Per què m'haig d'haver equivocat d'autobús? Hi ha dies així, on les coses de sobte troben un nou sentit, de vegades per fets ben ridículs. Com haver agafat un autobús en comptes d'un altre. És un dia fred, un dia gris, no pot dissimular que som en ple novembre. El conductor em diu que baixi a la propera parada i que agafi un altra línia. I és en baixar que me n'adono: he tornat al mateix lloc que fa deu anys.

Em pesa el nen, que dorm plàcidament a la motxilleta. Passat tant de temps, se'm fa estrany reconèixer els mateixos blocs de pisos, la roba estesa, el carrer sense asfaltar. Veig una altra mare, ella també carrega un nen en braços. Qui sap si ha estat per atzar, que m'he equivocat d'autobús, o si era per poder-me veure a mi mateixa, caminant per aquests carrers, ara fa deu anys. Em sobta recordar el meu sentiment d'estrangera en aquest barri. Quantes vegades havia fet amb passos apressats el mateix camí, des de la sortida del metro fins al centre juvenil? Agafava la línia groga a Passeig de Gràcia i en sortir a l'exterior ho feia a un altre món. Recordo la humitat intensa, les olors desconegudes, els vídeoclubs, aquí i allà bars plens de gent, la poca llum dels carrers quan, a les sis del vespre, en ple hivern, ja començava a fer-se fosc. Era un recorregut que feia força sovint, a corre-cuita, sota les mirades dels veïns que em provocaven malestar i incomoditat: eren ulls que em deien que aquell no era el meu barri.

Ara el meu fill rondina i s'agafa amb força a la roba del vestit. S'ha despertat. L'autobús es fa esperar. Puc passejar els ulls altra vegada, lentament, per les cases, per les dones que travessen d'esma el carrer i els nens que juguen amb l'aigua de la font. En mirar els blocs de pisos em venen al cap els noms de Pomar, La Salut, La Mina, La Catalana, Sant Roc. Una oficina de La Caixa, en una cantonada, em fa pensar que haig de treure diners. Abans no hi era. És cert que hi vaig fer amics, al barri, quan hi treballava, i també ho és que hi vaig riure molt: són bons records.

Vivia la indignació i la ràbia, quan els havia vist tan menuts, l'un amb la bossa de cola ajagut a l'entrada del local, a les quatre de la tarda, o l'altre, més tard, a les vuit del vespre, recollint cartrons com cada dia. M'assaltava el desig d'afillar-los. Recordo la Isabel: sempre m'omplia de petons. Hi ha noms que no podré oblidar mai. Era un lloc estimat, i ara, amb el meu fill a la motxilla, el veig altra vegada ple de vida. De fet, em sento propera, molt propera a aquelles dones que ara veig anar amunt i avall carregades de bosses i de nens. És com si els anys i la distància, en comptes d'allunyar-me'n, m'hi acostessin. D'elles, me'n parla tot el que he viscut i he conegut en la intensitat dels últims anys. La mirada dels altres ja no em violenta, gens ni mica, i el contrast amb la mirada de fa deu anys em fa sentir despullada de tantes inquietuds i angoixes. Ara no sabria tornar a dir tot allò, que semblava llavors tan evident, sobre la desestructuració o la inadaptació de les famílies i la seva influència nefasta en la vida dels menors. Sento la nostàlgia d'aquell temps ple de sentit, quan l'acció i el compromís em feien voler canviar les vides d'aquells infants, prèviament etiquetats com a predelinqüents. Ara, en canvi, no tinc cap voluntat, cap desig. Només sóc aquí, esperant l'autobús, per pur atzar. La meva mirada és una altra: en aquelles dones, m'hi reconec.

* * *

L'experiència d'educadora en aquells barris em va fer fer un gran salt. Vaig arribar a la universitat de París el mateix any que va esclatar l'afer del "voile islamique". Buscava respostes convincents a preguntes obertes durant el temps de treball com a educadora. Tot el meu interès per fer una tesi doctoral es referia directament a la pràctica i a les dificultats del treball quotidià. Tenir una beca d'estudis a París en Ciències de l'Educació era tot un luxe. No podia perdre de vista als companys de Barcelona que seguien al peu del canó, atenent diàriament situacions familiars de dificultat i sofriment al barri. Per això volia conèixer un nou model d'intervenció en el camp de l'acció social preventiva. La prevenció: una paraula que expressava la voluntat i el desig profund de canvi. A Barcelona ens havien arribat notícies del senyor Bonnemaison, alcalde d'Épinay, a la gran perifèria de París, i dels seus mètodes innovadors en el terreny de la prevenció de la delinqüència. Estava convençuda que a França trobaria respostes útils a les meves inquietuds.

Llegia sociòlegs amb avidesa, volia trobar una explicació al problema de la marginació social. Quan confirmaven allò que jo creia, repetia sense esmena el seu discurs. Ara prou me n'adono: els primers documents escrits que vaig presentar a la meva directora eren abstractes, buits, conceptualment molt ordenats. La meva formació a la universitat de Barcelona em feia creure que existia un llenguatge científic, el d'un saber universitari neutre, objectiu i universal.

Em va costar copsar què m'estava passant. Jo arribava a la universitat amb una pila de conviccions que des del primer dia no van deixar de ser-me qüestionades. Sentia que m'havia ficat en un món ben estrany. Quins discursos sobre la desmitificació de la ciència empírica! Sobre l'obertura a noves formes de saber! Em va semblar francament sonat un professor que ens proposava d'incloure en el procés de coneixement la dimensió del sagrat, del llenguatge místic, simbòlic i artístic que era, al seu parer, irreductible a tota forma d'interpretació científica i inseparable del nucli del subjecte que investiga.

Se'm feia difícil deixar enrera els cinc anys d'estudis a la facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, on la majoria dels esforços s'orientaven a donar legitimitat a la figura del pedagog com a professional reconegut i a la seva disciplina, on bona part dels programes d'assignatura que ens impartien s'aferraven a elevar les ciències de l'educació al mateix nivell de cientificitat que d'altres ciències naturals i socials. M'era del tot desconegut el que escoltava als seminaris de doctorat sobre les noves exigències de la recerca humana i social: el nou paradigma de la complexitat, la indeterminació dels fenòmens socials, la nostra implicació personal com a subjecte que investiga i el problema de la relació entre l'ètica i el coneixement quan és un ésser humà qui n'estudia un altre. S'obrien nous interrogants que interpel.laven tot allò que havia après de Durkheim i de la perspectiva de considerar els fets socials com a coses.

Per començar, la meva directora de tesi va voler que m'iniciés en l'observació. Vaig fer una immersió en el món del treball social a França. Em sentia ben despullada, privada de les eines que em permetien distanciar-me i donar una força objectiva al meu treball. Quin canvi! La meva memòria de pràctiques de l'últim any de carrera a la facultat de Barcelona recollia la meva experiència com a observadora neutra, el treball de confirmació d'unes hipòtesis prèviament enunciades. A Barcelona havíem après a fer un diagnòstic educatiu des de la pretesa objectivitat dels instruments tècnics i ens havien ensenyat a aventurar-nos, com a professionals, en l'art de fer pronòstics sobre la vida d'un infant dins de l'aula o d'un jove internat en un centre de menors, ambdós entesos com a objectes d'interès científic.

Per això, en arribar a París, pensava que estudiar i avançar en la recerca m'ajudaria a clarificar les meves idees. Al capdavall, creia que el saber que em donaria les claus per a una correcta intervenció professional. No va ser així. Durant tot el primer any vaig viure un temps de confusió mental considerable. M'indignava massa sovint amb els educadors que entrevistava durant el treball de camp. Sempre em posicionava a favor o en contra del que em deien. Per què hi estava tan implicada? El meu sentiment d'estrangera a França em feia vulnerable als seus comentaris. Com el d'aquella educadora, en sortir d'una visita a una família:

- Viuen a França com si estiguessin al seu país. La mare no sap ni parlar el francès. Mantenen totes les tradicions de la seva cultura. Ja es veu que no tenen cap voluntat d'integració, fins i tot en la manera d'anar vestits... Cada cop que tornen al seu país ens adonem que la nostra relació amb els nens ha fet un pas enrera.

El primer pas per entrar en recerca va ser deixar de voler dir com haurien de ser les coses. De la recerca d'un model d'intervenció m'obria a poc a poc a la voluntat de comprendre. Arran del meu interès creixent per la mirada dels altres, per la manera com els educadors i educadores parlaven i observaven les famílies, vaig començar a posar en qüestió la meva pròpia manera d'observar, d'escoltar i d'interpretar la realitat, la vida dels altres. La preocupació social que m'havia dut a fer aquells estudis va anar deixant lloc a una preocupació epistemològica. M'iniciava en el dubte i en la incertesa. A mesura que em preocupava més per revelar les contradiccions del meu propi pensament, les explicacions que més es feien servir, amb seu paquet incorporat de solucions a aplicar, m'apareixien menys convincents, incoherents.

Pedra a pedra es va anar enrunant el mur que separava el món de les teories i el coneixement del de la pràctica i l'experiència. El desig d'unir, en la recerca, el viure i el dir, em va fer abandonar el llenguatge pretesament neutre dels indicadors, dels factors de risc, de les tipologies, i les categories per parlar d'una família que anomenàvem no normalitzada, multiproblemàtica, desestructurada o inadaptada. Tot plegat és un llenguatge "d'expert" que omple les fitxes i els informes dels professionals de l'acció social i que serveix per legitimar la seva intervenció a l'interior d'una família. Adjectius i atributs que objectiven, en el sentit que donen nom a la diferència que defineix la marginalitat dels altres. Ens són útils per afirmar que els marginals ho són perquè són diferents, i en ells i elles veiem abans l'estrangeria que la persona. La prevenció... ara la paraula que m'havia portat fins a París deixava de ser una evidència. Prevenir què? Prevenir qui? Com? Amb quina finalitat última? Tot plegat no era tan neutre com jo em pensava: hi descobria un rerefons d'interessos, una ideologia i una determinada visió del món i dels problemes socials. La meva mirada havia perdut, irremissiblement, qualsevol pretesa objectivitat.

Vaig deixar d'interessar-me directament pels resultats, les xifres i les dades que apareixen en els estudis i els informes d'experts, per analitzar, en canvi, el procès segons el qual els estudis i els informes havien estat construïts. Vaig aprendre a valorar els discursos i les explicacions de tècnics, experts i polítics, però no tant per allò que diuen sinó pel que no diuen, per tal de fixar l'atenció en el que és implícit i revela un pensament pre-construït.

El món de les ciències i de la intervenció social és un món d'evidències que organitzen la interpretació de la realitat i la majoria dels estudis que se'n fan. Només cal que ens fixem en alguns exemples propers dels informes que s'han fet darrerament al nostre país per descriure la població marginal. D'entrada, mostren que els catalans ens obstinem a continuar parlant de pobresa tot i que arreu d'Europa el terme s'ha abandonat per les seves connotacions pejoratives, que redueixen el fet marginal a la seva dimensió econòmica i quantitativa.(1) Hi ha una distinció que s'ha fet popular i que organitza el conjunt dels resultats que els experts catalans ens ofereixen: és la diferenciació objectiva entre la població que viu problemes de naturalesa econòmica d'una banda i de l'altra la que en viu de naturalesa social. Els de naturalesa econòmica són fàcils d'imaginar, els de naturalesa social tenen relació amb les conductes i la forma de vida, i són els que requereixen una intervenció dita, també, social.(2) Els experts fan tipologies per reflectir la varietat del panorama i per aplicar estratègies d'inserció apropiades en cada cas. No fa massa, en un estudi, uns sociòlegs comptabilitzaven fins a quaranta tipologies de problemàtica on es troben junts presoners, malalts de sida, prostitutes, mares solteres, immigrants, gitanos, drogadictes... És una classificació que, com passa sovint, respon més a les necessitats de la lògica administrativa que a la realitat sociològica: només cal veure els llistats de classificació de problemàtiques que apareixen en els models de fitxa que omplen diàriament els professionals de Serveis Socials per cadascuna de les famílies que es dirigeixen al servei del seu barri.

De la fotografia que se'ns dona per parlar de la pobresa, la marginació i la misèria, ara me n'interessa el negatiu. Tot allò que no es veu darrera d'un enfoc determinat. Tot allò que no es diu sobre les lleis laborals, el sistema educatiu o els recursos socials existents (o inexistents), quan es tracten problemes com el de la violència juvenil, que és uns dels caramels per als mitjans de comunicació.

La visibilització(3) d'un problema evita parlar d'altres, i això passa sovint en l'àmbit social a casa nostra. Donar resposta a les demandes tal com arriben assegura al polític un camí d'éxit electoral, per això durant les campanyes és quan sentim parlar més d'allò que és més visible del malestar social, com ara l'atur, les drogues o la delinqüència. El mateix fenomen es reprodueix quan, després d'una notícia als diaris o senzillament per la queixa d'algun veí, la regidora de Serveis Socials encarrega als educadors que s'ocupin d'aquell grup concret de joves. Feia mesos i mesos que es trobaven cada tarda a la mateixa plaça de la ciutat i ara, de sobte, passen a ser un problema. Se'ls para atenció. Se'ls observa. Se'ls segueix. D'una forma per a ells inesperada, han passat el llindar, han deixat enrere la ciutat invisible.

A Catalunya no existeix el que podríem anomenar, en termes generals, una política de la infància o de la família, però cada cop estem més preocupats pel problema de la infància en risc. Totes les mesures i el programes que es fan des de la Delegació d'Atenció a la Infància s'orienten cap a la detecció i l'atenció als casos d'infància en risc social. Molt significativament, aquesta delegació ha deixat fa molt poc de pertànyer al Departament de Benestar Social i ha passat al de Justícia. Es tracta no d'atendre a la infància, sinó a aquella que és considerada en risc, i d'aquesta manera es judicialitzen problemes de caire social. Es parla d'absentisme escolar, de maltractaments infantils, de drogodependència... No es parla de l'accés desigual als drets comuns dels ciutadans, és a dir de la manca d'escoles bressol o de la retallada de beques de menjador i de llibres a les escoles primàries, dels joves en atur, o dels problemes d'habitatge de les parelles. La majoria d'esforços es dirigeixen a designar una població específica que necessita una intervenció social específica amb estratègies i mètodes també específics. I els mètodes preventius per a la infància sovint són l'atenció mèdica o psicològica, les beques de menjador, un ajut a la llar o una anada a colònies. Però abans de poder accedir a alguns d'aquests drets (que es converteixen en recursos) caldrà el diagnòstic d'un tècnic que asseguri que aquell nen o aquella nena tenen un problema que es manifesta en símptomes que cal tractar i que requereix un seguiment. En el tractament que es fa de la infància hi trobem la més clara expressió de la patologització i la individualització que es fa dels problemes socials.

La despolitització dels assumptes socials -la delegació de poder dels polítics en mans de tècnics per definir allò que és o no és un problema social, definició que sempre porta implícita una solució- no deixa de ser una determinada forma de fer política. Adrecem les queixes a l'absència d'un projecte polític quan, de fet, aquest projecte ja existeix. El problema és la seva no-explicitació. Vivim inmersos en la paradoxa d'una politització que es manifesta sota la forma d'una despolitització.

Paral.lelament al procès de visibilització de la marginació, tanmateix, hi ha un procès d'invisibilització. Es tracta d'alguna cosa de la qual no s'en parla per què no es pot arribar a identificar, a objectivar i a localitzar. En objectivar i donar nom a la marginació, fem palesa quina és la nostra relació amb l'ésser marginal. Seguint el pensament d'Yves Barel, direm que la marginació esdevé el mirall de la nostra societat. Una societat que té dificultats per mantenir la seva cohesió interna. La buidor dels discursos polítics és l'expressió d'un buit social més ampli. Qui dóna veu al sentiment estès de vulnerabilitat? Qui proposa noves formes de reconstrucció dels lligams socials?

Darrera de la marginació oficial s'oculta una forma de marginació del sentit que afecta al conjunt de la societat. D'aquesta no se'n parla. Preferim continuar dedicant esforços a produir un llenguatge artificial i a passar enquestes i qüestionaris que, amb la il.lusió de la neutralitat de criteris científics o empírics, reprodueixen el que pretenen constatar: que els marginats són els altres, aquells que ens són diferents, a nosaltres que encarnem la normalitat. Dir què és marginal en el nostre país ens serveix a la resta per amagar la dificultat de la majoria a l'hora de crear un sentit social que fonamenti la vida en comú.

* * *

Després d'haver-me equivocat, m'estic dreta a la parada del bus, n'espero un altre, que triga i sembla que no vulgui arribar mai... Fins que, finalment, ara ja sóc asseguda en un nou autobús i m'allunyo de les cases, del barri, de la gent. No sé quan tornaré, quants anys hauran passat, ni d'on vindré. Tanmateix, tinc la certesa que retornaré a aquest lloc, potser lluny d'aquí, potser amb d'altres cares, però aquelles també em parlaran d'un heretatge comú. D'un sofriment que no troba explicacions exteriors i que només podré conèixer i comprendre a través d'una doble atenció: d'un banda, de l'escolta oberta a la singularitat de l'experiència de l'altre; i, de l'altra, de tot el que l'escolta desvetlla en el més íntim de mi mateixa, sense fugir del perill de reconèixer que el seu dolor no m'és aliè.

ANNA JOLONCH

Notes

1. Aixi ho afirmà Alain Tourraine a Barcelona en la seva intervenció a les Jornades sobre Pobresa i immigració, organitzades per l'APIP a Barcelona el 1992.

2. Parlant de les tipologies i els perfils dels beneficiaris de la Renda Mínima d'Inserció, Francesc Coll, Cap de l'Òrgan Tècnic del Programa Interdepartamental de la R.M.I. a Catalunya, afirma en un article: "La població que ens arriba és cada cop més normalitzada, amb importants problemes econòmics però amb conductes i una forma de vida raonablement correcte, sense problemes socials i que no sempre requereixen una intervenció social." Vegeu Coll, F. La renda mínima d'inserció, balanç del present i visió cap a un possible futur, "Fòrum", Revista d'informació i investigació socials del Departament de Benestar Social, núm. O, desembre 1994.