Aquest matí m'ha estat fàcil trobar un taxi. Normalment a la cantonada de Còrsega amb Pau Clarís en passen a raig. Avui no ha estat una excepció. Pujo, i amb tota la seguretat del món, li dic:

-Al Parlament!
-Parlament... Parlament.... -el taxista dubta-. A la plaça Sant Jaume?
-No, al costat del Zoo -responc.
-Ah, sí, perdoni. És que em confonc, sap?
No és l'únic, penso. Tenim una cambra legislativa ignorada pel ciutadà. Ignorada no pas per acció conscient, sinó per omissió involuntària, apolítica, senzillament per desconeixement, perquè al nostre entranyable hemicicle no s'hi discuteixen els problemes que afecten directament els ciutadans. O se n'hi tracten massa pocs encara. Tenim un Parlament tan petit com la sobirania del territori sobre el qual legisla. Mentre no s'hi legisli sobre impostos, sobre hipoteques, sobre policies i sobre altres qüestions terrenals, difícilment sabrem on tenim el Parlament. Tampoc no ajuden gaire les nostres autoritats. Normalment no hi són, i quan hi van, demostren més afició al passadís que a l'escó. Aquest vici seria lloable en el cas que la conspiració, cuinada al saló dels Passos Perduts, o a l'estreta barra del bar -tot un símptoma, també!- fos d'alta volada, però ni així.

El taxista fa un intent d'iniciar conversa, però la meva resposta onomatopeica li fa veure de seguida que per aquí no hi ha possibilitats. Es consola posant la radio. Ni la sento. El meu cap continua abstret en el perquè de la "clandestinitat" parlamentària en què vivim després de gairebé vint anys d'aprovació de l'Estatut. No és només un problema de gruix competencial. Hi ha també un problema de voluntat política.

El més fàcil seria atribuir en exclusiva aquest fet a qui ha tingut sempre la majoria a la cambra i, per tant, ha detentat la responsabilitat de dur a terme una acció de govern al front de la Generalitat. No en té la responsabilitat única, però sí la responsabilitat principal, sobretot quan es tracta d'una majoria que es reclama nacionalista, és a dir, partidària d'impulsar precisament l'autogovern cap a nivells més alts de sobirania. Independentment de les interferències "exteriors", sens dubte rellevants, en el terreny administratiu no s'ha fet una administració nova, eficaç i diferenciada de l'estatal, en què el ciutadà, a més de sentir-la més pròxima, s'hi pogués sentir també més ben servit. S'han repetit vicis. En el terreny parlamentari, tres majories absolutes han servit, tot i ser democràticament legítimes, per endormiscar l'hemicicle i relaxar la gestió. I en el terreny més polític, tampoc no ha ajudat tenir un govern identificat excessivament amb una sola persona, rodejada d'uns consellers gairebé anònims, que sembla que com més desapercebuda passa la seva gestió, més possibilitats ténen d'aguantar en el càrrec. Qui dia passa, any empeny i càrrec conserva...

Però tampoc no ha ajudat a la popularització de les institucions catalanes la deserció que n'ha fet l'esquerra majoritària, emmirallada durant més d'una dècada en els festejos de la Moncloa. "Allò és poder", et diuen alguns "monclitos", plens de d'autocomplaença, com insinuant que això d'aquí és de segona regional, presoner d'un insuportable tarannà provincià, rebutjable per resclosit. La nostra esquerra està malalta d'estatalisme, que no és necessàriament sinònim d'espanyolisme. Estatalisme vol dir, senzillament, tenir canviat l'ordre de prioritats. Quantes vegades l'esquerra catalana s'ha plegat, s'ha empassat els seus posicionaments, en bé d'un suposat interès general, en bé de la raó d'estat? Per què calla l'esquerra catalana quan Rodríguez Ibarra diu que Catalunya espolia la resta de l'estat? Per què calla quan a Madrid s'enlluernen amb la cultura del diner fàcil? Per què calla quan apareixen cadàvers a l'armari del terrorisme d'estat?

Un silenci incomprensible, amb l'agreujant, a més, que no es rendabilitza políticament. L'esquerra no ha tret cap profit d'aquests silencis, per més ministres catalans que aconseguís col.locar en els successius governs estatals. La manca d'una política pròpia, significada i visible ha contribuït a aquesta dissolució vertiginosa. S'ha renunciat de forma incomprensible a instruments per una visualització eficaç, com podria ser un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, i les veus que el reclamaven s'han sentit de forma tímida, escassa o han estat desautoritzades fulminantment.

El resultat de tot això és el desencant, la desorientació i la perplexitat. S'ha deixat el ciutadà sense una alternativa política visible. Però sobretot, el resultat més evident és que s'ha regalat a Jordi Pujol i al seu moviment polític la representació única dels interessos de Catalunya davant l'estat. Així, quan s'acosten les autonòmiques, Pujol només ha de passar llista de tot el que ha aconseguit per Catalunya i recordar, de passada tot els que no ha aconseguit l'esquerra o que els seus socis estatals han impedit d'aconseguir per Catalunya. Els vots plouen sols. Mentre això continuï així, mentre ningú no reformuli aquestes relacions en una perspectiva que ja ha d'enfocar més cap a Europa que cap a l'estat, no cal cansar-se ni fent conferències d'homes i dones més o menys d'esquerres, ni plantant oliveres. Perquè en qüestió d'olives, a alguns els sembla que són millors les carnoses i ufanoses sevillanes que les petites però gustoses arbequines.

*****************

Fa estona que els meus pensaments matinals es veuen destorbats per una incòmoda i impertinent interferència. El taxista, que ja ha creuat Urquinaona, entra Via Laietana avall i té el dial de la ràdio al 102 de la FM. Els altaveus segreguen odi, mala llet, de cafè agre de primera hora del matí. La cua de conill que penja del retrovisor s'arronsa, però l'adhesiu de "Yo, rociero" resplandeix. Les veus que vénen de les entranyes de la caverna hertziana avisen que a Catalunya hi ha persecució lingüística, que es margina els ciutadans per raó de llengua i que a les escoles es prohibeix aprendre la llengua materna, la pròpia.

Potser hi ha hagut un cop d'estat, penso. Franco, o algun dels seus hereus, ha recuperat la "jefatura". Estic neguitós, necessito un diari per sortir de dubtes. Per sort, el client que m'ha precedit s'ha deixat el seu. El titular no pot ser més explícit: "Como Franco pero al revés". La portada de l'entranyable ABC, un diari sempre presente, em desfà l'embolic. Resulta que el conflicte històric s'ha invertit, i que el perseguit ara és el perseguidor. El normalitzador, després de quaranta anys d'intent de genocidi cultural i lingüístic, passa a ser el genocida. El que havia estat vícitima passa a ser botxí.

Ni un dia de ressaca de vodka de garrafa de macrofesta universitària pro-viatge fi de curs em deixa el cervell tan estabornit. No obstant, em considero encara amb plenes facultats mentals com per tenir una percepció del meu entorn, tan subjectiva com es vulgui, però ajustada. No recordo haver trobat en cap zàping televisiu més enllà de tres canals en català. Quan aquest matí he anat al quiosc, tampoc no recordo haver trobat més enllà d'un sol diari en català, "contra" sis o set en llengua oficial però no pròpia, segons l'Estatut, de la terra que trepitjo. Ja fa més anys, però també recordo que a la Facultat tots els manuals i gran part de la bibliografia que vaig fer servir eren en la llengua que ara asseguren que està perseguida. Potser és que la meva només és una llengua per fer servir en cercles íntims, sense ofendre a ningú.

*****************

Necessito respirar. Li demano al taxista que pari aquí mateix. Em deixa a l'alçalda de l'antic cinema Princesa. Capficat per l'apocalipsi anunciat per les ones mediàtiques, gairebé estabornit per la mala consciència que em provoca haver combregat amb pràctiques genocides i intolerants com la normalització del català, avergonyit per la meva insolidaritat, he acabat entrant, sense adonar-me'n, en el vell cinema. La porta és oberta, i ningú cobra entrada. Les parets de l'edifici són una explosió de colors. "Quan viure és un luxe, ocupar és un dret". Una suau olor d'herba cremada amara l'antiga sala. El fum fa que la pantalla adquireixi mil formes confuses, i les fileres de cadires de fusta del vell cinema esdevenen agradables coixineres que conviden a viatjar. La somnolència és inevitable.

