'hi endinsa i desapareix. Fa por: una ensopegada, una relliscada, i allò t'engoleix per sempre. Perquè no es penseu que hi ha tanques o quelcom semblant que et privin d'apropar-t'hi. Un senzill cartellet escrit a mà aconsella no caminar fins a les voreres. Ens explica el guarda que en els darrers temps hi han mort dues persones, els cossos de les quals van aparèixer a la sortida del túnel 45 dies després... fet miques. La idea de morir d'aquesta manera és tràgica i aterridora, i més encara contemplant el mortífer corrent en directe. Davant el campament s'alça un turó de cim arrodonit i bosc frondós que el cobreix de verd, amb arbres sobresortint inclinats sobre el buit. Rere nostre, més arbres altíssims que aturen els raigs de sol. És un lloc que em recorda vagament les cascades de Roberto Barrios, a Chiapas, però penso que aquelles són molt més encantadores, solitàries i boniques. Qüestió de gustos, suposo. Tornem amb la darrera pick-up cap a Lanquín, potser desitjant haver-nos-hi quedat un dia més, però el grup està per sobre de l'individu... i allà al poble ens espera un altre paradís. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |