 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Observat des de la carretera per on circula l'autobús, el poble de Siguan Tinamit ("lloc envoltat de barrancs" en llengua k'iche') o Chichicastenango ("lloc sobre les ortigues") em recorda lleugerament Castellfollit de la Roca per l'emplaçament geogràfic. Hi arribo un diumenge, dia de mercat d'artesanies i, per tant, ple a vessar de turistes que passegen pels carrers empedrats i compren en algun dels centenars de tendals que hi ha instal.lats. Diuen que és un dels millors mercats de tot Guatemala, però a mi em sembla igual que els altres que he visitat, amb totes les parades venent, si fa no fa, els mateixos productes. A saber: pantalons, bruses, tovalles, màscares, cobrellits, bijuteria diversa de jade i altres materials, ceràmiques, bosses... El fet d'arribar-hi en diumenge em permet també assistir a una de les coloristes processons que les diferents confraries de Chichi realitzen en honor dels seus sants. Actualment hi ha 14 confraries, amb set o vuit integrants cadascuna que tenen graus i responsabilitats diferents, i que treuen els sants els diumenges o en festes molt concretes del calendari maia. Les marxes comencen a l'església de Santo Tomás, un temple força curiós a les escales del qual diàriament crema una pira on els vilatans llancen contínuament copal (resina) i hi fan les oracions. Molts porten les seves pròpies llaunes agafades a un cordill amb petites brases i el copal que fan anar endavant i endarrere, semblant (a petita escala, és clar) al botafumeiro de la catedral de Sant Jaume de Galícia. Sobre el terra del passadís interior de l'església hi ha uns plafons de fusta on es porten a terme diferents ofrenes i rituals, i els xamans hi encenen desenes d'espelmes, hi aboquen aiguardent i hi col.loquen pètals de flors i plantes medicinals. Davant de Santo Tomás s'alça la Capilla del Calvario, un petit temple dins el qual es pot observar una vitrina darrere el púlpit, on reposa un Crist jacent amb una perruca de llargs cabells arrissats (sembla una mòmia, us ho ben prometo), sota la qual es fan, també, ofrenes i demandes als déus. Al costat seu, una petita i fosca habitació serveix per realitzar encanteris i mal de ojo (i no és pas broma). El dia de mercat, la vila rep també la visita dels que viuen als pobles del voltant, i que aprofiten per adquirir tota classe de productes i animals, per exemple porcs i porquets. I és que no us podeu imaginar el tràfec amunt i avall d'aquests porcs, lligats amb cordes al coll i passejats com qui treu el gos a pixar. L'aire anava ple dels terribles crits (quasi humans, diria) d'aquestes futures llonzes de bacó maltractades i fuetejades quan no obeeixen els amos, sons estridents que penetren per les orelles i et perforen les entranyes de la sensibilitat. Però no em veia acostant-m'hi i dient a la senyora o al senyor: "Pot deixar, si us plau, l'animal tranquil i no pegar-li més, que no sent com crida i plora?". Els gemecs dels porcs em perseguirien la resta de dies, perquè al costat de l'habitació on dormia hi havia un estable de futures llonzes i cada matinada, a l'hora en què el sol es lleva, assistia a un demolidor concert de xiscles. Talment semblava que els estaven matant, punt que no puc confirmar plenament, però algun so em remetia a imatges de punxó ganivet entrant per la gola de l'animal. I des de la terrassa del mateix hostal s'obria una magnífica vista sobre les muntanyes i... el cementiri, just allà al davant, a poc més de 100 metres, amb nínxols-panteons-casa més nombrosos i més coloristes que a Todos Santos Cuchumatán. Aquí m'assabento que el nombre de colors i el tipus de tomba indiquen tant la religió professada com la posició social del difunt o la difunta. Quan faci la meva pertinent i acostumada passejada entre els morts descobriré, a la part posterior, els que senzillament no tenen posició social. Són les tombes que costa no trepitjar, amb un lleu promontori de terra i una creueta de fusta feta a corre-cuita amb nom o sense. Són els ningú. També són nombroses les mides petites per als més menuts, i aviat podré generalitzar (tot i que no cal anar als cementiris per fer-ho) que la mortalitat infantil a Guatemala és un problema seriós. Aprofito l'ocasió de la caminada pel lloc-on-ningú-vol-anar-a-parar per contemplar, com ja vaig fer a Todos Santos, els cognoms més comuns. Aquí hi ha més varietat (també hi ha més població mortuòria) i hi trobem uns quants Morales, Pérez, Cortez, Ordoñez, Rodas i Gil, com també alguns llinatges de clara descendència maia (a la part del darrere abans esmentada, trepitjats en vida i en la mort) com Xiloj i Panjoj. Un fotimer de gossos macabres i algun alcohòlic desorientat els fan companyia. Els turistes i guiris en general que omplien els carrers diumenge despareixen totalment fins dijous (l'altre dia de mercat), i resto sol al poble durant 3 jornades, convivint amb la família de l'hostal, la dona, l'home (se'l veu poc) i les dues criatures. Ella es passa les hores netejant, fregant i cuinant, i no l'he vista sortir de casa ni una sola vegada. A la petita cuineta que tenen en un raconet habilitat del pati, hi penja el menú setmanal de la família, l'àpat únic i diari: dilluns, menudo de pollo; dimarts, arròs i frijoles; dimecres, chow mein (plat molt popular al país a base de pasta xinesa i verdures); dijous, chilmol vermell (xile cremat i mòlt); divendres, coliflor; dissabte, caldo de res (vaca), i diumenge, guisat de pollastre. És la teca, repetida setmana rere setmana i mes rere mes, de la pobresa: és a dir, del 80% de la població guatemalenca. Què deuen menjar el 65% dels que viuen en l'extrema pobresa? Mengen? Al departament de Chiquimula (a tocar de la frontera amb el Salvador), per posar només un exemple, no. Allà s'estan morint literalment de gana. Salut a tots i a totes.
28 de setembre del 2001
|
Pascual Abaj Al cim d'una petita muntanya de les que envolten Chichi, un pla allotja un rudimentari altar (Pascual Abaj, "pedra de sacrificis") consagrat a Huyup Tak'ah, déu maia de la terra, ídol en forma de pedra esculpida força desgastada (es diu que té milers d'anys d'antiguitat), reverenciat pels habitants del poble. Aquí es realitzen ofrenes, sacrificis d'animals, oracions i altres rituals per aconseguir els favors d'aquesta deïtat. M'hi encamino un matí de sol en un dia que la pluja ha decretat una treva i puc aprofitar, també, per prendre imatges. Segueixo el carrer 9 fins als peus de la muntanyeta, traspasso camps de blat de moro i entro al pati d'una casa (on un cartell anuncia un museu de màscares) per sortir-ne pel darrere i enfilar entre els pins per un caminet de terra que ascendeix en serpentina. De seguida arribo a l'esplanada i tinc la sort de coincidir amb el desenvolupament d'un ritual ofrena que porta a terme un home gran, probablement cap religiós i xamà mestre de cerimònies. Dos homes joves romanen agenollats. L'altar és una gran plataforma pètria semicircular resseguida per un mur baix de rocs arrodonits, i presidit pel que s'intueix com un cap o cara tallat en una pedra ennegrida. En l'espai que queda davant seu hi ha les ofrenes en forma de flors, aiguardent, herbes i les brases per cremar el copal, tot envoltat per la fumera i la penetrant olor d'aquesta resina. El vell guia pronuncia innacabables oracions en k'iche' i els dos homes resen en direcció als quatre punts cardinals, canviant de posició cada vegada. Ambdós estan plorant i no aturen les pregàries en cap moment. Hi ha moltíssimes espelmes blanques que el mestre encén de grapat en grapat i després les col.loca als peus de l'ídol mentre aboca l'aiguardent al voltant seu i a la mateixa cara de la talla. Observo tot el procés respectuosament i, en un moment donat, l'ancià se m'apropa i m'explica, en un espanyol dificultós, que el ritual l'han de fer cada tres mesos i que serveix per demanar que tots els aspectes de la vida (negocis, amor, salut...) siguin propicis. La resta de l'explicació, no l'entenc gaire bé. Mentrestant, els joves continuen plorant i fent oracions. M'assec sota un arbre i d'una cabana propera surten dues dones que vénen cap a mi i m'ofereixen tot tipus d'artesanies i suposades restes ceràmiques antigues. M'han vist i ràpidament han anat a la cacera del turista. Després d'una estona decideixo començar la tornada i donar una ullada a aquest museu de màscares anunciat a la casa al peu de la muntanya. I, quan hi arribo, òndia, resulta que el museu l'estant condicionant (bé, condicionant és un dir, simplement hi ha un home pintant l'interior d'una caseta en estat semiruïnós), però la mestressa de la casa desapareix un moment i torna amb tres cubells de plàstic plens de màscares que estén a terra. Les caretes, m'explica, s'utilitzaven (actualment quasi se n'ha abandonat la pràctica) en el ball del Venado i representen tot tipus d'animals, com el lleó, el gos, el tigre, el venado, el tucán i també el príncep k'iche' Tecun Uman. Hi ha, també, alguna talla religiosa de la mare de Déu i de Jesucrist. Bé, finalitzada la visita a l'improvisat museu al pati de la casa, marxo cap al poble, fascinat sobretot per la història al Pascual Abaj. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |