NÚM. 5 @ SETEMBRE 1997
petit homenatge a B.H. en la seva mort
Això era i no era una intrèpida càmera, una mirada aèria que penetrava, indiscreta, per una de les finestres més altes del castell de Praga, feia un zoom damunt dos cossos asseguts al sofà l'un al costat de l'altre, enfocava, no tenia prou ulls, allargava el braç d'un micròfon i, mentre el castell tremolava sencer a causa d'aquell micròfon i d'aquella mirada intruses en la intimitat dels dos homes, s'hi enregistraven les paraules de Salman Rushdie:
-Deixeu-vos estar de discursos polítics, president. Vós i jo ens hem convertit en la mena d'escriptor a qui, en les entrevistes, ningú no pregunta què escrivim. Si em permeteu un suggeriment: escriviu una obra de teatre surrealista sobre un autor de teatre surrealista que s'ha tancat en un castell de fades per escriure discursos polítics un darrere l'altre, i tot perquè és un home lliure.
El president va engolir una bona glopada de whisky, es llepà el bigoti, sospirà i abaixà el to de veu. Era conscient de la gravetat de la confidència que havia de fer:
-Estimat amic, deixeu-vos de bromes. M'heu d'ajudar. El que fins avui era només un rumor al qual ningú no parava l'orella, ara pot esclatar-nos a les mans. I en qualsevol moment. Abans d'ahir vaig tenir finalment accés als informes secrets. Són d'una fiabilitat absoluta -el president s'aixecà del sofà, estirà les cames, el micròfon crepitava lleument, expectant, s'endevinava que havia de ser molt greu allò que fins i tot al president li costava d'admetre; fins que l'home es girà bruscament cap al seu visitant i ho digué d'un sol tret-: són informes segons els quals no hi cap mena de dubte que l'obra de Hrabal, l'obra del gran Hrabal, és un plagi de cap a cap.
* * * * *
Tot començà, com tantes altres vegades, per un ermità. Quants anys feia que havia abandonat els seus, reclòs sota la volta infinita del cel, aïllat als grans espais d'una vall de difícil accés? Quants anys, que no havia mantingut una conversa? Fins al dia que, en sortir a trenc d'alba a collir maduixes pel bosc, sentí una ferum del dimoni. L'olfacte, ofès, provocà una estrebada en la memòria, aquella pudor li recordà les corts de porcs d'on havia fugit feia ja desenes d'anys, la suor, la suor inclement que se li ficava pels ulls i l'asfixiava com una gasa arrapada a la pell. D'on venia, aquella ferum? Ara no sap si va vacil.lar realment, si hauria pogut tornar-se a amagar al bosc i córrer, córrer com un senglar que fuig del caçador. En tot cas ara, després d'haver corregut però en direcció contrària, anant a l'encalç dels vapors nauseabunds, l'ermità es troba cara a cara amb aquest home que porta, penjada del pal, una galleda plena fins a vessar de fems. I no sabria dir, quan intenta fer memòria del que acaba de passar, si en veritat ha vacil.lat o no. Potser ha seguit el rastre dels fems sense ni pensar-hi. Potser tot estava escrit, que al cap dels anys cauria en aquest parany, tan vulgar, tan fàcil d'evitar per poc que hagués estat alerta. Però no hi valen subterfugis: és davant d'un vell amic que transporta un cubell de fems. Els trets d'aquell rostre inquieten infinitament el vell ermità: la cara arrasada, la mirada esmorteïda, i tanmateix l'esbós de rialla que ara i adés s'insinua, sorneguera, a la comissura dels llavis. És així, també, la seva pròpia cara, devastada pel temps? Quants anys fa que no es mira al mirall? Per què ha vingut, dècades després, aquest home que, per molt amic que fos en el passat, és ja un desconegut? On va amb els seus fems a coll? Mentre l'amic enraona de la vida d'abans, no són els records allò que el tortura, sinó aquella olor indescriptible, insuportable: l'olor de totes les vides que fent d'ermità no ha viscut. Totes les renúncies acumulades en el pas dels anys li pesen damunt les espatlles, sobretot aquelles que ni coneix perquè ni tan sols les va haver d'afrontar. Quina pudor inconfessable! Quan el miratge es desfà, quan desperta del somni i s'adona que no era cap amic qui tenia al davant -qui sap si un àngel?, o tan sols un arç vestit d'home antic per l'atzar de la claror primera?-, aquella galleda de fems caiguda al mig del bosc l'hipnotitza, i el pal que ja ningú no repenja a l'espatlla el desespera. Fins que fa el gest necessari, amb moviments cansats, mecànics, de titella: s'ajup, recull el pal i es carrega a coll l'olor irrespirable de tot allò que podia haver estat i no fou.
Si devem a Ausiàs March el retrat immarcessible de l'ermità al seu poema 1, li devem també que donés cos a aquell fantasma que recorre, fins a finals del segle XX, la literatura catalana, i que a còpia d'anys de fer-se trobadís ha arribat a impregnar les maneres de fer del país. Perquè es tracta ben bé d'un fantasma: tot i que Ausiàs March fa els comptes minuciosos del trasbals íntim que la visita suposà per al vell eremita, el poeta no volgué -no gosà?- deixar constància en els seus versos del visitant del cubell de fems. Va ser una forma deliberada d'autocensura abans i tot que s'inventés la paraula? O bé, des de sempre, és aquest l'únic hàbitat on pot sobreviure el fantasma, travessant quan bé li sembla la pàgina escrita però mantenint-se ocult entre els fullatges del bosc, mai esmentat? No són aquestes preguntes cabdals les que pretenem respondre aquí, com tampoc no intentarem la follia de seguir de petja el rastre de l'home del cubell de fems d'un cap a l'altre de les lletres catalanes. Basti, per ara, ilustrar les seves visites amb alguns casos notoris, com el de Josep Maria de Sagarra quan, a All i salobre, tot i que hi topava amb l'home del cubell de fems, al capdavall decidia desenroscar les bombetes que aquella visita havia encès al baix ventre de les dones de Girona. O el de Josep Carner, que se'l va trobar en enllestir un sonet, durant la redacció definitiva de Poesia , el 1957:
Però si aquesta pista ja és difícil de seguir, ho és més encara quan es perd de l'altra banda de la frontera literària. De quina manera l'espectre passà de la pàgina escrita a la vida quotidiana? La hipòtesi més versemblant de totes és la que en fa responsable J.V. Foix. No en va ell convivia dia a dia amb el fantasma, fos al carrer Setantí o fos al Port de la Selva. Encara que, segons tots els indicis, el pas de la duana literària es va fer a l'estranger. Som a l'onzè Congrés Internacional del PEN Club, a la ciutat de Dubrovnik, el 1933. Hi ha delegacions d'escriptors d'arreu d'Europa, dels Estats Units. A la sessió del congrés s'acaba d'aprovar una moció de condemna al govern nazi, que és una implícita expulsió de la delegació oficial alemanya. El president del PEN Club internacional, H. G. Wells, maldant per evitar el conflicte, fa que cadascun dels delegats ratifiqui públicament el seu suport a la moció contra els nazis. En aquell precís moment, hi ha constància que l'home del cubell de fems abandonà les pàgines de la literatura catalana, entrà a la sala del congrés, fent que en sentir la fetor es giressin les cares de tots els delegats. J. V. Foix ja estava dret, era el seu torn de respondre, i les seves paraules ressonaren clarament a la sala al mateix temps que l'aire s'anava fent dens, irrespirable:
-La Catalogne et sa femme toujours d'accord.
De manera que els nazis van ser expulsats alhora que el fantasma, després de tants anys de sobreviure d'amagat al rebost de les lletres, emprenia el viatge de tornada a Catalunya al costat de J.V. Foix i de la seva dona.
La seva vida pública al nostre país, si més no a l'inici, va ser molt discreta. Va fer alguna aparició escadussera al temps de la República, però la guerra primer, i el franquisme després, obligaren l'home del cubell de fems a optar per passar desapercebut, com ho havia fet ja al llarg de la seva vida literària. Per això va haver-hi més d'una sorpresa quan, amb els nous aires de finals dels setanta, un diumenge de carnaval es va posar la carota de l'escombriaire de Solsona, agafà l'avió, aterrà a l'aeroport del Prat, on va ser rebut per enyorades multituds, i va dir aquella frase que havia de passar a la història:
-Ja sóc aquí amb el meu cubell.
I, sense esperar més, va establir el ritual que havia de ritmar el pas dels anys durant la democràcia. Va fundar la bramada. Encara no havia baixat l'escala de l'avió, amb el micròfon als llavis, que l'home dels fems va fer un bram tan llarg, intens, expressiu, hi havia tanta vida i tant dolor condensats en aquell bram, que en acabat el va seguir un silenci que semblava que mai més no es trencaria, fins que, primer l'un, després l'altra, totes les boques van fer-se eco d'aquell bram, la bramada es multiplicava, tot l'aeroport bramava, i les ràdios i les televisions escampaven el gran bram per tota Catalunya, als bars dels pobles i a les sales de plens dels ajuntaments tothom bramava, va ser tal l'èxit d'aquella primera bramada que cada any s'havia de repetir, els successius homes dels cubells de fems -perquè llavors començà un període de fecunda inestabilitat política-, doncs cada cap any un home amb una carota nova apareixia a la televisió amb el seu cubell de fems, feia un discurset i dirigia la bramada, i en sentir-lo tot el país bramava i brindava amb xampany català, repetien a cor la gran frase del discurs, perquè cadascun d'aquells discursos incloïa una mena d'eslògan que havia de presidir durant dotze mesos la vida del país:
-Més carreteres i menys escoles bressol!
-Mai més pobres! Tots clients, tots usuaris!
-Protegirem el cinema en castellà a Catalunya!
O el d'aquell any, en tornar d'un viatge diplomàtic pels mars del sud, quan l'home dels fems, amb un posat de modèstia que li traïa l'orgull, just abans de la bramada va cridar:
-Jo he servit l'emperador d'Indonèsia!
O el de l'any que esclatà la guerra de Bòsnia, quan plantà el seu cubell davant dels nassos de les càmeres de televisió i somicava:
-La Catalogne et sa femme...La Catalogne et sa femme...
O el famós cap d'any abans que es tanquessin definitivament al nostre país les portes de les Nacions Unides:
-Hi entrarem amb el cubell de fems!
* * * * *
L'únic punt fosc de tot plegat és, encara, com i quan va aprendre Bohumil Hrabal el català. Tot apunta, sobretot el seu domini de l'idioma, a que l'aprengués essent infant. La hipòtesi més creïble, que tanmateix no ha estat mai demostrada, és la d'una deixeble catalana de Maria Montessori que, per un afer amorós prou rocambolesc, acabà casada amb un mestre txec de la ciutat de Nymburk, i que, en un atac d'enyorament i d'inconsciència, hauria ensenyat a Hrabal i a un grupet de nois la llengua catalana durant les classes teòricament dedicades al francès.
En canvi, hi ha tota mena de proves de la resta d'aquest laberíntic afer. Fotografies, documents, i fins i tot un llibre recentment publicat que farà escàndol a Praga quan sigui traduït. La clau que obre tots els panys d'aquesta fosca història de pirateig literari és el nom de l'agent de Hrabal, una tal Mònica Zgustová. Es tracta d'una anònima filòloga catalana que era filla d'una família de Bohèmia emigrada a Barcelona enmig dels trasbalsos de la primera guerra mundial. Aquesta dona, gràcies a un seguit de beques que certifiquen les connexions de Hrabal al més alt nivell, es dedicà durant anys a rastrejar la presència de l'home del cubell de fems en la literatura catalana. Es conserven intactes els seus quaderns, enviats regularment a l'escriptor txec, pàgines denses de fragments literals de les obres que Zgustová desenterrava a les llibreries de vell catalanes i en biblioteques privades, notes sobre la biografia dels autors, comentaris als llibres que transcrivia i a l'estranya història d'un país que mai no acabava de ser. Hrabal, en un treball pacient i que durà tantíssims anys, es limitava a traduir aquells quaderns a la seva llengua i, només en casos comptats, a recomposar els textos en forma de collage o ribotar algunes de les frases fetes catalanes més difícils d'empassar-se en txec.
Millor encara: Hrabal, progressivament, anà incorporant a la seva vida tot el cabal d'imatges que havia sostret tan subtilment a la literatura catalana. Fins al punt que, un bon dia, cap als anys 50, decidí que havia arribat l'hora de donar la seva vida sencera a aquell fantasma que les lletres catalanes transportaven a qualsevol lloc on anessim com qui arrossega la pròpia ombra fins i tot en plena nit. Era un primer de maig. Els carrers anaven decorats amb garlandes de flors de paper, hi voleiaven banderetes txecoslovaques, soviètiques. El bo de Hrabal baixà al seu pati, obrí la trapa de la fossa comuna, hi submergí el cubell que duia penjat a la punta d'un pal, i amb aquell cubell ple fins a vessar de fems sortí per anar a l'encontre de la processó dels obrers endiumenjats. Mònica Zgustová mateixa ho ha deixat escrit a Els fruits amargs del jardí de les delíciesx (Destino, 1996).
És la publicació recent d'aquest llibre, on l'agent de Hrabal descriu amb pèls i senyals tota una vida dedicada a col.laborar en el plagi, el que ha posat en estat d'alerta màxima els serveis secrets de Txèquia. Quin daltabaix si fos traduït al txec! De manera que el llibre és, comptat i debatut, el responsable que es trobessin cara a cara, una vegada més, el president del país i Salman Rushdie. El micròfon crepitava sense parar, impacient:
-No us hi capfiqueu, president -així acabà Rushdie les seves paraules-, no us poseu pedres al fetge. Primer, és cosa sabuda que tots els esdeveniments importants de la nostra vida ocorren en la nostra absència, i per això em sembla d'allò més natural que la vida de Hrabal es decidís a les pàgines d'una altra literatura. D'altra banda, ja fa temps que jo mateix vaig escriure, plagiant Miquel Bauçà, que la millor manera de ser un escriptor original era agafar l'autor que més admiréssim i copiar-lo a consciència. El president, tanmateix, tot acabant de llepar les gotes de whisky que encara s'arrapaven als glaçons del seu got, no feia cara d'estar gens convençut del que deia el seu visitant. Per això Rushdie va afegir:
-I, si fos al vostre lloc, jo no em precuparia gota pel que fa als catalans. Al capdavall, president, per molts fantasmes carregats de fems que pelegrinin per la seva literatura, tothom sap que es tracta d'un país que és i no és.
CARLES TORNER
Escriptor
Ctorner@idgrup.ibernet.com