 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
La barca allargassada plana sobre la superfície calmosa del llac Atitlán ("lloc de moltes aigües", en l'antiga llengua maia), deixant enrere Panahachel. Els volcans Atitlán (3.500 metres), Tolimán (3.100 metres) i San Pedro (2.900 metres), així com muntanyes d'espessa vegetació observen des de les alçades la nostra petita embarcació. És un paisatge únic. Els dos molls de San Pedro la Laguna estan separats per un pujol turó on se situen les cases del poble. Per tant, els carrers són molt costeruts i les cames s'encarreguen de fer-t'ho saber. Tot just tocar la passarel.la de fusta, tres o quatre nens i nenes se t'apropen per acompanyar-te a diversos hostals, i com que el San Francisco, que algú m'havia recomanat, queda justament a l'altra banda de la vila, em deixo portar a un de més proper. La noia que m'atén em mostra l'habitació i tot seguit... oh virtut de les virtuts, lectora de pensaments aliens! Em pregunta, molt amablement, si desitjo adquirir mota, altrament dita marihuana, grass o maria pels amics. El servei d'habitació inclou la possibilitat de comprar herbes medicinals. Fabulós, tu; això, ni a Amsterdam, vaja... Quin seria un dels aspectes a destacar de San Pedro...? Efectivament, la quantitat d'escoles que malensenyen espanyol, qüestió que amenaça de convertir-se en una obsessió personal. Aviat en els meus malsons apareixeré corrent acollonit davant una gernació de pseudoprofessors de llengua enfurismats i armats amb matxets! Quin altre aspecte es pot destacar en segon lloc...? Les trenta-mil esglésies evangelistes que intenten seduir, des de les seves sumptuoses construccions, els vilatans, que al seu torn les omplen en cada servei religiós i hi deixen les veus cantant i cantant i cantant. Camino entre els camps de blat de moro a tocar del llac, contemplant dones i quitxalla, les unes rentant roba sobre les pedres i els altres banyant-se i jugant. Les vistes des d'aquest indret són perfectes. Després pujo muntanya amunt fins a un mirador que permet visualitzar tot el poble, i continuo ascendint fins al camp de futbol municipal on, en aquell moment, es juga un partit. Minuts més tard l'àrbitre xiula el final i els jugadors (algun guiri entre ells) enfilen cap als vestidors. També des de les alçades hom pot veure els estels artesanals que omplen el cel amb formes ben diferents i que els xavals s'encarreguen hàbilment de fer volar. N'hi ha molts, d'estels, i un xaval m'explica que avui és el dia d'aquest objecte volador. Però tot el temps que vaig romandre a San Pedro, els estels no van parar de jugar amb l'aire. El 15 de setembre es commemora l'aniversari de la independència de Guatemala (1821), i ja la nit abans s'obren els actes de celebració amb una passejada de torxes pels carrers. L'endemà, la història va de desfilades d'escolars dels diferents centres educatius, ells del pal militar (passes, crits "ar" i coses d'aquestes) i elles de majorettes, tots plegats molt macos i pulcres, enclenxinats i d'uniforme. Músiques, parlaments i la party s'acaba. Quatre dies abans nosaltres celebràvem la diada de la no-independència (fins quan?) i els Estats Units recollien els fruits amargs del que havien llaurat durant dècades i dècades de mort, prepotència, imposició i aniquilació de pobles, segons ells, "gamberros". Com sol passar, la població civil paga els plats trencats, tant als EUA ara, com, abans, al Vietnam, Grenada, Panamà, l'Iraq, el Sudan, Sèrbia... Els darrers dies faig visites de cortesia a Panahachel i Santiago Atitlán, les dues localitats del llac més visitades. La primera, com encertadament la descrivia un català que vaig conèixer a Todos Santos, és com un Lloret de Mar a la guatemalenca, estructurada socialment i econòmicament al voltant del turisme, amb el seu carrer mercat d'artesanies, els pubs i discoteques i poca cosa més, si n'exceptuem la magnífica església que s'amaga a la part alta del poble. Santiago Atitlán potser no és tan exagerada, però també té el carrer mercat. Però, si més no, els habitants conserven els vestits i els costums dels ancestres. I l'església és també imponent (del segle XV), presidint una gran plaça porticada, tot d'un blanc enlluernador. I res més, fins aviat. Salut a tots i a totes.
21 de setembre del 2001
|
La Cara Maia Com que per pujar al volcà San Pedro (que s'alça rere el poble homònim) necessites contractar, com qui diu, un exèrcit de seguretat privada per preservar-te de possibles assalts i assegurar-te una tornada amb totes les garanties (cosa que a mi em sembla una mica exagerada, i suposo que només es tracta de treure el màxim profit econòmic dels estragers) amb dos alemanys decidim fer una travessa fins a l'anomenada Cara Maia, unes formacions muntanyoses rocalloses (posant-hi una mica d'imaginació, semblen efectivament marcar els trets pronunciats d'un rostre indígena) i que s'eleva just davant de la vila. Tot i que és un lloc, diuen, més segur, ens acompanyarà un guia per si de cas. Ens llevem a les 4 de la matinada per poder arribar al cim quan el sol comenci la sortida, cap a les 6. Ens trobem amb l'home que ens hi portarà, i que va armat amb un llarg matxet que li penja del cinturó. Pugem al bus (el paio ens havia dit que seria un taxi) mig endormiscats a les 5, i mentre recorrem la carretera i deixem enrere San Pedro, San Juan i San Pablo, les primeres llums sorgeixen a l'esquena de la serralada anunciant el lent eixir del sol. L'autobús puja i puja, gairebé fins al punt més elevat de la Cara Maia (amb la qual cosa, penso, la gran caminada serà de pa sucat amb oli). S'atura al costat d'unes milpes i en baixem tots quatre disposats a alleugerir el pas i contemplar plenament la sortida de l'esfera cremant. Ens endinsem en la vegetació seguint un diminut camí de terra, que va ascendint cada vegada de manera més pronunciada en direcció al cim. I, així, durant una mitja hora, però ja des de petites clarianes ens és possible divisar l'espectacle que s'ofereix als nostres ulls, amb la gran bola de foc mostrant tímidament els primers raigs que es reflecteixen a les aigües absolutament quietes del llac, mentre els perfils dels volcans, en un alineament perfecte, es van dibuixant a l'horitzó. La marxa continua entre esbufecs i respiració entretallada, i en pocs minuts ja som dalt de tot, envoltats pel Pacífic darrere nostre (en la llunyania i distingible només en dies clars) i la serralada volcànica amb el llac davant nostre. Fotogràficament imprescindible. Fumo una cigarreta i penso en l'alpinista basc que en arribar al cim de l'Everest es va fumar un Ducados, i m'hi agermano... malgrat els 7.000 metres d'alçada que ens separen. Però és que tinc la sensació física d'haver recorregut 8 quilòmetres en vertical, tu. El tema de la tornada ja no pinta tan descansat com l'anada. Ja no hi ha autobús ni carretera i la qüestió és baixar tota la muntanya: no volíem caminar? Doncs caminem. I amb les notes de la vella xiruca rondant-me pel cap comencem l'etern descens entre l'espès bosc, els camps de blat de moro i, ja més avall, els camps de cafè quasi arribant al campament base. Ens creuem amb diversos camperols i amb un tipus que vivia a San Pedro fins que es va enamorar i casar amb una noia de Santa Clara (població situada a l'altre cantó de la Cara Maia) i que ha de fer aquest mateix trajecte cada vegada que va a treballar al poble, segons ens explica el guia. I és que, en segons quins casos, l'amor no coneix distàncies, oi? El darrer tram el fem amb tècniques de snowboard, ja que és un terreny rocós farcit d'una espècie de grava que t'obliga a baixar fent saltironets primer d'un costat i després de l'altre, com en una pista nevada. Força divertit. Contemplem, finalment, el nas del rostre maia ben amunt, ja des de la carretera i a punt per tornar cap a San Pedro. A les nou del matí ja tornem a ser a les habitacions, disposats a dormir. L'endemà els cruiximents a les cames ens recordaran l'excursioneta. Però, xiquet, l'aventura és l'aventura, que deia aquell. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |