 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
De seguida que un comença a passejar per aquesta ciutat i els seus carrers i carrerons, copsa la gran diferència que hi ha respecte a l'Havana, no ja sols per la quantitat d'habitants (400.000 i 2.500.000, respectivament), sinó perquè, tal vegada, un s'hi pot sentir menys "estranger" i integrar-se mínimament entre la gent, persones que, d'altra banda, no van a la teva caça contínuament. I si uns pocs hi van, ho fan d'una manera subtil i graciosa. També s'hi respira tranquil.litat i la vida discorre a un ritme més reposat, sense neguits ni presses, vivint i deixant viure. Dediquem la part solar del dia a recórrer el centre de la vila, passant per la plaça de Marte, descendint pel carrer Aguilera fins al parc de Céspedes i arribant al port, per endinsar-nos aleshores al barri de Tívoli o quartier francès, barreja d'espanyols, jamaicans, porto-ricencs, àrabs i francesos, aquests últims fugits d'Haití (segle XIX o XX?) per acabar confinats en aquesta part de Santiago. Queda ben poca cosa de l'antiga vida i glòria del barri, autoproclamat instigador del famós carnaval que durant vuit dies de juliol (com sempre, hi hem arribat tard) omple de balls i música les nits santiagueres. A la vesprada tornem al centre per descobrir el carrer (en el qual acabarem passant les hores nocturnes successives) d'Heredia (José María, poeta cubà del segle XIX), on la música substitueix l'aire i es cola per tots els racons, fluint per portes i finestres i entre les fustes de les cases. Aquí hi ha la Casa de la Trova (d'on va sortir Compay Segundo), però també hi ha la Casa del Estudiante (imprescindible per als amants de la percussió afrocubana) i la petita i llargaruda Librería La Escalera, en la qual els llibres de vell són l'excusa i, la música, interpretada per un trio d'èxits passats, la raó de ser. En aquest punt vam gaudir dels primers sons, amb els tres homes asseguts l'un darrere l'altre en una escala de pedra, enganxats a les guitarres i permetent-nos guaitar, en les mirades, el pas d'una vida sencera entregada a la passió per les notes i les claus, alhora que les parets, immutables, lluïen en fotos, postals, pòsters, dedicatòries i literatura, la història d'aquest indret màgic. Així mateix, en aquest carrer hi ha el petit bar restaurant on farem cap quasi cada nit (i algun migdia), per degustar el menú (únic) a base de pollastre fregit, arròs i amanida de tomàquet i cogombre, combinat amb deliciosos mojitos i, com no podia ser d'altra manera, la companyia musical d'un quartet caribenc. Aquí se'ns presentarà Manuel, el cubà boxador, un tipus relativament jove, alt i corpulent, dedicat, d'una banda, a l'art dels punys i, de l'altra, a l'art de la pintura i la caricatura, inventor del terme biotipismo (il.lustrat amb l'exemple a la cafeteria La Isabelica, renovada totalment no fa gaire, però que continua servint el mateix cafè excel.lent de sempre), i obsessionat en l'aplicació de la psicologia en tots els aspectes de la vida, sobretot els referits a les dones. I centrem-nos unes línies, doncs, en la Casa de la Trova, lloc de reunió de trobadors des del segle XIX. És indiscutiblement un local dedicat, estructurat i enfocat al turisme, i és inevitable trobar-hi legions de guiris decidits a fer el ridícul intentant ballant qualsevol de les variants del son cubà (tot i que, alguns/es, cal dir-ho, ho fan prou bé) en el pati interior on es desenvolupen una part de les actuacions. Però, independentment del fet turístic, s'hi pot gaudir escoltant Los Jubilados, el conjunt d'ancians que hi actua, i assaborint mojito rere mojito. Finalment, a un, que en això de les músiques caribenques és més aviat fred (tirant a glaçat, diria jo), se li introduïa el ritme en el cos (evidentment, no prou per marcar-me unes passes de ball). Bé, doncs, aquí hi ha els paios, feliços i contents com adolescents, tocant la trompeta, la guitarra, les tumbadores, el güiro, les maraques, els bongos i la imprescindible clave (pa-pa-pa pa-pa), i els vells eterns, tocats amb les pachangas (barrets), que van augmentant el ritme, i per un instant sembla que no podran aguantar però, tossuts, allarguen i allarguen la melodia, i allà els tens quasi saltant, deixant-se la veu (no utilitzen micros), iaios de més de 70 anys a punt d'extasiar un grup d'estrangers, i rom amunt i avall. I jo, assegut en un racó, que no m'ho puc creure: i és que la música els allarga la vida, segur. Però enmig del sarau també hi ha temps, a la Casa, per a les coneixences i els intercanvis d'imaginaris particulars, i Diurbys, mans i dits de pianista que mai no podrà ser, poeta-escriptora o escriptora-poeta i, sobretot, persona, s'encarrega de donar-me algunes lliçons de sensibilitat i tendresa intel.lectual, i em proveeix d'una nova visió de la realitat cubana, molt més vinculada a l'esperit humà i cultural que no a l'esperit materialista imperant entre el jovent. Durant una estona m'endinso en un món de filosofies, pensaments, idees i paraules, i la música es va allunyant discretament i roman en el món real, mentre jo viatjo pels camins de la fantasia, agafat al fil prim i delicat de la saviesa. Alguna matinada acabaré a la terrassa de Las Américas, bar restaurant obert les 24 hores, i aquí podré observar l'altra cara de les nits de Santiago, envoltat d'italians panxuts alimentats de la pasta amb pommodoro de la mamma, plens de cadenes i polseres d'or massís, amb pintes reals de mafiosos, i nenes adolescents omplint les taules, disposades a tot per aconseguir uns grapat de dòlars que aquests no s'estan de mostrar a la mínima ocasió. Talment com si estigués immmers en una mala pel.lícula de mafiosos italians en algun restaurant del Little Italy novaiorquès. I un vespre, baixant pel carrer José A. Saco des de la plaça de Marte, veuré un gos mort, acabat d'atropellar davant de casa seva, i l'home-cuidador del ca amb la mà a la barbeta, trist però sense fer escàndols, mirant-se l'animal-amic dret sense moure's, i el cotxe matador aturat alguns metres enrere, amb el conductor abocat sobre el volant, també trist i pensarós. L'home-cuidador apartarà el gos amb el peu i jo marxaré colpit. I és que hi ha tot tipus de paisatges al món. Salut a tots i a totes.
27 de juliol del 2001
|
De L'Havana a Santiago de Cuba en tren (i 2) La primera aturada oficial és a Matanzas. La penya baixa i puja constantment, pels passadissos desfilen joves carregats amb paracaigudes i cascos (després sabrem que aquesta població és un important centre de paracaigudisme) i altres joves que semblen estar fent el servei militar. Sortint via enllà podem observar el mar a l'esquerra, i després altra vegada panoràmiques monotemàtiques intercalades amb imatges de petits pobles de cases de fusta amb reminiscències del Far West americà. I aleshores decideixo submergir-me en la música del Walkman, i el "Welcome to the cruel world" de Ben Harper esdevé la melodia perfecta per a aquestes visions, mentre el dia inicia la nit particular i la lluna comença el torn de vigilància. Santa Clara és la propera estació, vila vinculada ineludiblement al Che i on aquest va començar a forjar la llegenda. Una estona després d'abandonar l'estació, alguna cosa torna a cremar per allà sota, nova aturada enmig del no-res i nova inspecció dels baixos. Problema solucionat i continua el trajecte. Se m'acut anar a donar un cop d'ull al lavabo, que resulta ser un cubicle gris metàl.lic amb un ull de bou a manera de finestra, sense aigua, i amb el terra convertit en un toll de pixats a causa, sobretot, de la manca absoluta d'il.luminació (com a la resta del tren). Una certa claustrofòbia m'envaeix, i m'interrogo sobre la possibilitat d'aguantar les necessitats fisiològiques fins a arribar a Santiago de Cuba. Rumiant sobre la qüestió, veig com passa un dels revisors (ferromozo) i agafa el reposabraços alliberat que, amb tanta cura, jo havia intentat resituar al principi del viatge; se'n va amb l'esmentat element sota l'aixella i amb certa cara de preocupació. Les poblacions de Ciego de Ávila i Camagüey són les darreres estacions que distingeixo abans d'entrar en el món dels somnis, ja de matinada, amb el bocadito de pasta de formatge batallant al meu estómac. En despertar amb les primeres clarors del dia, el paisatge s'ha transformat completament. Ara se succeeixen les muntanyes i la selva del parc nacional de Sierra Maestra (un altre símbol de la lluita revolucionària, des d'on Fidel Castro i els seus van dirigir l'ofensiva que acabaria derrocant Batista). S'engloba en la quarta part del país que posseeix sistema muntanyós, juntament amb les províncies de Pinar del Río (al nord de l'illa) i el centre (amb la serra d'Escambray). La boscúria que omplia un 90% de Cuba a principis del segle XIX, ha quedat reduïda a un 14% per l'avenç imperable de les plantacions de canya de sucre. El nostre vagó és ja pràcticament buit, i en poc més d'una hora la revisora ens avisarà que ja estem entrant a Santiago de Cuba, la qual ens rebrà amb una curta però intensa tempesta tropical que ajudarà a refrescar l'ambient. Hem trigat 14 hores a travessar l'illa de cap a cap, i només ens resta carregar els trastos a l'esquena i endinsar-nos a la pàtria del son cubà.
Assalt al cuartel Moncada, inici de le revolució armada |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Santiago, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de lde Santiago. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |