 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Sortim de Santiago de Cuba cap a Baracoa amb autocar, en un trajecte d'unes cinc hores dominat per magnífics paisatges del massís de Segua-Baracoa. Però nosaltres, cansats, ens dediquem a domir tot el viatge i deixem les imatges bucòliques per al camí de tornada. La població de Baracoa ("presència del mar", en llengua indígena) s'estén allargassada seguint el malecón, i de seguida s'hi divisen les platges i les palmeres i els boscos de la serra que envolten la vila, i que la converteixen en una destinació de gran atractiu turístic (n'hi ha per a tant?). Ja a l'habitació amb vistes al mar, passem unes primeres jornades de descans i repòs absolut, si més no per la part meva (els altres dediquen el temps a la passió pels caragols de mar), amb petites escapades nocturnes a la Casa de la Trova (quina decepció!) i a alguna de les terrasses de la cèntrica plaça Maceo, terrasses improvisades al bell mig del carrer, amb tres taules, quatre cadires de plàstic i uns bàrmans perfectament uniformats preparant mojitos sota la llum de la lluna plena (bé, hi falta un quartet creixent, però demà serà plena i també estarem asseguts al mateix lloc). Una tarda, estirat al llit en una inevitable migdiada després de no fer res durant tot el matí, una dolça melodia interpretada a dos violins entra per les finestres obertes de bat a bat i flota suaument per l'habitació, penetra discretament per les orelles i, finalment, aconsegueix despertar-me. Encuriosit, m'obliga a buscar la procedència de tant superba música. Així, surto al terrat i guaito al voltant cercant l'aparell que emetia les notes, però... oh sorpresa! no és cap giny modern, sinó dos violinistes al terrat... de la casa del costat, professor i alumne assajant la partitura, asseguts en cadires sota el cel blau i davant els blaus de l'oceà Atlàntic. Che cooosa! M'acomodo a terra i em passo la tarda escoltant el concert per a dos violins sense orquestra. En acabar, estic temptat d'arrencar a aplaudir, però la meva característica timidesa i el fet d'haver estat allà una mica d'incògnit m'ho impedeixen. Però des d'aquí llanço el meu bravo tardà. El penúltim dia ens decidim a fer una mica d'exercici físic i, com passa amb aquestes coses, el 'mica' es converteix en 'excés': lloguem dues bicicletes de fabricació xinesa (és a dir, bicicletes en estat pur) i marxem cap a la platja de Maguana, a 22 quilòmetres de Baracoa. Segons ens diuen, és una petita joia paradisíaca. Acabats d'esmorzar, muntem en aquells trastos fent apostes sobre qui abandonarà abans en l'etapa reina del tour dels-que-no-fan-res-i-un-dia decideixen-fer-ho-tot. Però no, no, el camí resulta ser una passejada tranquil.la, amb carretera plana i sense que a cap de nosaltres una pájara ens deixi fora de combat. I gaudim del paisatge de terra endins, poblat de petites comunitats agrícoles, passant rius, camps de canya de sucre i, en el darrer tram, petites platges i la costa rocallosa amb els novament blaus de l'oceà picant-hi. Només hi ha el sol cremador de mig matí com a vertader suplici físic. A cop de pedal passem aixímateix per la fàbrica de xocolata (un dels tipismes gastronòmics de la zona), inaugurada cap als anys 60 del segle passat (que estrany que sona això del segle passat, oi?) per l'immortal Ernesto Che Guevara, com recorda un cartell a l'entrada de l'edifici. És a dir, que trepitjo els mateixos camins per on va passar l'encarnació vivent de l'home revolucionari (quin llenguatge, mare meva; para, para, estimat, que se te'n va la flapa...). I Maguana, la platja, bé, doncs, tal vegada, no està malament... però me l'imaginava diferent i em decep una mica (bastant). Això sí, els blaus de l'oceà (gamma de blaus Pantone, diria jo)... I després de les hores pertinents fregint-nos sota el sol, comença el camí de tornada, 22 quilòmetres més en bicixinesa, amb les cames més pesants. Però acabem l'etapa sense entrebancs i creuant la línia d'arribada amb la sensació d'haver complert perfectament la porció d'exercici del mes d'agost. Genial! I ens dirigim ja cap a Cumanayagua, més o menys al centre del país, a tocar de la serra d'Escambray (pas també d'homes i dones revolucionaris), en un viatge que s'allargarà durant 24 hores, primer en tren frigorífic (bé, en diuen aire condicionat) de Santiago de Cuba a Santa Clara (vegeu El petit reportatge), d'aquí a Cienfuegos amb autocar-guagua i de Cienfuegos a Cumanayagua amb cotxe particular (que no vol dir gratuït). I, en aquest petit poble, serem acollits a casa de F., de la seva mare M., dels seus germans i del seu fill D.; i F. Resultarà ser una magnífica persona, prototipus del cubà hospitalari, humà i gens interessat en altra cosa que no sigui fer amistats, que amb tant d'anhel he estat buscant en el meu petit recorregut per l'illa, i que també vaig poder trobar a Santiago de Cuba (Diurbys, recordeu?). Actor i membre de la companyia Teatro de los Elementos, ens va decobrir els petits racons de natura que s'amaguen a Escambray. Primer els terrenys on estan edificant la comunitat on volen viure els membres de la companyia, una zona de camps i arbres amb cabanes disperses, animals de granja, un impressionant amfiteatre (amb un fossar per on passa l'aigua d'un rierol) i escenari al davant envoltat de palmeres i vegetació. Com un oasi, teatral en aquest cas. I més enllà, una petita bassa d'aigua per remullar-s'hi i improvisar, com va ser el cas, amb altres actors, una petita peça teatral amb un Rey-Toro, una Lagartija, una Rana-Toro i un Dinosaurio Raquítico com a personatges principals, tots actuant dins l'aigua tèrbola, i nosaltres com a espectadors, asseguts a la roca, rient, fruint i aplaudint sonorament la interpretació de tots ells i elles: increïble! La següent visita és a la presa d'Hanabanilla, un espai negat per les aigües (amb poble submergit inclòs) d'una gran bellesa, amb muntanyes boscoses d'un verd intens i una extensió líquida que es perd i que forma grans llacs amb petits illots al centre on es poden veure les cabanes dels pocs habitants que hi viuen. I bé, una estança a Cumanayagua perfecta, un lloc per tornar-hi amb més temps i gaudir-lo amb aquestes bones companyies. Aquest és el darrer lliurament de Viatjant per Cuba, i com a conclusió he de dir que no és un país per a rodamons com jo, perquè el turisme és la indústria que en aquests moments reporta més ingressos a l'Estat i, per tant, els calés et volen de les mans. Aquí no hi ha distinció entre el turista clàssic i el viatger que va a endinsar-se en el coneixement d'un país i d'una gent, tots som el mateix. Però, a banda d'aquesta puntualització, l'escapada a Cuba ha valgut la pena i n'he gaudit considerablement. Salut a tots i a totes.
2 d'agost del 2001
|
El museu memorial del Che a Santa Clara El trajecte cap a Cumanayagua ens obliga a parar a Santa Clara, ciutat vinculada a Ernesto Guevara, Che, qui la va prendre als soldats de Fulgencio Batista entre el 25 i el 31 de desembre del 1958 en el camí victoriós cap a l'Havana, on entraria el primer de gener del 1959. I com no podia ser d'una altra manera, aquí hi ha el museu i el memorial on en reposen les restes i una sèrie de monuments i monòlits a la plaça que du el seu nom. Ernesto Guevara, anomenat Che pels companys perquè contínuament utilitzava aquesta expressió típicament argentina, va néixer a Rosario el 1928, però ben aviat es va traslladar amb la familia a Buenos Aires. Allà es va graduar en Medicina i va començar un viatge per l'Amèrica Llatina i l'Amèrica Central amb moto, en què va descobrir la pobresa i la fam que afectaven el continent i que marcarien per sempre el seu pensament polític i humà. Després d'intentar participar en l'aixecament contra el govern de Guatemala, i quan les tropes nord-americanes eren a punt d'entrar al país, va fugir cap a Mèxic i al DF va entrar en contacte amb Fidel Castro, el qual està preparant la tornada a Cuba; s'uneix al grup, s'entrenen en la guerra de guerrilles a la Villa Rosa i marxen tots junts a bord del iot Granma. S'instal.len a la Sierra Maestra, base d'operacions dels revolucionaris, i des d'allà el Che, juntament amb l'inseparable amic Camilo Cienfuegos ("el senyor de la vanguardia", en paraules del mateix Ernesto) començarà l'ofensiva per conquerir la resta del país. A Santa Clara, Guevara i 18 guerrilers més aconsegueixen, el 24 de dsembre del 1958, assaltar un tren blindat carregat d'armes defensat per 400 soldats, que Batista havia enviat per reforçar l'exèrcit. Aquí començaria a néixer el mite del Che. Triomfada la revolució, desenvoluparà diversos càrrecs en el nou govern, des de president del Banc Nacional fins a ministre d'Indústria (on propugnarà la motivació ideològica en el treball per sobre de la motivació materialista). Però veient més fonts d'injustícia en altres parts del món, el Che decideix continuar la lluita i exportar l'èxit de la revolució a altres països; d'incògnit (després d'una transformació física realment perfecta), se'n va a l'Àfrica per secundar els diversos focus insurgents; és l'any 1965, i per acomiadar-se de Cuba escriu una carta a Fidel on renuncia a la nacionalitat cubana i a tots els càrrecs al govern. Agraeix a Fidel el suport i li promet fidelitat als principis de la revolució cubana. Al final del 1966 va a parar a Bolívia, decidit "a convertir els Andes en una nova Sierra Maestra". Però l'escàs suport que hi troba provoca finalment que sigui capturat pels soldats bolivians, els quals, seguint ordres directes de la CIA, l'executen el 9 d'octubre del 1967. En l'única foto del cadàver del Che, apareix amb els ulls oberts i mirant enfront, talment com si estigués a punt d'aixecar-se. Bé, doncs, el museu fa un recorregut per la vida i obra de Guevara, i mostra diversos objectes que li van pertànyer, com també parts dels diaris, fotografies (inclosa la més famosa, feta per A. Korda en el funeral pels morts en l'atemptat contra el vaixel francès La Coubre, el 1966), mapes de batalles i la carta manuscrita de comiat a Fidel i al poble de Cuba. I en el memorial, rere les làpides amb les cares i els noms esculpits d'altres combatents morts, hi ha les restes del Che, trobades a Bolívia el 1997 i transportades aquí enmig del recolzament popular; una petita estrella blanca de cinc puntes es reflecteix sobre la pedra, i una flama crema eterna al costat recordant que aquests ideals i aquesta lluita no s'apagaran mai. "Hasta la victoria siempre". Ja he acabat amb els mites, us en dono la paraula. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Cuba, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Cuba. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |