 |
APUNTS
DES DE... MÈXIC (1) |
Bé, ja sóc a Ciutat de Mèxic, una urbs caòticament controlada, immensament gran, contaminada i estressant, on 20 milions de persones pul.lulen pels carrers, la majoria provinents del camp a la recerca d'una qualitat de vida que tampoc no trobaran aquí. En aquest sentit, els indígenes són els que ho passen pitjor, i discriminats pel racisme imperant, no els queda sinó l'opció de captar i arraulir-se a les cantonades o a les entrades dels garatges esperant rebre alguna moneda. I és que els trets físics característics dels indis mexicans estan vetats en la majoria d'àmbits d'aquesta societat, i mai no apareixen ni a la televisió (excepte en fets noticiables, no se'ls veu a cap programa, ni en anuncis, ni en els tan populars serials), ni a les revistes, ni treballant en un restaurant, ni en les tanques de publicitat, ni en el món de la política, ni al cinema... enlloc. Al Districte Federal (l'altre topònim de la ciutat) hi ha també milions de cotxes, camionetes, microbusos, bicitaxis, bicicarros (la majoria transporten blocs de glaç per a les parades de begudes), autobusos i camions que participen en una caòtica cursa per arribar als respectius llocs, i malgrat que deu existir una normativa de circulació, pràcticament ningú la segueix; hi ha alguns senyals indicatius, hi ha semàfors (que s'utilitzen més aviat com a il.luminació nadalenca) i es pot observar els que pedalegen en els bicicarros anant en contra direcció per un carril d'una gran avinguda sense preocupar-se gens ni mica pels que vénen de front i deixant-los l'opció d'apartar-se o atropellar-los (s'acostumen a apartar amb un cop brusc de volant). I després hi ha el tema de creuar els carrers quan el semàfor es posa verd, una qüestió que els conductors ignoren i que t'obliga a posar en alerta tots els sentits de què disposis, i més tenint en compte que les seves cares no conviden a pensar que s'aturaran per deixar-te passar. I malgrat tot, la cosa acaba funcionant, la circulació flueix i ningú té cap intenció de passar-te les rodes pel damunt. Són els secrets del caos o una errònia primera impressió. Hi ha un parell de processos adaptatius necessaris per romandre a Ciutat de Mèxic, relatius a l'alçada (extrapolable a d'altres parts del país) i al menjar (vàlid per a tot el país). La capital mexicana és a 2.300 m d'alçada, i, és clar, no estem parlant dels aires purs i nets que es respiraria, posem per cas, als Pirineus, sinó d'una de les ciutats més contaminades del món; a banda, també l'altitud se sent en la fatiga que t'afecta després d'una passejada llarga. El tema del menjar ja depèn més de l'estómac de cadascú, però el canvi culinari es nota, sobretot en les salses (presents a totes les taules de restaurants) i els complements de verdures picants. En tot cas, en pocs dies el cos ja està habituat a tot i ja no cal preocupar-se'n més. Dels sistemes de transport de la
ciutat, potser el més pràctic i barat és el metro (vegeu la Guia Personal), una enorme xarxa amb nou línies que et permet arribar a tot arreu. És un món curiós, utilitzat per més de quatre milions d'ususaris cada dia, i és també un gran basar de venedors ambulants que salten de vagó en vagó oferint tota mena de productes. En els trajectes que he fet, hi he trobat persones venent llibres ("Constitución Política de la República de México", "Cuentos y leyendas mexicanos", "Instalaciones domésticas", "Remedios curativos", "Plantas medicinales"...), clauers ventilador, bolígrafs i llibretes, portadocuments, llaminadures, jocs de tornavisos, parxisos i escacs de cartró..., i tots recitant un discurs breu i concís que els permet recórrer tot el vagó en el temps que hi ha entre parada i parada; també hi ha els músics, que amb els seus instruments (guitarres, petits sintetizadors, acordions, flautes...) circulen entre la multitud demostrant una gran traça i estabilitat per mantenir-se drets. Una altra característica del metro és que totes les parades estan representades amb un ideograma per a la gent que no sap llegir, un fet que serveix per facilitar les coses a tothom. Un dels aspectes més cridaners del DF és la ingent quantitat de policia desplegada pels carrers (sobretot del centre). En aquest sentit, em quedo amb el que em va dir un taxista sobre el tema: "Aquí ya no hay ladrones ni carteristas, han sido sustituídos por la policía, y hay que tener mucho cuidado con ellos"; tranquil.litzador, vaja. I és que són tants i tan mal pagats, que la mordida o pagaments per fer la vista grossa està absolutament extesa (jo n'he estat testimoni directe) i és la manera de treure's un sobresou. Una altra manera de treure uns calerons de més és vigilar tendes, joieries, restaurants i altres establiments, i allà te'ls trobes, mirant-te com un sospitós més. Els cossos policials són molt variats i confusos, i no saps mai què vigilen o què fan exactament: hi ha la policia auxiliar, la metropolitana, la Seguridad Pública, la policia turística, els de Vialidad, la judicial, el PBI (que vigilen bancs)..., i tots, absolutament tots, van armats i protegits (com si estiguessin en estat de setge) amb armilles antibales, fusells de canons retallats, metralladores, pistoles, porres, escuts antiavalots i altres elements que conformen l'uniforme de, repeteixo, tots ells. Realment, al cap del dia, diverses armes t'han apuntat en passar per davant seu. Finalment hi ha la qüestió dels xiulets que utilitzen els reguladors del trànsit, xiulets que emeten un so tan estrident que se't va introduint per les neurones. N'hi ha per parar boig, i no exagero. I per acabar aquests primers apunts (que semblen més un memorial de greuges, ja millorarà), una petita menció a la televisió (que he tingut la possibilitat de "gaudir" a l'habitació) per explicar només dos
exemples vergonyants: l'exposició a comissaria i davant les càmeres de tots els detinguts, independentment del que hagin fet (una segona fitxa policial?, un càstig?), abans que ningú els hagi jutjat, i els talls publicitaris, que en els informatius són cada 7 minuts i, en les pel.lícules, cada 5. Era tanta la irritació que em va provocar intentar veure una pel.lícula en aquestes condicions, que va anar de ben poc que no estampés el televisor contra terra, però, sortosament, estava encolat al suport de la paret.
10 de maig de 2001
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
Coyoacán, l'oasi del DF
Enmig de la follia de Ciutat de Mèxic, Coyoacán, una de les 16 delegacions polítiques del Districte Federal, sorgeix com el contrapunt ideal per allunyar-se del soroll, el trànsit i l'acumulació humana que rugeix uns quilòmetres més amunt. Coyoacán és un topònim originari de la llengua náhuatl (que parlaven els nahuas) i els seus significats estan relacionats directament amb els coiots, bé traduït com a "lloc dels amos dels coiots" o Coyohuacan, bé com a "coiot prim o famèlic" o Coyohuac (que és la imatge que surt representada en alguns còdixs, amb un coiot i un cercle al centre del cos com a símbol de gana o de buidor), o també i més popularment com a "lloc de coiots". Perdre's pels carrers enllambordats i arbrats, amb les cases, d'una o dues plantes, pintades amb colors llampants (groc, taronja, lila, blau) representa un bon exercici per recuperar la tranquil.litat i reconciliar-se una mica amb Ciutat de Mèxic, i ens recorda, també, la seva gran tradició bohèmia i artística, impulsada per habitants il.lustres com Frida Kahlo i Diego Rivera, que hi continuen sent presents l'una amb la casamuseu on va néixer i va morir, i l'altre amb el museu d'art prehispànic que ell mateix va dissenyar. Fins al 1928, Coyoacán es va mantenir com a municipi independent (de fet, el seu ajuntament va ser el primer de la Vall de Mèxic, al segle XVI), i va ser en aquella data quan es va convertir en delegació política del Districte Federal. En els darrers cinquanta anys, la població ha crescut molt, com a tot Ciutat de Mèxic en general, i els nous pobladors van ocupar les grans extensions de terreny de les hisendes i finques existents, això si, sense perdre la fesomia característica de Coyoacán. Caminant des del jardí Centenario (amb la font dels coiots), que és al costat de la plaça Hidalgo, pel carrer Francisco Sosa, s'arriba a la meravellosa i tonificant plaça de Santa Catarina, amb l'església homònima pintada d'un ocre brillant, on es pot descansar de tanta caminada; és un racó absolutament màgic i recomanable. A Coyoacán encara hi ha persones que, a més de parlar la llengua "no imposada" espanyola, utilitzen el náhuatl, i, com a resultat de les migracions abans esmentades, també s'hi pot escoltar el zapoteca i el mixteca. Bé, doncs, quan tingueu la impressió que l'infern del DF us engoleix, no dubteu a visitar aquest oasi, perquè després, en tornar, us permetrà fins i tot mirar amb uns altres ulls Ciutat de Mèxic.
[Coyoacán-enlinea.com.mx]
|