No acabo de situar-me en la película que es projecta. Algú parla de plantar una olivera, una cosa que sembla que molesta a molts però que sobretot desorienta a la majoria dels suposats convidats a participar-hi. A uns els neguiteja, perquè qualsevol canvi forestal molesta a qui des de l'arbre convergent ha tingut còmodament controlat el bosc. Des d'altres sectors, tampoc tot no són alegries. Els anomenats capitans, amb cara de llenyataire, s'ho miren també amb desconfiança, no fos cas que per una olivera el camí de la Moncloa es compliqués. Tenen tan apretat el puny, que a la rosa li costa de respirar. De sobte, un colom amb sis ales surt volant de l'olivera per tornar a l'arbre gran, el del pare polític. Altres protagonistes sembla que s'hi apuntin per fugir endavant. Pugen a l'olivera per no tocar de peus a terra, per no palpar una realitat propera que els és incòmoda. Diuen que des de dalt s'hi veu una terra promesa, la del postpresent, però no ens saben dir ni com s'hi va ni què ens hi espera. Altres, volen treballar perquè l'olivera arreli a la terra que li dóna vida, perquè sigui atractiva als ciutadans que l'envolten i respongui a les seves necessitats i problemes reals. Tampoc se n'acaben de sortir. Tot plegat, encara confús....

De sobte, m'ha despertat un espetec sord. Em sembla que he dormit massa. Són les sis del matí. Individus uniformats, amb més porra que cervell, assalten la cabina de projecció. Després d'apallissar l'ajudant, han tret la cinta que s'estava projectant i n'han posat una en blanc i negre. No és l'última del Jim Jarmusch, malauradament. És com un NO-DO, amb bandera i himne. Un individu trist i gris, amb bigoti, recorda a tots els presents que en la societat en què vivim el dret a la propietat està per sobre del dret a la vivenda. Després, llegeix un comunicat on les autoritats pertinents condemnen enèrgicament la violència que exerceix el dèbil contra el fort. De la violència inversa, la insitucional, suposadament legal, no en diu res.

*****************

Finalment, a peu, he aconseguit arribar al Parlament. Allà tot va bé, o el que és el mateix, tot va igual. El nacionalisme majoritari continua endavant, prou satisfet, amb el seu pacte amb la dreta espanyola. L'estratègia de col.laboració en la governabilitat de l'estat ha de conduir, diuen, al reconeixement diferenciat i respectuós de Catalunya dins l'estat. Un estat reformat, descentralitzat administrativament i fiscalment. Llàstima que això només ho volem aquí. Allà no en volen ni sentir parlar, ni a dreta ni a esquerra, si no és que tenen majoria absoluta. Des de Catalunya s'ha provat tot. Es va intentar el reformisme roquista, que només va funcionar a Catalunya. S'ha intentat reformar l'estat participant directament en un govern socialista, teoritzant un federalisme diferencial que no s'ha pogut aplicar ni de lluny. No obstant això, els electors catalans, els ciutadans que voten, donen suport elecció rera elecció a aquestes dues vies reformistes. A més, dónen a cadascuna d'elles un paper molt definit. La socialista a les eleccions generals -cal aturar la dreta, diuen- i la nacionalista a les autonòmiques -els "d'aquí" defensaran millor "lo" nostre-. La resta de forces de l'hemicicle recullen el vot més fidel, ideologitzat, però minoritari en una democràcia occidental. En l'actual correlació de forces no poden aspirar a gaire més que a influir des de fora i esperar que algun dia els electors decideixin donar-los un protagonisme més decisiu.

De moment doncs, en el fons, sense novetats en el front.

Nota final: Amb perdó dels taxistes, elements imprescindibles però il.localitzables en un dia de pluja persistent. I sobretot, amb perdó dels que no escolten la COPE.

Novembre de 1996.

PERE MARTÍ
Periodista