 |
APUNTS
DES DE... SAN CRISTÓBAL DE LAS CASAS (CHIAPAS) |
El primer que sorprèn a B. quan comença a caminar per Insurgentes (en direcció al zócalo), després de deixar enrere 12 hores d'autobús, és la quantitat de turistes i viatgers que troba pertot arreu entrant o sortint d'algun dels hostals, posadas i hotels que omplen el carrer i tota la ciutat (com comprovarà més tard). Un cop a la plaça principal, descobreix que també la branca del petit comerç té una gran implantació, i se succeeixen les botigues de records, artesanies índies, fotografia, agències de viatge (que promouen excursions guiades a Palenque, Lagos de Montebello, Cañón del Sumidero...), música, llibreries, etc.. I pels carrers del voltant els joves s'impregnen de la seva cultura en alguna de les sales recreatives que, amb cartells cridaners, anuncien que allà dins esperen la PlayStation i la Nintendo 64 (la Dreamcast no trigarà a arribar-hi) i altres moderns artilugis de distracció.
B. no s'esperava, potser, una vila tan estructurada-al-voltant-del-turisme, i preveia tal vegada un lloc més tranquil, adjectiu que hom creuria esperar d'una ciutat elevada a 2.300 metres enmig de les muntanyes chiapaneques. La quantitat de bancs que hi ha semblen demostrar que en aquest punt es mouen calés, i B. es pregunta si abans del primer de gener del 1994 (quan els companys zapatistes van prendre San Cristóbal) l'economia era igualment florida o si, per contra, els habitants han sabut extreure el màxim benefici d'aquell esdeveniment, aprofitant les riuades internacionals de gent que hi vénen per pujar a les comunitats o, simplement, a contemplar el mercat d'artesanies índies (envaït pels chamulencs, de San Juan Chamula, no precisament pobres: la pobresa és mal vista en la cultura d'aquest poble) o, potser, esperant viure en directe una nova ocupació zapatista de la ciutat.
De nit, B. surt a fer un tomb, i per on passa va comptant els bars i discoteques, i observa l'última moda en els vestits, i escolta la música més moderna que peta en els altaveus d'aquests locals, i veu els grups de joves reunits a les voreres compartint la beguda en una mostra d'esperit comunitari i solidari. B. pensa que totes aquestes escenes ja les ha vist i viscut, però molt lluny d'aquí, a l'altra banda de l'oceà (a Barcelona, a Dublín, a Londres, a Bilbo, a Donostia, a Sevilla, a Granada, a Roma, a Atenes...), i s'interroga sobre si això deu formar part de la famosa globalització, en l'apartat de mantenir distret el personal perquè els pensaments no agafin dreceres apartades del camí recte i únic que es vol imposar.
La matinada mostra a B. la fesonomia de ciutat que s'esperava trobar, envaïda de silenci, els carrers empedrats i lliscosos per les restes de pluja, les cases baixes acolorides il.luminades per la minsa llum dels fanals, i els fils elèctrics que omplen les alçades com a referent d'avenç contemporani. La ciutat dormint és la imatge de 500 anys d'història.
Amb els dies, B. coneix l'altra cara d'aquesta opulència superficial en què s'ha convertit el centre de San Cristóbal, i que viu als afores, en barraques construïdes en descampats, habitades pels indis que han abandonat el camp per cercar alguna cosa millor a la ciutat pròspera i en constant creixement. Però després la realitat contradiu els somnis, i acaben malvivint de les restes, amb els fills i filles d'entre 3 i 10 anys voltant tot el dia perquè algú els compri xiclets o els escrigui el nom en un paper a canvi d'un peso. Quan B. vagi d'observador-campamentista a una comunitat indígena, s'adonarà del miratge que suposa San Cristóbal i del poc o gens que té a veure amb la realitat de fam i mancances de l'entorn, on viuen la majoria d'indis de Chiapas.
Les millors vistes de la població, B. les obté des de l'església de San Cristóbal, al cerro homònim, i des del cerro de Guadalupe, amb església consagrada a la coneguda mare de Déu. Ambdós temples s'alcen l'un davant de l'altre a l'oest i l'est respectivament, en privilegiats turons fotogràfics.
Per un dels llargs carrers que travessen l'antiga Ciudad Real, un cotxe de morts avança lentament, i rere seu familiars i amics del difunt o difunta caminen de negre i amb la tristesa reflectida als rostres. És un recorregut fúnebre fins al cementiri, i B. l'observa respectuosament des d'una cantonada, i agraeix que tots els cotxes, taxis, furgonetes i altres trastos que han quedat atrapats per la comitiva mortuòria respectin, si més no per una vegada, el silenci, i apartin les mans dels clàxons o apaguin els altaveus publicitaris dels repartidors d'Agua Pura.
Després de tres setmanes, a B. l'ha atrapat la màgia força que desprèn la ciutat; volta pel mercat indi de productes del camp (on els cordills que aguanten els tendals l'obliguen a ajupir-se una mica), es perd pels carrerons i placetes menys transitats o, simplement, resta a l'hostal, parlant amb la gent de fora i autòctona que ha conegut, i amb els quals ha compartit punts de vista i conreat bones amistats.
I B. desitja enviar-los un record: a J. i S., d'Alemanya; a P., de Nova Zelanda; a M. i J.-P., del Canadà; a W. i Al., de l'Argentina; a G., de San Cristóbal de las Casas; a I., del DF; a S. i J., dels Estats Units; a R., d'Euskal Herria; a M., P. i Pi. de Catalunya; a M. i C., de Suïssa; a M. i G., de França, i a tants altres dels quals ara no en recorda els noms. I vol llançar una salutació específica per a A., d'Alemanya, amb qui les converses sempre s'allargaven fins a la matinada, hora perfecta per sortir a contemplar la ciutat dormint, l'antiga Ciudad Real. Salut a tots i a totes.
25 de juny del 2001
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
Organización de Médicos Indígenas del Estado de Chiapas (OMIECH) - Museu de la Medicina Maia
Aquest museu és una mostra de la medicina natural que utilitzen les comunitats índies tzotzil i tzeltal (descendents dels maies), dividida en cinc especialitats diferents: I'lol o polsador, que treballa a partir del pols; K'oponej witz o orador dels Cerros, que practica l'oració; Tzac'bak o ossador, qui s'ocupa de guarir els ossos; Jue't'ome o llevadora, que ajuda en els naixements; i Ac'vomol o herborista, que cura a través de les plantes i herbes medicinals.
La primera sala està centrada en els animals i minerals utilitzats curativament en la medicina maia, amb plafons on es mostren les fotografies i textos explicatius sobre les malalties per a les quals es fan servir, així com, en el cas dels animals, les parts que són utilitzades. D'aquesta manera, hi descobrim que del colibrí s'aprofita la carn per curar el reuma; de l'abella, l'agulló per a les enrampades; del zopilote negro (una espècie d'au), els ossos per al reuma; de l'esquirol, tot l'animal per curar l'ensurt o espanto (relacionat amb l'ànima); de l'aranya negra, les dents
per a la inflamació dels testicles; la cua del tlasache (un tipus de rata), per accelerar el part; totes les parts de la gallina negra per al mal d'ull; la closca de l'armadillo per a la tos ferina, i l'orina del zorrillo per al reuma. Pel que fa als minerals, els més utilitzats són el Cha'cha'pul, per al reuma; l'obsidiana, per a l'asma, i el fang negre per a inflamacions intestinals.
La següent sala del museu, estructurada també amb plafons il.lustrats i explicatius, se centra en les herbes i plantes curatives, en la forma de preparar-les i d'administrar-les, i en les parts que se n'aprofiten. Les deu principals, usades en aquest cas, en la medicina tzotzil són el Tzemani o Tz'ebum Vomol (Commelina sp.), planta freda que serveix per guarir ferides i de la qual s'utilitzen les fulles, les flors i la tija; Potzem Nichim (Tagetes erecta L.), calenta, i que alleugereix la tos amb l'ús de les fulles, les flors i la tija; Pajal Vomol (Oxalis corniculata L.), freda, les fulles i la tija de la qual ajuden a combatre la febre; Joy (Tigrida pavonia L.F. Ker.), freda, que cura els grans i abscessos mitjançant l'arrel; Campana Nichim (Brugmasia candida Pers.), freda, que amb l'ús de les fulles cura cops i fractures dels ossos (és verinosa i només s'aplica en forma de cataplasma); Lotom Ch'ich' (Mimosa albida H.& B. ex. Willd.), freda, amb l'arrel de la qual es guareixen afeccions de la orina; Oxioket o Yashal Nich (Ageratum corymbosum Zocco), freda, que cura la tos i la febre associada usant la flor, la tija i les fulles; Victal Pom Tz'unum (Salvia cinnabarina Mart. i Gal.), freda, que cura diarrea, vòmits i febre amb l'ús de la tija, les flors i les fulles; Canal Nich (Asclepias curassavica L.), freda, que cura l'atordiment aprofitant la llet de la tija; i, finalment, el Ch'ich Jol Ak' (Hibiscus bifurcatus Cav.), planta freda utilitzada per guarir la tos ferina aprofitant la flor.
Es passa després a un espai que representa, en forma de decorat a mida real, una habitació o cabana on es desenvolupa un part, amb les figures humanes també a escala real. A l'hora de parir, hi són presents la llevadora, el marit i la dona. Aquesta darrera es col.loca de genolls davant de l'home agafant-lo pel coll, mentre ell, assegut en una cadira, l'agafa pels braços i el tòrax. La llevadora, darrere la mare, li pressiona suaument el ventre i es prepara per rebre el nounat. Si el naixement s'allarga s'utilitzen plantes medicinals o es pressiona més fort el ventre amb els genolls del pare; la placenta s'enterra en un sot fet dins la mateixa casa.
Dos escenaris més muntats a mida real representen un taller de fabricació artesanal d'espelmes (que tenen un important paper en les curacions dels metges indis) i la manera d'elaborar el pilico, un compost a base de tabac silvestre i calç que s'utilitza per protegir les persones contra les enveges, els mals aires i perquè quan surten de nit o hagin de recórrer llargues distàncies no els passi res pel camí.
La darrera sala del museu mostra, igualment en forma de decorat, l'interior d'una església, espai sagrat i terapèutic on els metges sanadors guareixen els malalts mitjançant oracions, limpias o neteges, crema d'espelmes i de copal.
Un petit expositor mostra llibres i manuals de medicina maia i diferents preparats per curar diverses dolències, que es poden adquirir a preus relativament assequibles.
|
