 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
El 25 de juliol aterro a la capital de Cuba, en un dia gris i plujós. Al taxi rebo les primeres imatges de la ciutat, els primers plafons que recorden la revolució i els qui la van forjar, les frases de Martí, Che, Fidel... I amb les gotes de la pluja picant al vidre passem la plaça de la Revolución, la universitat i ens endinsem a Centro Habana, barri arquitectònicament ruinós de façanes color pastel desgastat que recorda temps colonialistes passats i vençuts. I contemplo tots aquests automòbils nord-americans dels anys 50, relíquies també d'un temps passat i vençut. M'acomodo en aquest barri popular farcit de músiques i olors (agradables o no) i rebo dels uns i dels altres (que m'esperen o no) els primers avisos i sobreavisos, les primeres queixes i els primers intents de convèncer-me d'alguna cosa, tot just una horeta després d'haver trepitjat l'illa. I no m'agrada: prefereixo descobrir les coses tot sol, siguin bones o dolentes, i aquesta és una de les qüestions que he après viatjant els 3 mesos anteriors en solitari. Però aquí les condicions i la gent ja estaven establertes d'antuvi i no tenia opcions per escollir. Ara bé, ràpidament vaig instal.lar-me un filtre descontaminant d'impressions i opinions que no fossin les pròpies, tot i que la batalla ha estat dura i llarga. I el 26 de juliol, data important en el calendari cubà que commemora el començament, l'any 1953, de la lluita armada revolucionària amb l'assalt a la caserna de Moncada (Santiago de Cuba), hi ha la gran manifestació del milió dos-cents mil cubans i cubanes, menuts, joves, adults, ancians..., que aprofiten l'avinentesa per reclamar també l'alliberament de cinc cubans detinguts a Miami acusats d'espionatge i que, segons les fonts cubanes, eren allà per infiltrar-se en les files de la màfia cubana de Florida i de la Fundación Nacional Cubano Americana (que manté excel.lents relacions amb alguns membres del Partido Popular), promotora de les més diverses accions per assassinar Fidel Castro i poder posar les seves urpes en el suculent botí que suposa l'illa, i finançada, en part, pel mateix govern nord-americà. Doncs sí, un fotimer de penya (la nit anterior, de matinada i tornant cap a casa, ja n'hi havia centenars esperant el començament de la marxa, previst per a les 8 del matí) desfilant durant 4 hores pel Malecón i per davant de l'Oficina d'Interessos Nord-americans, aguantant sota un sol de justícia, cantant, ballant, descansant, aplaudint i mostrant banderes cubanes. I barrejats entre tots ells, distingeixo estelades independentistes, ikurriñes, banderes republicanes... Com a casa, vaja. Fidel obre la marxa amb altres dirigents del govern, però jo, com sempre, hi he arribat tard i m'he de quedar enrere quan ja ha acabat la manifestació. Què hi farem! Aquests dies també se celebra el carnaval de l'Havana, on carrosses i comparses recorren un passeig marítim ple de barraques i bars amb música infernal a tot volum. De nit, allò es converteix en un formiguer humà per on caminar és tasca difícil. I a les boques del clavagueram (i no sempre a les boques) hi ha quatre planxes metàl.liques a mode de modest lavabo claveguera, i rius groguencs-verdosos-marronosos discorren per les voreres desprenent vomitius efluvis. Sembla que la festa s'allarga tot el mes d'agost, però amb una sola visita ja n'he tingut ben bé prou. I l'oasi particular de la ciutat és el barri de La Habana Vieja, en procés de restauració arquitectònica (començant, és clar, per les parts turísticament més visitades), on passejar suposa una gran dosi de plaer, tranquil.litat (en hores no massives) i relaxament: la Plaza de Armas, la de la Catedral, la Vieja..., i una inevitable entrada a La Bodeguita del Medio per visionar les fotos d'actors, escriptors, músics i polítics que n'han degustat la teca (cara) i els excel.lents mojitos, com també les petjades escrites de mil i un turistes (catalans inclosos) que han volgut deixar constància del "jo he estat aquí". I continuant el recorregut cap a llocs popularitzats per visitants il.lutres, toca degustar un daiquiri al Floridita d'Ernest Hemingway. Ja ho sé, ja ho sé, però mitòmans, en major o menor grau, ho som tots. I si parlem de mitomania, cal visitar la Plaza de la Revolución (on s'han escoltat els més abrandats discursos de Fidel), amb el Teatro Nacional i la Biblioteca, i des d'on l'esfinx immensa del Che (sobre la façana del Ministerio de Interior o Minint) domina tota la plaça dura (aquestes que tan agraden a l'Ajuntament de Barcelona). L'arribada i trobada amb el meu germà em permet conèixer el barri de Vedado (on s'allotja), de construccions baixes hereves també d'altres temps, i on, a la plaça que du el seu nom, John Lennon, assegut en un banc, contempla el pas dels temps. I moltes altres coses es podrien destacar d'aquesta ciutat (segur que el company de l'edició cubana de VilaWeb ja ho fa), però jo i el meu acompanyant ja n'estem una mica cansats i decidim marxar cap al sud de l'illa, a Santiago de Cuba, a respirar nous aires i escoltar altres músiques. I dels jineteros i jineteras, no en penso dir ni un mot: no paga la pena. Salut.
25 de juliol del 2001
|
En tren de l'Havana a Santiago de Cuba (1) Fa molta calor quan ens apropem a l'Estación Central de Ferrocarril de l'Havana, arrossegant les motxilles i ànimes amb pas lent i feixuc cap a l'andana reservada als turistes-viatgers-rodamons estrangers (el dia anterior havíem intentat comprar els bitllets a la terminal principal, però només és per als nadius de l'illa, i nosaltres, malgrat una certa morenor i una manca absoluta de l'accent característic, no aconseguim fer-nos passar per autòctons, i ens toca pagar 30 dòlars, exactament trenta vegades més que el que paga pel mateix trajecte un cubà). Ens instal.lem, doncs, al petit edifici sala d'espera, i dormitem una estoneta mentre la televisió emet algun colobrot brasiler i algú discuteix amb l'encarregada de la taula-escriptori-taquilla. A dos-quarts de cinc de la tarda s'anuncia que podem pujar al vagó, i una colla de 15 o 20 guiris comencem a passar en fila índia, travessem les vies i arribem al tren que ens ha de portar a Santiago de Cuba. No és exactament un model d'última generació i, externament, fa la impressió que no aguantarà tot el viatge (idea que després es confirmarà errònia). A l'interior hi mancaria una capa de diverses coses per renovar-lo mínimament, però això sí, els seients són còmodes i amples, i un camesllargues com jo hi pot estirar plenament les extremitats, cosa que s'agraeix. M'assec al seient que suposadament em correspon i, de sobte, em trobo amb el reposabraços a la mà, desenganxat dels cargols que el lligaven a l'estructura fèrria. Molt dissimuladament el torno a deixar al mateix lloc en difícil equilibri, mentre el meu company (divina providència!) m'anuncia que els nostres seients són uns altres. Uns minuts més tard apareix un tipus, vestit amb el que sembla l'uniforme dels treballadors del ferrocarril, qui ens explica que s'encarrega del vagó de turistes, que li podem demanar qualsevol cosa, que ens pot proporcionarà allotjament a casa d'una tia seva a Santiago de Cuba (encara no hem sortit de l'Havana), i bla, bla, bla. Torna dues o tres vegades més en mitja hora escassa inisistint-nos en el tema de la casa (que nosaltres refusem amablement) i, finalment, desapareix. Ja no el tornarem a veure fins al cap d'unes quantes hores, quan recorri el tren repartint entrepans en un carro metàl.lic. Mentrestant, el vagó s'ha anat omplint de gent, dones i quitxalla (una nena plora a crits i diu que vol sortir d'aquell cavall d'acer), vells i velles, algun element uniformat, paquets i bosses amunt i avall, xafogor, totes les finestres obertes, els estrangers dispersos en les seves butaques i tothom desitjant que arrenqui la locomotora i l'aire comenci a circular per l'ambient. A poc a poc, la màquina comença un lleu desplaçament pesant, deixant enrere algunes fàbriques ruïnoses i el port amb alguns mercants antics, i a mesura que ens allunyem de la ciutat va guanyant velocitat i la temperatura es fa més suportable. La revisora (ferromoza, segons indica l'etiqueta que penja de la camisa) demana els bitllets i envia algunes persones errades als vagons que els corresponen. Gairebé 900 quilòmetres i una nit ens separen de la destinació. La nena que plorava a crits s'ha adormit als braços de l'àvia, nosaltres encenem una cigarreta (sí, sí, es pot fumar) i ens disposem a fruir dels paisatges. El servei de càtering no gratuït, format pel carretó metàl.lic abans esmentat i dues capses de cartró, ens ofereix entrepans (bocaditos, en diuen aquí) de pasta de formatge i ampolles d'aigua. Quan estic fent el primer mos a allò, observo una dona que em mira fent una ganyota (com de disgust) amb la boca, i jo, amb una altra ganyota, dono entenent que té raó, que el que m'estic empassant no és cap delicatessen, i tots dos ens somriem complaguts del diàleg sense paraules. Per la finestreta van passant les grans plantacions de canya de sucre, monocultiu que els espanyols van introduir tant a Cuba com a la resta de l'Amèrica Llatina, i que va destruir ingents masses forestals i va obligar les respectives economies a dependre únicament d'aquest cultiu que deixa la terra inservible per a qualsevol altre tipus d'agricultura. Un altre llegat dels colonitzadors. Algunes palmeres (Palma real), poques, s'eleven a la planúria en grupets de tres o quatre, formant una mena de petits oasis. Passen també alguns camps d'arròs, plataners i, de tant en quant, unes vaques ens fiten des de la pastura. En la major part del trajecte el paisatge és monotemàtic i potser en comptats punts és possible divisar a l'horitzó unes elevacions verdes i ondulades dites també muntanyetes. Unes hores després de deixar la capital, el tren s'atura enmig del no-res i una olor de plàstic cremant envaeix els vagons. Operaris i revisors es perden sota la panxa del monstre de ferro mirant de descobrir l'origen de la fumarada i d'arranjar el problema, que queda solucionat en 15 minuts i permet continuar la marxa. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De l'Havana, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de l'Havana. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |