 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Els homes i els nens vesteixen, gairebé sense excepció, pantalons de tela vermella amb ratlles blanques i jaqueta camisa de colors blancs, vermells i lila amb un prominent coll de roba més gruixuda, així com uns barrets durs en forma de petita esfera. Les dones i les nenes també es cobreixen amb indumentàries semblants, faldilles (cortes, en diuen aquí) coloristes i bruses brodades. Aquestes són les vestimentes característiques d'aquest poble de parla mam, descendents directes de la civilització maia, i aquestes són les primeres imatges que saluden el viatger. L'autobús s'atura davant una de les esglésies (aquí es professen tres o quatre religions, des del catolicisme i l'evangelisme fins a la mormona i la baptista), enmig del fangar, i de seguida nens i nenes se t'apropen per oferir-te el millor allotjament, mentre tu procures que la motxilla no s'empastifi amb els marronosos tolls. El més espavilat i simpàtic dels xavals, W., m'acompanya fins a l'hotel-hostal que té vistes sobre les muntanyes de la serralada dels Cuchumatanes. Allà baix, a quasi 2.500 metres d'alçada i entre cims de 3.500 metres, reposa Todos Santos Cuchumatán, festa major per Tots Sants (podia ser d'altra manera?), vila de poc més de 2.000 habitants i lloc perfecte per renovar les formes personals del vestir. Tothom et saluda amablement, les escoles d'espanyol portades per holandesos o canadencs proliferen pertot arreu (és el negoci, malgrat les suposades bones intencions integradores amb l'entorn que mostren en els cartells promocionals, la broma costa de 100 a 140 dòlars setmanals), el ritme és reposat i tranquil i els ocells i les gallines hi posen el rerefons musical. Costa d'imaginar que en aquest carrer principal on em trobo ara hi linxessin, fa cosa d'un any, a un japonès i al guia turístic guatemalenc (a més d'intentar-ho amb l'autocar ple de turistes) en prendre'ls per lladres d'infants. La versió que m'explica algú del poble narra com el del sol naixent estava fotografiant la quitxalla quan un nen va caure accidentalment a terra, el tipus el va agafar entre els braços per ajudar-lo i la mare es va posar a xisclar que li estaven birlant el fill, van aparèixer uns 50 vilatans i els van matar a cops. Cal dir que els mitjans de comunicació de Guatemala feia mesos que parlaven dels robatoris de menors i que s'havia creat una certa psicosi nacional. És la pàgina negra de Todos Santos. R., fill gran dels propietaris de l'hotel i, als 14 anys, expert en política general del país, em guia en una caminada muntanya amunt. Passem unes petites restes del que semblen antics temples maies i seguim els caminets que discorren entre la milpa, amb les cabanes d'adob i planxa metàl.lica per ací i per allà. Després comença la, diguem-ne, veritable ascensió, fins a un diminut riuet i unes petites planúries d'herba verda perfectes per tombar-s'hi i descansar. Una hora més tard jo ja en tinc prou (en el fons, sóc un urbanita irredempt), i unes veus que sentim uns quants metres enllà i que R. identifica com les dels amos de les terres, em serveixen d'excusa per proposar el camí de tornada i d'evitar-nos maldecaps. Dit i fet, ja tornem a ser al poble. I una tarda, el fet "curiós": tornava capficat amb les meves cabòries quan algú em crida des de darrere d'una porta, m'hi apropo encara distret i una veu em demana una cigarreta. La hi dono i me'n demana una altra per al seu amic, que ara puc distingir en un racó. I és alehores quan començo a veure clares les coses. De sobte, tot el que tinc davant va adquirint una lògica, i el que em semblava una simple porta resulta ser la imponent entrada de la presó del poble, amb cinc barrots de ferro a través dels quals he estat mirant tota l'estona. I alhora que tot agafa sentit, em sorprenc preguntant què fan allà dins: "...y pues, es que tomamos [bebimos] demasiado... he, he, he". Quant de temps s'hi passaran: "...pues no sabemos". I altres estupideses pròpies de mi. I contemplo l'interior de la cel.la, tota de pedra, sense lavabo (en una cantonada s'intueixen rierols de pixats) i amb una rasca nocturna, penso, considerable. Doncs s'hi van estar dos dies i dues nits; de tant en tant passava per davant i els veia conversant amb les respectives dones i fills, que els portaven quelcom de menjar. Un tomb pel cementiri colorista, on les tombes tenen sostre per quan plou, em permet dues coses: la primera, descobrir que els cognoms majoritaris al poble són Mendoza, Carrillo i Ramírez (després, en parar més atenció, m'adonaré que són els que tenen una gran quantitat de tendes d'abarrotes, cantines i cases d'artesanies) i, la segona, observar que la mortalitat infantil és extremadament alta, com mostren els molts nínxols petits que omplen l'espai, d'altra banda força caòtic. No és estrany trepitjar sovint l'etern repòs d'algú que va ser i ja no és... bé, sí, és terra trepitjada constantment. Encantatètric. Una nit ens decidim a probar el chuj, una espècie de sauna maia semblant al temazcal mexicà. En una reduïda caseta feta amb blocs de ciment (pels voltants del poble n'hi ha de construïts només amb adob) i sostre a dues aigües, dins la qual hi ha les brases que esclalfen l'aigua que està situada al damunt i envoltada de pedres de riu; i, doncs, el tema és anar vessant el líquid sobre els rocs que, en contacte, desprenen vapor. És excel.lent i renovador; ho aconsello de provar. I passem la resta de dies repetint itineraris i bevent ponchos de rom i pinya i fent el mandra. I no puc evitar la temptació de comprar-me la jaqueta camisa que tothom vesteix. Ja ho sabeu, si veieu algú per Barcelona amb aquesta llampant indumentària, una de tres: o ha estat a Todos Santos, o sóc jo, o ambdues coses alhora. Salut a tots i a totes.
1 de setembre del 2001
|
En autobús pels Cuchumatanes Sóc a la terminal d'autobusos de Huehuetenango (Huehue per als amics) damunt un bus Blue Bird de segona mà que durant les dècades dels 60, 70, 80 i 90 del segle passat i encara avui transporta escolars que malsomien amb Freddy Krueger. Els colors aquí, però, han variat, i del groc uniforme hem passat a una gamma cridanera de tons barrejats els uns amb els altres, i que inclouen les lletres d'ortografia llampant que indiquen les destinacions. De moment, quan encara no hem arrencat, els seients se suposa que permeten seure-hi dues persones, idea errònia, per què al cap hi ha fins a quatre culs i la sensació d'enllaunament és intensa. L'autobús comença la marxa i recorre el terra fangós fins a sortir de l'estació, s'endinsa pels carrers de la ciutat i enfila una de les muntanyes que s'alcen al voltant. El primer tram del trajecte és una ascensió quasi vertical per revolts paella, a un ritme lentíssim, però que va oferint unes panoràmiques impagables sobre la vall i les serralades. Fa sol i calor, les finestretes estan obertes i l'aire refresca la llauna de sardines. A banda i banda de la carretera passem petites comunitats de cases, cabanes més aïllades i algunes construccions més adinerades en punts amb privilegiades vistes. Una estona després fem el cim, ja dins de la reserva natural dels Cuchumatanes, i durant força quilòmetres rodem per una planúria amb formacions rocoses disperses i prats verds on pasturen vaques, cavalls i ovelles. Em recorda molt a la Connemara irlandesa, i G., angloirlandès, també ho compara amb Escòcia. Un plugim cau ininterrompudament, l'aire és fred i les finestretes s'han tancat. Em quedo senzillament hipnotitzat pel paisatge. Alguns sots a l'asfalt semblen indicar el que ens espera més endavant. I és que el darrer tram del viatge, el descens fins a Todos Santos Cuchumatán, el fem per una cosa malanomenada carretera, ni tan sols camí de cabres. És una traçada de terra mullada, amb petits rierols sorgits espontàniament aprofitant els solcs que hi ha dibuixats, pedres pertot arreu, parts esllavissades i el trasto aquest fotent uns bots terribles, el meu seient desencaixat obligant-me a mantenir precaris equilibris amb les natges i la sensació que el meu cervell es mou i topa contra les parets del crani: boom, pam, toc, em sembla escoltar per allà dins. Un infern, però la gent riu i parla normalment, pels diminuts altaveus de la ràdio (que penja, lligada amb fils, sobre el cap del conductor), sona "Dancing Queen" d'Abba, i aleshores m'imagino dempeus sobre el sostre portant llargues robes al vent en reminiscents imatges del film "Priscilla, reina del desert". Però aquí no hi ha desert, ara l'entorn em remet a la collada de Toses i a les terres d'Euskadi. Una eternitat de salts, cops, fred i pedres més tard hem arribat a la destinació, amb un aiguat considerable, mal de cap, estómac remogut, cervell descol.locat i creient haver descobert, finalment, el pitjor camí (per dir-ho suaument) d'aquest viatge. Després d'uns quants dies, comença el periple de tornada, que potser per ser ja conegut, es fa més agradable i suau. Connecto el Walkman i Ceséria Evora canta Roma Criola (Café Atlántico); un piano, violins i el que sembla un trombó introduint, i aleshores la veu malencònica i trista; observo cases d'adob a 4.000 metres d'alçada, la pluja i la grisor intenten apagar el verd dels prats i un nen vestit amb robes esquinçades i descalç saluda des de la porta i somriu. Pianos, violins i veus, arquitectures, cosmopolitisme, i passa un ancià carregant llenya a l'esquena i subjectant-la amb una corda al front; la grisor. Un gos tombat sobre el fang, esperant res; és vell i està famèl.lic i simplement està acabant. La música encaixa amb el paisatge, tot i parlar de paisatges diferents; una nena amb un doll al cap ens contempla indiferent. Agafo una mà i l'estrenyo amb força: gotes de pluja llisquen sobre el vidre. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |