 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
En algun lloc havia llegit o escoltat meravelles sobre aquesta ciutat colonial, antiga capital de Guatemala, però el cert és que resulta força desencantant, i si de vil.les arquitectònicament colonials parlem, Oaxaca o San Cristóbal de las Casas, a Mèxic, tenen molt més encant. Arribo a la terminal d'autobusos (situada en un descampat fangar), camino carregant la cada vegada més pesada motxilla i observo una dona de mitjana edat cridant l'atenció de dos policies (vestits de blau, immaculats, amb una gorra safari del mateix color i les respectives armes-que-maten-legalment) i els senyala un jove qui, diu, l'està seguint i molestant. Tots dos, molt amablement, demanen una nova confirmació física del sospitós, i ella torna a dirigir el dit cap al mateix tipus. Tot seguit, un d'ells se'n va a barrar-li el pas mentre l'altre hi va pel darrere (tàctiques d'apropament?), mentre el paio, de no més de 30 anys, una bossa penjant a l'esquena i, hom diria, tot i la indefinició del terme, que vestint normal, camina tranquil sense saber el que esdevindrà en breus instants. El poli que li ve per l'esquena l'enxampa pel coll i, a manera de salutació cordial, li estampa el cap contra la paret (se sent un cop sec, la gent que omple les parades del mercat es gira, s'atura, guaita...). El tio, desconcertat, sense saber d'on ni per què li ha caigut l'hòstia, es gira, i el mur torna a tremolar amb el segon cop de cap que el repressor de torn li etziba. És clar, l'home es queda quiet, li revisen la bossa, els pantalons i les cames, no li troben res i, després d'unes quantes preguntes, decideixo fotre el camp, cansat de veure com els comportaments i les actuacions policials són universals, estudiades totes en un manual idèntic. I bé, tornant a la ciutat, és efectivament colonial, amb unes quantes cases mansions que han aguantat els diversos terratrèmols que s'hi han esdevingut durant quasi cinc segles. L'envolten tres volcans (Agua, Fuego i Acatenango) i una vegetació frondosa i diversa. Però tinc la impressió que està destinada-feta-concentrada al voltant del turisme adinerat, del tipus nord-americà. I així trobem un munt de boutiques de fines artesanies (àmbars i teles sumptuoses, entre altres), infinitat de sucurals bancàries (la Lloyd's londinenca inclosa; però què hi fan, aquí?), restaurants cars de tots els països imaginables (Suècia, Suïssa, Tailàndia, França, Israel...) i, atenció, un restaurant català (igualment per a butxaques plenes, no us penseu) anomenat Barcelona Viva, amb la inevitable decoració mosaic de ceràmica amb sardanes i barretines, i una carta (exposada a l'exterior) amb dos apartats que em van cridar l'atenció: paelles valencianes (Països Catalans? O és que no tenim paelles al Principat?) i embutidos españoles (Vich?), curiositats que un troba pel món. Allotjament pensat per a no-rodamons i també Internet pels núvols (incloent-hi un acord entre la majoria de negocis que s'hi dediquen per mantenir els mateixos preus). I em pregunto per què deu tenir tant de predicament entre els guiris aquesta ciutat, i no hi trobo resposta, i camino i camino amunt i avall pels carrers, entre els pòrtics dels edificis de la plaça principal (Palacio de los Capitanes, Palacio del Ayuntamiento...) -que de nit s'omplen de persones que busquen un racó on dormir-, per un petit mercat d'artesanies, recorro bars on passen pel.lícules gratuïtes tarda i nit (deu ser aquesta la resposta?), prenc cafè en locals on els cambrers d'intercomuniquen amb auriculars i micròfons que pengen de les orelles (ho prometo!), i tal i tal, però no trobo el què. Tal vegada el problema sóc jo; sóc jo el problema? Ah, no ho sé, però us asseguro que no convertirem aquesta entrega en una sessió de psicoanàlisi. Procuraré ser positiu, cercar coses que m'agradessin. I em vénen al cap els museus, però és que no en vaig visitar cap perquè cobraven entrades abusives i no s'hi podien fer fotografies per qüestions de "seguridad nacional" (?). Hi ha el petit restaurant vegetarià d'ambient tranquil i il.luminat amb espelmes, on podia menjar sense sentir que em robaven la cartera. La tintoreria apartada del centre on la mestressa em donava conversa mentre esperava que la roba acabés d'assecar-se... I res més, una mica trist, no? Però les coses són com són i jo no les puc canviar. I si algú es vol apropar a Antigua, doncs endavant, però jo m'hi vaig avorrir molt, i a més a més els dies eren grisos i plujosos. Ep, si, ho oblidava! Les imatges que vaig aconseguir un matí en què el Sol va dignar-se a aparèixer un parell d'hores no estan gens malament. Seran les fotografies la resposta a la meva ansiosa pregunta? Vés a saber... Salut a tots i a totes.
5 d'octubre del 2001
|
Les esglésies A Antigua Guatemala hi ha 28 esglésies, convents i monestirs, una xifra prou elevada herència dels temps en què la ciutat era capital del país, nedava en la propseritat i l'abundància, i es podia permetre el luxe de llençar els diners. Certament, d'aquest nombre de temples caldria apartar-ne un tant per cent important dels quals només resten les runes, quatre pedres que altra vegada recorden els terratrèmols soferts que no respecten les cases de Déu. Bé, doncs, el tema és que continuant la recerca d'una resposta a la meva pregunta (quin atractiu té aquesta vila?), vaig decidir patejar-me una bona part d'aquestes construccions, unes dempeus i altres a terra, i alguna sorpresa hi vaig trobar. Per exemple, a l'església i convent de Nuestra Señora de la Merced, La Merced per als feligresos i amics, on em va semblar veure, onejant sobre el campanar, la bandera de Barcelona (la nova, l'antiga, té bandera Barna?). Algun ignorant em pot confirmar si, efectivament, allò d'allà dalt és l'emblema de la Ciutat Comtal? (S'emet encara 'La nit dels ignorants?'). I vaig pensar, de la mateixa manera que hi ha agermanaments entre pobles, és possible que n'hi hagi també entre esglésies i ciutats? Bestieses a part, l'edifici en si té una espectacular façana barroca i un interior amb tres naus i 15 altars envoltat amb els sants i mares de déu respectius, a més del ja clàssic en aquestes terres Crist jacent amb una perruca de cabells rinxolats (a mi em continua semblant molt macabre). Reconstruïda fins a quatre vegades des del 1546, de l'original em temo que no en queda res, tret de l'orgue situat damunt l'entrada (com s'anomena aquesta part en termes aruitectonicoreligiosos?). I, ai las!, enganxo justament la missa del vespre, i els fidels omplen a vessar les bancades, i ja em perdonaran els que es puguin ofendre, però a mi en aquestes situacions (sermó, penya seriosa, olor de cera cremada...) m'agafen atacs incontrolats de riure histèric (recordes, estimat A.?). I sentint com el diable es feia amo i senyor del meu sistema rialler, vaig marxar cames ajudeu-me, que aquí el tema del Senyor és intocable i encara tindríem problemes. La següent visita és a l'església i convent de Nuestra Señora del Pilar de Zaragoza (continuem a Antigua, no us despisteu) , lletjota lletjota, tota de ciment gris i a més a més tancada amb pany i forrellat. Passem, per tant, a la de San Pedro, neoclàssica amb una sola nau i quatre altars vitrina laterals i, en una part de la façana, símbols masònics. També hi fan la missa, però em controlo. D'aquesta manera arribem a l'església de San Francisco el Grande, del segle XVI, reconstruïda també moltes vegades. De l'original, només en queda la capella i la tomba del Hermano Pedro (monjo del segle XV que va fundar un hospital per a pobres, aquí a Antigua), vertader objecte de veneració per a malats de tot tipus, que demostren la gratitut per suposats miracles curatius enganxant plaquetes metàl.liques amb missatge al voltant de la tomba. I n'hi ha centenars per tot el mur, col.locades una mica a la babalà. Finalment, i per no avorrir més el personal, contemplo les restes del ¿convent? de Santa Clara, que devia ser imponent, però del qual només queden les portes d'ingrés laterals. I em volien cobrar 750 pessetes per veure'n l'interior. Però de quin interior parlem? No deu ser per veure les males herbes que creixen entre els blocs de pedra que hi ha a terra, oi? Queden 23 quelis divins, però ja en tenia prou, estava una mica fatigat de tanta arquitectura religiosa. És millor passar-se pel bar, fer una birra i mirar la pel.lícula gratuïta que passessin, n'est-ce pas? |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |