NÚM. 5 @ SETEMBRE 1997
| Des d'aquí podeu accedir a un vídeo en temps real que fa referència a aquest relat. El programa que es necessita per veure-ho és el Real Video |
La relativització de l'exotisme és paral.lela a la seva
desaparició de la realitat.
Aviat els qui tinguin inclinacions
romàntiques
hauran de fer que s'instal.lin reserves naturals tancades,
regnes de contes de fades aïllats, en els quals la gent podrà
experimentar allò que avui en dia no pot oferir ni Calcuta.
Sigfried Kracauer, "El viatge i la dansa" (1925)
Només d'arribar al pàrquing immens comencen les sorpreses. Multitud d'impressions oposades sobten els aventurers. Els cops de pito dels encarregats de dirigir la circulació pel pàrquing, són, potser, senyal que la diversió en aquestes terres funciona segons modes militars? O que, com a l'Illa de la Felicitat de Pinotxo, els espera una trampa de dimensions desconegudes. S'atansen a un camp de concentració de la diversió? El pàrquing, a més, té noms de models d'una marca de cotxes, i és un primer indici de l'esponsorització extrema que domina l'empresa de la diversió: una caixa d'estalvis, els de la "cola", etc. Els sorprèn també l'aiguabarreig de matrícules dels cotxes: de totes les contrades de les Espanyes, poques d'estrangers. Deu ser -suposo- que està ben situat i atreu a gents de nord i sud, parlants i no del llemosí. Per això, més tard, no fa estrany de veure entre el públic visitant molta gent amb samarretes dela selecció espanyola de futbol, o amb el "polo" que duien els equips espanyols (ja no "estatals", segons dicten els mitjans de comunicació oficials) als Jocs Olímpics d'Atlanta.
Superades les primeres cues -gràcies a una altra de les empreses "promotores"-, i un escorcoll a consciència per assegurar a les empreses del menjar que no entrem amb quantitats importants de queviures, ens endinsem en la màgia de l'aventura. Visat a la mà creuem la frontera entre el temps exterior i la màgia de l'entreteniment programat. Segon ensurt important: sota una estètica de "village catalan" (com aquell de l'autopista de Barcelona a Perpinyà) s'amaga una àrea anomenada "Mediterrània" que no és altra cosa que un eufemisme posat al dia per dir -wishful thinking- "Catalunya lliure" (o "Nosaltres Sols"). S'endevina la mà de dissenyador cultural d'algun historiador Jordi Clar i Català i del Molt Insubornable President. Veiem, de sobte, una Catalunya de somni i impossible. Monolingüe. Botigues de noms gairebé incomprensibles, que surten directament d'un drama rural de Víctor Català o d'algun poblet d'Andorra, de cap a la banda d'Ordino: "Baster", "La Fleca". I mitjans de transport de novel.la de Folch i Torres. Per l'"Estació del Nord" passa un carrilet de vapor que et du al Far West. En aquesta Catalunya ideal, que no havia somiat ni Eugeni d'Ors, s'exploten els tòpics més suats del passat immediat de la Catalunya "imperial": en el "Moll Vell" hi ha dos vaixells idèntics que han estat batejats amb noms que agermanen dos espais mítics, "Catalunya" i "Havana". I segons ens informa la guia, els divendres al vespre hi ha cantades d'havaneres en aquest mateix indret. En un altre racó hi ha quatre barques de pescadors que volen recordar els paisatges idíl.ics de la Costa Brava de Josep Pla. Només l'aigua una mica tèrbola ens recorda la llunyania del mar real. Ens movem em un espai virtual, de visions hologràfiques, a mig camí entre l'elementalitat d'un joc d'ordinador de bar i la sofistificació de les imatges en un CD-ROM literari.
Cua per pujar al trenet. Mentre esperem sorgeixen comentaris de l'actualitat (els èxits olímpics) i del futur (l'aventura que vindrà). Tan important com les primeres impressions són els consells enciclopèdics que molts dels expedicionaris arrosseguen. Una meva cosina m'ha aconsellat de prendre primer el tren perquè així et passegen per gairebé tot el parc i et fas una idea. El més saberut és, sens dubte, l'Andrés, que amb els seus dotze anys té una cultura de l'aventura del tot envejable. Ens explica que són els amics de l'escola que li ho han explicat. Sap quines són les millors atraccions i per què, les més emocionants, a on fer cap i quan. I comença a parlar amb una delectança sospitosa del Dragó Kahn. Només de pujar al tren, tercera sorpresa: uns sorolls llunyans, difícils d'identificar, que surten de darrera d'unes parets altíssimes. Estètica de King Kong passada per l'inefable Parc Juràsic. Remors sòrdides. La inquietud es dibuixa a les cares d'alguns dels aventurers. Resulta ser el soroll que fa un volcà, l'escenari per a una atracció en la qual baixes una mena de riu artificial amb un barca que fa un gran xap -remullada assegurada!- al final. Hi anirem a la tarda i hi haurem de pujar diverses vegades empesos per l'ímpetu infantil i atrets per la remullada que en aquella hora s'agraeix. Però un altre soroll prové del famosíssim, "Dragon Kahn", un creuament entre els "Barcelona Dragons", el drac autèntic de Sant Jordi i la Guita de la Patum de Berga. El veiem i, de sobte, els sorolls es van fent més obsessius: el tren passa literalment per sota d'un dels loopings del Dragó Kahn, i el camí de circumval.lació, que seguirem amunt i avall diverses vegades, ben a prop.
Arribats a destí. Som al Far-West, organitzat amb regust a cervesa ianqui. I només de baixar topem amb unes cues per pujar a les atraccions que ens semblen delirants. Per pujar a la primera atracció que sembla un mica interesssant, unes barques que baixen per un torrent d'aigua, s'ha de fer dues hores de cua. Malament. L'Aventura ens imposa servituds de temps que la calor fortíssima (però, on són els arbres d'antany?) no fa sinó empitjorar. I comença un dia esgotador de girar, pujar a atraccions de noms suggerents, esperar, perdre's i fer cua, ajustar els gustos de set criatures.
Les diverses àrees de la instal.lació són crides a un exotisme sota control: Xina, misteri, brutalitat. Polinèsia: Mars del Sud, vida fàcil, suggerit per la barreja de noms francesos. Far West: el tòpic del cinema i la força d'una altra de les empreses promotores, fabricants de cervesa execrable. El Mèxic Maia, encara que a l'hora de la veritat ho barregen tot, i hi trobes totes les cares -geografia, folklore- del Estats Units Mexicans. Només hi falta la nota de color local del Sidral Mundet, tan refrescant.
A l'aventurer després d'una estona de passejar-se per la felicitat li comencen de fer mal les orelles. Li creixeran i li sortirà cua com a Pinotxo? L'Illa de la Felicitat amb tantes diversions prohibides és un altre referent constant. La prohibició. I els moments de perill real: en una mena de serp amb forma de trenet que puja i baixa i roda sens parar a una velocitat vertiginosa estem a punt de perdre un parell de nenes. Patir. I encara més patir quan l'Andrés se surt amb la seva. Des de l'hora de dinar que compta els possibles "voluntaris" interessats a fer un "tour" del Dragó-Kahn. Tothom fa l'orni, però ell insisteix. Tots els de la seva classe hi han pujat, insisteix. Prega a tothom. A la fi se'n surt i -per intervenció del Lluís- arrossega tres acompanyants, víctimes propiciatòries per passar els dos minuts més curts de les seves vides: volant a l'inrevés, veient des de perspectives insòlites el paisatge beatífic -arrasat per les construccions turístiques a Salou- del Baix Camp. En baixar l'Andrés confessa que hi ha volgut pujar perquè el seu amic de l'escola no es va atrevir a fer-ho (http://www.u-net.com/~thepub/coasters/port_aventura.html). Peccato!
A s'hora baixa tothom està cansat. Els nins i nines, de tant fer l'ase. Els grans, de seguir-los, carregar-los i pagar. Unes pizzes insípides completen la jornada de bocates adotzenats i cafès sense solta ni volta. Només les parades de fruita -pel bon art de la Marisa- agraden els aventurers. O beure sovint aigua a uns preus que ni al desert del Sahara. No és debades que som al terme municipal de Vila-Seca!
El Parc presenta un petit món encerclat: una escapada fàcil, a bon preu, de les realitats banals de cada dia. Hom pot sentir-se Indiana Jones durant unes hores, amb aquesta definició -sota control- de què és l'exotisme. Equipats amb barrets -versions ianquis del salacot tradicional per a països tropicals-, cantimplores, motxilles (paper i llapis, please), aparells fotogràfics, s'endinsen en els terrenys enfangats del misteri teledirigit. Retorn amb el trenet. Turistes i aventurers estan esgotats. A la sortida, l'últim assalt comercial. El "village catalan" és ara un paradís de botiguers i botiguers. Com als museus d'arreeu del món, és un paradís del consum de "tisherts", enganxines, postals, magnets per al refrigerador. Les últimes energies i doblers es malgasten en records de l'aventura, les proves indefugibles del molt lluny que han anat els aventurers.
Quina setmana! Que comença al Port de l'Aventura i acaba al Castell de Púbol, una de les residències dalinianes, escenari de la vida impossible del pintor de Figueres. La tartana al costat del Cadillac, els rinoceronts en contrast amb la placidesa de paisatge del Baix Empordà. Dos escenaris privilegiats de la futura Catalunya en miniatura. Portes obertes a l'exotisme impossible.
ENRIC BOU
L'aventurer ha meditat durant setmanes llargues, mesos d'hivern i primavera, l'aproximació en aquest indret, capital, del plaer. Ha consultat els plànols, calculat les millors rutes d'aproximació. Sospesat els horaris, seduït els amics i fet les cites de trobada més convenients. Per fi, arribats a l'agost -del dolç no fer res?- comença la mobilització. Les autopistes de la felicitat menen els agosarats expedicionaris sud enllà. Per terra -Marmellà-, mar -el Port de la Selva- i aire -Boston- s'han ajuntat en una àrea de "servei" (sic) de l'autopista, com una d'aquelles immortalitzades per Julio Cortázar. Cavallers de l'estiu, expedicionaris a la descoberta del lleure a terminis, els envolten. I signes indefugibles que s'atansen a la nova terra promesa. L'aventura és a punt de començar. Homúnculs diversos indiquen des del pàrquing direccions oposades. Un pirata armat amb espasa assenyala cap el nord. Un altre amb aparença de mexicà, cap el sud. "Tots els camins menen a l'aventura", comenta l'Eduard.
Enric_Bou@Brown.edu