 |
APUNTS
DES DE... MÈXIC (I 2) |
Aquests dies a Ciutat de Mèxic m'he dedicat a fer el turista (no japonès, tampoc cal exagerar), a caminar molts quilòmetres, a dormir molt (el DF no convida a sortir solitàriament de nit) i a cercar coses per explicar en aquestes primeres entregues de 'Núvol sense rumb'. I no puc evitar dir que la majoria de sensacions, impressions i estimulacions rebudes són més aviat negatives, i fins i tot M. (un contacte proporcionat per una amiga de Barcelona), que és mexicà i viu una part de l'any aquí, em confirmava el meu punt de vista.
El primer recorregut que he fet ha estat pels carrers de Coyoacán (vegeu El Petit reportatge anterior), una manera com una altra d'agafar forces, i el segon pel bosc de Chapultepec, un parc de grans dimensions (hi ha un zoo, un parc d'atraccions, un castell, un llac, nou museus, un auditori i diferents monuments) que els diumenges s'omple de gom a gom i es converteix en una espècie de recinte firal amb tot tipus de parades, paradetes, casetes i altres, per a gaudi, sobretot, d'infants i adolescents. Aprofitant l'avinentesa, vaig fer una visita al Museu Nacional d'Antropologia (vegeu la Guia personal), que és també als límits de Chapultepec, una visita prou interessant i esgotadora. Sortint del bosc vaig tenir l'oportunitat de trobar, en una tenda, els meus adorables Alitas, uns cigarrets sense filtre amb la punta ensucrada que vaig descobrir en la meva anterior estada a Mèxic (són petits detalls que t'omplen d'emoció). Altres passejades interessants han estat per l'Alameda Central, una zona arbrada cèntrica força relaxant, en una cantonada de la qual un grup de nens i adolescents del carrer tenen muntat un petit campament fet amb plàstics que cada matí escombren i netegen.
També aquests dies he hagut de fer una visita a l'ambaixada espanyola (situada a Polanco, el barri dels negocis i les grans corporacions) pel tema passaport. I és que només a mi se m'acut marxar de viatge i no mirar la data de caducitat de l'esmentat document, que per a més inri caducava en 15 dies (i la durada del viatge els superava àmpliament). Per tant, em va tocar fer els tràmits corresponents (primer al Prat de Barcelona canviant la data de tornada del bitllet perquè entrés en els límits de validesa) al modern (i no gens barat) edifici de l'ambaixada, on, això sí, vaig tenir el plaer de conversar en català amb una senyora lleidatana ja entrada en anys i exiliada al país durant la guerra civil. Bé, tot va quedar solucionat, però el nou passaport només té validesa per a sis mesos, passats els quals hauré de tornar a renovar-lo allà on em trobi.
El DF és una ciutat que no m'agrada. T'hi pots quedar uns quants dies, però no gaire més, i a mi ja m'ha arribat l'hora de comprar un boleto d'autobús i fugir ràpidament d'aquest indret, a la recerca d'aires de tranquil.litat no massificats on em pugui relaxar i començar a fruir del país. Refredat i insolat, fins aviat, salut i cháu.
14 de maig de 2001
|
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
Teotihuacán, espai de déus
[El trajecte amb autobús fins a Teotihuacán, a 50 quilòmetres al nord de Ciutat de Mèxic, et permet contemplar des de la finestreta l'extraradi del DF, allà on la gent s'amuntega en casetes-barraques construïdes amb qualsevol tipus de material i que s'estenen quilòmetres i quilòmetres fins a ocupar del tot les faldes de turons i muntanyes, i assumint el risc (perquè no els queda altre remei) que una esllavissada de terres se'ls endugui avall. La realitat no televisiva impressiona.]
Aquest petit reportatge no pretén ser ni exhaustiu ni enciclopèdic, és només la meva petita passejada per aquest conjunt arqueològic amb l'aportació de quatre dades mínimes.
Teotihuacán, "l'espai dels déus" o el "lloc on els homes es transformen en déus", segons les traduccions d'aquesta paraula náhuatl (tot i que l'origen de la ciutat no és nahua i el nom és posterior a la seva desaparició com a cultura) s'estén per una vall de la conca de Mèxic i va estar poblada entre els segles V aC i VIII dC. En el moment de màxima esplendor hi vivien unes 85.000 persones, moltes de provinents d'altres pobles i cultures mesoamericanes, que es distribuïen entre els diversos barris i servien de mà d'obra per a la construcció de les piràmides i els temples.
Centre polític, social i econòmic important (la influència va arribar fins a Tikal, a Guatemala), també la religió ocupava un lloc molt destacat en la vida dels habitants, com ho demostren les immenses piràmides (dedicades al sol i a la lluna) que dominaven tota la ciutat.
Les principals edificacions del recinte són les piràmides del Sol i de la Lluna, la Ciutadella i el temple de Quetzalcóatl, totes unides per la Calçada dels Morts, una avinguda de cinc quilòmetres (dos entre la piràmide de la Lluna i la Ciutadella, i tres més al sud d'aquesta última, encara no investigats). La Ciutadella és un gran quadrangle envoltat de plataformes coronades amb construccions piramidals (per això els primers espanyols la van anomenar Ciutadella, tot i no ser-ho). Aquí s'aixeca el temple de Quetzalcóatl (la Serp Emplomada), construït en dues fases entre els segles I i V dC. Caminant per la Calçada dels Morts, i després de passar diverses restes d'edificacions i un parell de places enfonsades, s'arriba a la piràmide del Sol, una gegantina mola que alguns estudis recents relacionen amb el culte al déu de l'aigua, Tláloc, per la presència de canals d'aigua a la base i la troballa d'enterraments infantils característics de les ofrenes a aquesta divinitat. Per arribar al punt més alt s'aconsella pujar les escales en diagonal (vàlid també per a l'altra piràmide). Després de passar per altres temples i construccions menors, s'arriba a la plaça de la piràmide de la Lluna, amb els palaus de Quetzalpapalotl (au papallona mitològica), dels Jaguars i el temple dels Cargols Emplomats en una cantonada, un altar al centre i diverses construccions piramidals al voltant. I presidint-ho tot, la piràmide de la Lluna, que imita la forma del Cerro Gordo, la muntanya que té darrere seu i que en náhuatl s'anomena Tenan o "protector de la pedra". Des de dalt de tot s'obté una magnífica panoràmica sobre el conjunt.
També val la pena fer una visita al museu (si les forces aguanten) i contemplar la maqueta que reconstrueix tota la ciutat, com també diversos elements de la cultura teotihuacana i les restes humanes trobades provinents d'enterraments, ofrenes i sacrificis.
Després de la caiguda i desaparició de la ciutat i la cultura teotihuacana, l'indret es va convertir en un punt de pelegrinatge d'altres pobles, entre ells els mexicas (els descendents encara hi van a fer ceremonials, amb balls i danses i vestits de blanc), que creuen que aquí es va crear el Cinquè Sol (Teotihuacan.gob.mx), el que il.lumina el món actualment.
Uns petits consells: poseu-vos protector solar a les parts del cos que quedin al descobert, porteu una bona gorra i no caigueu en la temptació de comprar les figuretes que us mostraran els venedors com si fossin peces arqueològiques autèntiques perquè, evidentment, no ho són.
[Archaeology.la.asu.edu/teo]
|
|
